Diumenge vinent, 5è. de Quaresma. C.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 
Adulteri.   Assegut.   Condemnar.   Moisès.   Pecadora.   

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):
Adulteri (Aliança).    Moisès (Llei).

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 5è. de Quaresma. C

 

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 43, 16-21).

El Senyor,

el qui obrí enmig del mar un camí,

una ruta enmig de l’aigua impetuosa,

el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls,

guerrers valents i fornits

i tots caigueren, no s’aixecaren mai més,

s’apagaren com un ble consumit,

ara diu això:

«No recordeu més els temps passats,

no penseu més en les coses antigues;

estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer,

no us n’adoneu?

Pel desert faré que hi passi un camí,

que corrin rius per la solitud,

els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran

en veure que poso aigua en el desert,

que abunden els rius en la solitud

perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit.

Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»

 

2ª LECTURA (Filipencs 3,8-14).

Germans,

tots els avantatges que jo pogués tenir

els considero desavantatjosos

comparats amb el valor que té

poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor.

Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge

i a considerar-lo escòria

a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell.

Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva

guanyada perquè he observat la Llei,

sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients.

El meu desig és conèixer Crist

i experimentar el poder de la seva resurrecció,

compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort,

per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts.

No vull pas dir amb això

que ja he obtingut aquella plenitud que busco;

corro amb l’esperança d’apoderar-me’n;

puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi.

Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat;

el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere

i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant;

corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa

que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.

 

EVANGELI. (Joan 8,1-11).

En aquell temps,

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres

i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple.

Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava.

Els mestres de la Llei i els fariseus

li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.

La posaren al mig i li digueren:

«Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa

en el moment de cometre adulteri.

Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones.

I vós, què hi dieu?»

Li feien aquesta pregunta insidiosament,

buscant un pretext per acusar-lo.

Però Jesús s’ajupí

i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit.

Ells continuaren insistint amb la seva pregunta.

Llavors Jesús alçà el cap i els digué:

«Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat

que comenci a tirar pedres.»

Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra.

Ells, quan van sentir això,

s’anaren retirant l’un darrere l’altre,

començant pels més vells.

Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig.

Jesús alçà el cap i digué a la dona:

«On són?

Ningú no t’ha condemnat?»

Ella contestà: «Ningú, Senyor.»

Jesús digué: «Tampoc jo et condemno.

Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

 

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Segons els estudiosos, el relat que hem llegit avui, tot i estar actualment en l’Evangeli de Joan, no pertany al text original. Molts dels antics codis no el contenen, i en aquells que el contenen no està sempre al mateix lloc. Fins i tot alguna vegada està “col·locat” en l’Evangeli de Lluc.

Es tracta, doncs, d’un relat independent, molt antic, que ha acabat encastat en l’Evangeli de Joan a pesar de no usar ni el seu vocabulari ni el seu estil literari, ni adir-se gaire amb el context. 

2. Però, donat que ara forma part de l’Evangeli de Joan i que la litúrgia ens el proposa per aquest diumenge, intentaré fer-hi els apunts corresponents.

Crec que d’aquest relat se’n poden fer dues interpretacions força diferents.

 

a) Interpretació de “sostres avall”.

3. Tractant-se d’un relat independent sense context propi, és difícil saber exactament a què respon i què ens vol dir. Per això sovint se n’ha fet una interpretació de “sostres avall”, simplement mirant el seu sentit directe. Així s’hi pot fer notar l’actitud esbiaixada dels acusadors, els quals s’interessen ben poc per la dona “sorpresa” en adulteri; allò que busquen és comprometre Jesús fent-li una pregunta-trampa per la qual, respongui com respongui, podrà ser acusat. En aquest sentit, la pregunta dels acusadors fa pensar en aquella altra pregunta-trampa que trobem en els Sinòptics de si és lícit o no pagar el tribut al Cèsar (Mateu 22,17). En aquest cas de l’Adúltera, si Jesús no la condemna, aniria contra la Llei de Moisès; i si la condemna, no seria tan misericordiós com pretén demostrar, i, a més, aniria contra una limitació legal que els Romans dominadors havien imposat als Jueus. 

