DIJOUS
SANT.
→ VOCABULARI.
Assegut (mestre). Judes Iscariot . Mantell.
Pa (Eucaristia). Pere. Rentar. Sacerdots? Trair.
→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules”
comentades a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional).
→ ÍNDEX
BÍBLIC
dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Veure també: → RELECTURES: Vacances 1/3
LECTURES
1ª LECTURA. (Èxode 12, 1-8.11-14).
En
aquells dies,
el
Senyor digué a Moisès i a Aharon
mentre
eren al país d’Egipte:
«Per
a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any.
Digueu
a tota la comunitat del poble d’Israel:
“El
dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,
prengui
un anyell o un cabrit.
Si
una família fos massa petita,
que
el prengui junt amb la família del veí més pròxim,
fins
a completar el nombre de persones.
Compteu
quants en calen per menjar-se’l.
Que
sigui mascle, sense tara,
i
que no tingui més d’un any.
Podeu
prendre igual un anyell que un cabrit.
L’heu
de guardar fins al dia catorze del mes,
i
que tots els qui formen part
de
la comunitat del poble d’Israel
el
degollin al capvespre d’aquell dia,
que
prenguin de la seva sang
i
en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.
Aquella
mateixa nit han de menjar-ne la carn,
rostida
a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.
Per
a menjar-vos-el, aneu cenyits,
amb
les sandàlies posades i el bastó a la mà,
i
us l’heu de menjar a corre-cuita:
aquesta
víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.
Aquella
nit passaré pel país d’Egipte
i
faré morir tots els primogènits d’Egipte,
tant
els dels homes com els dels animals,
i
faré justícia contra les divinitats d’Egipte.
Jo
sóc el Senyor.
La
sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.
Quan
veuré la sang «passaré» enllà i,
al
moment que jo castigui el país d’Egipte,
no
caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.
Tingueu
aquest dia com un memorial,
i
celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.
Que
totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”.»
2ª LECTURA (1ª Corintis 11,
23-26).
Germans,
aquesta
tradició que jo he rebut
i
que us he transmès a vosaltres,
ve
del Senyor.
Jesús,
el Senyor, la nit que havia de ser entregat
prengué
el pa,
i,
dient l’acció de gràcies, el partí i digué:
«Això
és el meu cos, ofert per vosaltres.
Feu
això per celebrar el meu memorial.»
Igualment
prengué el calze, havent sopat, i digué:
«Aquest
calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.
Cada
vegada que en beureu,
feu-ho
per celebrar el meu memorial.»
Així,
doncs, cada vegada
que
mengeu aquest pa i beveu aquest calze
anuncieu
la mort del Senyor fins que torni.
EVANGELI. (Joan 13, 1-15).
Eren
ja les vigílies de la festa de la Pasqua.
Jesús
sabia que havia arribat la seva hora,
la
de passar d’aquest món al Pare.
Ell
que sempre havia estimat els seus en el món,
ara
els demostrà fins a quin punt els estimava.
Durant
el sopar,
quan
el diable ja havia posat en el cor de Judes,
fill
de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,
Jesús,
conscient
que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,
conscient
que venia de Déu i a Déu tornava,
s’aixecà
de taula,
es
tragué el mantell i se cenyí una tovallola;
després
tirà aigua en un gibrell
i
es posà a rentar els peus als deixebles
i
a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.
Quan
anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:
«Senyor,
¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»
Jesús
li respon:
«Ara
no entens això que faig; ho entendràs després.»
Pere
li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»
Jesús
li contestà:
«Si
no et rento, tu no ets dels meus.»
Li
diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,
no
em renteu només els peus:
renteu-me
també les mans i el cap.»
Jesús
li respon:
«Qui
s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;
ja
està net tot ell.
I
vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»
Jesús
sabia qui l’havia de trair;
per
això deia que no tots estaven nets.
Després
de rentar-los els peus,
quan
s’hagué posat el mantell i assegut a taula,
els
digué:
«¿Enteneu
això que us acabo de fer?
Vosaltres
em dieu “Mestre” i “Senyor”,
i
feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.
Si,
doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,
us
he rentat els peus,
també
vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.
Us
he donat exemple perquè vosaltres ho feu
tal
com jo us ho he fet.»
LLENGUATGE I COMENTARI.
1. El Sant Sopar, en els diferents Evangelis, es desenrotlla en un clima tens: encara que sigui en un marc de gran serenitat, s’hi respira aire de tragèdia.