4. La resposta de Jesús és en tres actes: primer fa com si se’n desentengués del tot: es posa a fer gargots amb el dit a terra.
Com que insisteixen, aixeca el cap, mira els acusadors i els diu: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. I continua "fent gargots a terra".
Alguns comentaris tradueixen aquesta acció de Jesús per "escriure o dibuixar a terra". Què escrivia o dibuixava? Alguns suposen que alguna cosa referible als "pecats" dels acusadors.
Però, potser, es tracti simplement d'una al·lusió a l'acció de Déu quan va crear l'Home fent un ninot "amb pols de la terra" (Gènesi 2,7). Déu, de la "pols" en fa l'Home. En canvi els "acusadors" actuen com a "destructors" de l'Obra de Déu.

La resposta de Jesús pot semblar "perillosa" perquè podia sortir algun barrut que es cregués amb el dret de tirar la primera pedra. En el nostre sistema judicial, l'experiència ens domostra que això és perfectament possible, i fins i tot prebable. Però, en les lapidacions que ordenava la Llei de Moisès, la primera pedra l’havien de tirar els testimonis directes, els quals, així, assumien la responsabilitat legal d’aquella mort.
 

Per altra part, la resposta de Jesús no diu que els testimonis tirin la primera pedra sinó aquell de vosaltres que no tingui cap pecat. Ells es coneixien massa bé com perquè algun s’atrevís a tirar la primera pedra. El qui ho intentés s’exposava a la crítica dels altres acusadors que podrien dir-li: “Vaja, precisament tu et tens per un home sense pecat!?

Per això la resposta de Jesús provoca que se’n vagin l’un darrera l’altre començant pels més vells. Possiblement això no vulgui dir que els més vells es consideraven més culpables, sinó que eren el qui millor havien après una gran lliçó de la vida: entre "acusadors", ningú pot pretendre de ser considerat "innocent".

 

5. Sorprenentment, quan Jesús s’ha quedat sol amb l’acusada, es fa el despistat i pregunta: “Ningú t’ha condemnat?”. Si els acusadors, “garants de la Llei”, no l’han condemnada, ell, que ha predicat que no és l’home per a la Llei sinó la Llei per a home (i per a la dona!), tampoc no la condemna. I acaba dient-li: “Ves-te’n i no pequis més”. Cal notar que el relat no diu que la perdoni, sinó simplement que no la condemna, donant-li un bon consell.

6. També s’hi pot destacar el diferent comportament de Jesús i dels acusadors fariseus i lletrats. Igualment s’hi podria comentar la situació injusta en què la Llei situa la dona, ja que aquí no es fa cap referència al “soci masculí” indispensable per al delicte de la dona.

 

b) Interpretació de  “més volada”.

7. Però dubto molt que aquest relat independent sigui realment per expressar l’angoixa d’una dona adultera, utilitzada per comprometre Jesús, i per posar de manifest la seva fulminant resposta.

Que aquest relat acabés encastat precisament en l’Evangeli de Joan, ja ens indica que ha de tenir més volada, com passa amb tots els relats propis d’aquest Evangeli. (Recordem que, en la iconografia de l’Església primitiva, l’autor del Quart Evangeli està representat precisament per una àguila). 

8. Segurament aquest relat independent vol respondre a una situació molt conflictiva que hi havia entre les primeres comunitats cristianes.

Hi havia comunitats formades per persones provinents del Judaisme en les quals no era necessari abandonar les pràctiques que manava la Llei de Moisès.

També hi havia força comunitats provinents del Paganisme i a les quals s’havien adherit també persones jueves que progressivament anaven abandonant les pràctiques la Llei.

Doncs, bé: sovint aquestes persones jueves de les comunitats pagano-cristianes eren acusades pels companys jueus de les altres comunitats de ser infidels a l’Aliança de Déu amb Israel.

 

9. Recordem que aquesta l’Aliança normalment s’expressava amb un llenguatge matrimonial. El mateix Evangeli de Joan fa començar la vida pública de Jesús amb unes noces (Les Noces de Canà de Galilea. Joan 2,1), i acaba amb la trobada de Jesús amb Maria Magdalena a l’Hort-Jardí, com a nova parella, com a nous Adam i Eva, que inicien la Nova Humanitat (Joan 20,13ss). Per això, en el llenguatge bíblic, s’anomena “adúltera” la persona o la comunitat que és infidel a l’Aliança de Déu amb Israel.