S’hi contraposen dues situacions oposades:
- per un cantó Jesús, del qual l’evangelista
diu: “Ell, que sempre havia estimat els
seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”;
- per l’altre cantó Judes,
del qual es diu que “el diable ja havia
posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair Jesús...”
(Joan 13,2).
2. El relat està centrat
en el rentament dels peus que,
tot i ser un signe clar, Jesús sent la necessitat d’explicar-lo, perquè allò
que significa està encara molt lluny de la mentalitat dels “seus” deixebles, representats
en “Pere”. «Ara no entens això que faig;
ho entendràs després».
El rentament de peus manifesta
servei amorós. Pere refusa rebre aquest “servei”
d’algú a qui ell considera i accepta com el seu “líder i senyor”.
Per a Pere, “servidor” i “senyor” es contraposen.
Per a Jesús, s’identifiquen.
Només ajuntant “senyor” i “servei”, trobem el Pare. “Jesús, conscient que
el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu
i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una
tovallola” de servidor. Després, reprèn el mantell de senyor.
3. Us he donat exemple...
Jesús ens indica que en les relacions humanes, senyor i servidor també han d’anar junts. “Servir” i “ser servit”. Qui ho
separi, no pot ser deixeble de Jesús. «Si
no et rento (els peus), tu no ets dels meus». La sentència de
Jesús té un doble significat:
A) Cal que Pere accepti que el seu “mestre i senyor” es faci també
servidor seu.
B) Pere “necessita” ser rentat
dels peus.
4. Què passa amb els “peus”?
Els deixebles ja estan nets
(excepte Judes).
Però els peus, segons quins siguin els camins, s’empolsen i
s’embruten especialment.
Pere, tot i ser deixeble de Jesús, no “segueix” el camí de Jesús. El camí que Pere encara està seguint és
extremadament embrutidor. En
realitat, és un camí que va en
direcció oposada al de Jesús. El camí de
Jesús realitza l’Home; el camí de Pere el portarà a negar l’Home.
L’Evangeli de Joan fa notar explícitament la ocasió en què “llavors Simó Pere es va treure una espasa
que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot” (Joan 18,10. També 18,17).
En l’Evangeli de Joan, Pere no seguirà el camí de Jesús fins que, comprovant el mal resultat dels seus propis camins, ja al final, estarà
preparat per rebre de Jesús la indicació pertinent: “Segueix-me” (Joan 21,19).
5. Acceptar que Jesús ens renti
els peus comporta canviar la decisió sobre el nostre camí. “Quan eres jove et
cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els
braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Joan 21,18).
6.
El relat del rentament dels peus, amb el contrapunt de Pere i de Judes, conté un
missatge clar. Però, per si no quedés prou clar, Jesús mateix l’explica amb
detall.
Rentar els peus era una de les feines
dels servidors (o de l’esposa, en aquell temps primera “servidora”
del marit). Les relacions dintre la comunitat
cristiana, i de la comunitat cristiana vers la societat, consisteixen en
ser-nos mútuament servidors, no per
dependència sinó per amor. “Ell, que
sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els
estimava”. I això ho fa conscient que
venia de Déu i a Déu tornava.
7.
L’Evangeli de Joan, contràriament als Sinòptics, no situa l’Últim Sopar en el marc del Sopar Pasqual.
És simplement un sopar de comiat,
que permet a l’evangelista posar en boca de Jesús una llarga reflexió sobre el
significat de la seva Vida (Vida que es
dóna), i del seguiment dels deixebles (els qui acabaran “rebent” la seva “vida donada”).
8.
L’única referència al “menjar” és quan Jesús, responent a una pregunta del “deixeble que Jesús estimava”, assenyala
el traïdor donant-li un mos de pa sucat, i es diu que el mos de
pa “va entrar” en ell (Joan 13,27).
És que els deixebles encara no acompanyen realment Jesús. No celebren la
“pasqua dels jueus”, però encara no estan en situació de celebrar
la “nova
pasqua de Jesús”.
9.
L’únic ritual en aquest Sopar és el “rentament dels peus”. I no només
com a ritus de purificació sinó també
i sobretot com a signe de servei. Per
això Jesús insisteix en rentar els peus, que era feina dels esclaus.
És
possible que aquesta “desritualització” sigui intencionada. Quan es va escriure
l’Evangeli de Joan, en algunes Comunitats, la ritualització de la Cena del
Senyor era ja excessiva: s’hi mantenia el “ritu” sense viure’n el significat
(1ª Corintis
11,17ss).