 

10. Vist així, cada detall d’aquest relat adquireix un significat nou. “L’adulteri” dels membres jueus de les comunitats pagano-cristianes era constatable i continuat des del punt de vista dels cristiano-jueus. “Aquesta “dona” ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri”. La “adúltera” representa les persones juevo-cristianes que ja no se sentien obligades per les “obres de la Llei” i que per això són acusades d’adúlteres. Els acusadors pretenen implicar-hi l’autoritat del mateix Jesús, qui, com a "Messies", havia de "reconstituir" el Poble Jueu.

Pensem només en les persecucions constants que va haver de suportar St. Pau no solament de part dels jueus sinó també de molts cristiano-jueus. (2Corintis 11,24).

Però l’autor del relat ens presenta un Jesús que se’n desentén, i davant la insistència dels acusadors, capgira la situació invitant-los a examinar-se a si mateixos. La conseqüència immediata és que tots abandonen, començant pels més vells.

 

11. Aquest detall és molt significatiu. No vol dir que els més vells fossin especialment pecadors sinó que eren els més capaços d’adonar-se, des de la pròpia experiència, que és un greu error pretendre condemnar els altres.

 

Permeteu-me explicar això partint de la meva pròpia experiència.

Jo ara sóc també vell. Quan repasso la meva vida veig que he hagut d’anar fent canvis importants en la manera d’entendre i viure la religió. I, des de cada nova situació, veig la situació anterior com una “infidelitat” que calia superar. Sempre he estat “cristià”. Però durant molts anys ho vaig viure com una fidelitat a la Llei (de l’Església) fins que un dia vaig adonar-me que aquella “fidelitat a la Llei” amagava infidelitat a l’Evangeli. I vaig haver de convertir-me, excloent de la meva vida algunes pràctiques religioses en què havia posat la confiança.
Passats uns anys vaig veure que la meva (pretesa) “fidelitat a l’Evangeli” amagava sovint infidelitat a la Humanitat (que és allò que realment ens demana l’Evangeli). I vaig haver de convertir-me de nou, alliberant-me de molts criteris eclesiàstics que, fins aleshores, m’havien permès considerar-me un bon cristià.

Tot i ser vell, pressento que la meva “fidelitat a la Humanitat” possiblement amaga encara infidelitat a homes i dones concrets amb qui convisc. I hauré de continuar la meva conversió, alliberant-me de molta ideologia “humanista”.

Com a vell que sóc, avui em semblen genials les paraules posades en boca de Jesús: “El qui no tingui pecat que tiri la primera pedra”; i m’adono que jo he de ser el primer de retirar-me de tota acusació.

I s’agraeixen les paraules de Jesús: “Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més”.

 

C. MISSATGE.

 

12. Ningú és jutge de ningú. Però, com que això tardem molt a descobrir-ho, l’evangeli ens ofereix una segona part: “Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.”

L’acusació entre cristians o comunitats cristianes que viuen diferentment el missatge de Jesús queda deslegitimada. L’autor d’aquest relat, davant d’aquestes “acusacions”, evoca les preguntes-trampa que els fariseus i escribes feien a Jesús per poder-lo acusar.

 

13. L’actitud de Jesús desentenent-se de les acusacions indica la legitimitat del pluralisme dintre l’Església.

Aquest missatge és d’una grandíssima actualitat. Avui l’Església ja és prou “vella” com per ser capaç de superar tota temptació acusadora i assumir de debò un gran pluralisme intern. I els Catòlics hauríem de començar per acceptar explícitament la legitimitat de les mal anomenades “Esglésies Separades”. Més encara: cal assumir el pluralisme religiós com un fet cultural a través del qual cada persona pot rebre el do de déu, ofert absolutament a tothom, sigui quina sigui la seva religió o no-religió.

 

D: RESPOSTA.

14. Ningú neix plenament bo. En relació a la Humanitat tots podem anar descobrint que hem començat essent força “adúlters”, encara que potser amb bona voluntat. Però la “bona voluntat” no treu la injustícia. Ens ho recorda St. Pau, a la Segona Lectura, parlant de si mateix: “Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei” (Filipencs 3,9).

Cal aprofitar que ens fem vells per adonar-nos de la situació d’on venim i del terme a què som cridats. “Ningú és jutge de ningú”. I si això es pot aprendre ja de joves, millor que millor.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. El pluralisme dintre l’Església és creixent, i sembla una cosa bona; però encara hi ha moltes condemnes mútues. Què penseu fer per superar aquesta temptació?

 

2. Un proverbi antic diu: “Si vols saber quins defectes tens, mira quins defectes critiques més en els altres”. Què en penseu? Ho practiqueu amb vosaltres mateixos?