10.
Aquest és el gran perill dels ritus.
Segurament per això l’Evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Ja s’hi havia referit en el context d’una
gran discussió al final de la qual
Jesús havia fet als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan 6,67).
De fet, tots l’abandonaren (Mateu 26,56. Marc 14,50).
A la Creu, només l’acompanya el “deixeble
que Jesús estimava”, el qual no és cap de “els Dotze” sinó que prefigura precisament
la futura Comunitat cristiana.
11.
M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa
provoca que s’assembli ben poc al Sopar
del Senyor. Crec que ha ajudat molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver-la entès més
com un “sacrifici” que com un
“sopar”.
La “taula” s’ha convertit en “altar”; els “germans” s’han convertit en “fidels”
més o menys espectadors de l’acció sagrada d’un “sacerdot”; “l’església” ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert
de vestidures sagrades, ha passat a
ser “ministre del Sagrat”, ben diferenciat de la comunitat.
Tot
això ha ajudat a que molta gent pensi que la
missa és “cosa dels capellans”.
Se sol dir: Si no hi ha “capellà”, no hi ha missa.
La comunitat hi té una presència passiva, només ritualment activa ja que fa allò que li diuen que
faci: aixequeu-vos; asseieu-vos;
saludeu-vos; responeu; canteu; pregueu...
12.
Jesús no va instituir “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” suggereix la idea d’algú
encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos
móns: el món de Déu (i de les coses
sagrades) i el món dels humans. El
“sacerdot” seria algú que fa de “pont” (pontífex)
entre dos “nivells” separats.
13.
I aquí està el perill inherent a la idea d’un “sacerdoci”: pot enfosquir el fet
central del missatge cristià: L’ENCARNACIÓ.
En Jesús es fa visible que “Déu és amb nosaltres”
(Mateu 1,23).
La Paraula de Déu “s’ha fet carn de la
nostra carn” (Joan
1,14). “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit
Sant ha baixat com un colom” (Marc 1,10). El colom és un ocell que vola pel cel
però fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir de Jesús ja
no són necessaris “intermediaris” (“sacerdots”).
Per això la cortina del temple que
separava el sagrat del profà “s’ha esquinçat” de dalt a baix (Marc 15,38).
14.
Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea
d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement la Carta
als Hebreus, dirigida a aquells que encara
necessiten temples, sacerdots i sacrificis... va ser escrita per reaccionar
contra aquest perill
La Carta ve a dir-los: si és que “necessiteu”
sacerdots, considereu-hi Jesús. Ell
és el “sacerdot perfecte” perquè, essent cent per cent home, ara està assegut a
la dreta mateixa de Déu.
Donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no són necessaris altres
sacerdots que el “substitueixin”, el “continuïn” o hagin de
compensar-ne les limitacions.
La
Carta als Hebreus pren un to seriós,
quasi amenaçador, ja que considera que la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots entraria en contradicció amb la única cosa “necessària”: la fe en Jesús.
Jesús
hi és anomenat “sacerdot a la
manera de Melquisedec”
(Hebreus 7,1ss).
És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb la manera com
se sol entendre el “sacerdoci” en les diferents Religions (Hebreus 8,4).
= = = = = = = = =
15.
La Institució Sacerdotal en l’Església ha tingut, i té encara, dos
altres defectes que entren ja en el camp de la injustícia:
-
a) posar una diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i
-
b) posar una diferència de qualitat entre homes i dones, excloent
aquestes d’un “ministeri” considerat exclusiu dels barons.
Com
que es tracta d’una qüestió de justícia, ningú no hauria d’esperar
a corregir-la a que “ho disposi l’autoritat competent”.
La “obediència deguda” no deslliura
ningú de l’obligació de tractar tothom amb justícia.
Dient
això, no defenso pas que s’ordenin “sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre “homes” i “dones” no
hauria de ser “que les dones passin a ser com els homes” sinó “que els homes passem
a ser com les dones”.
Jesús
no va establir ni sacerdots ni sacerdotesses. Ara bé: mentre es
mantingui la “categoria sacerdotal”, cal practicar-hi una igualtat total i absoluta. No fer-ho és, simplement, injust.
16.
Seria bo aprofitar la “providencial” manca de “vocacions al sacerdoci” per redescobrir la realitat de la COMUNITAT, fonamentada no pas en el culte sacerdotal sinó en la pràctica del
servei mutu i en el gaudi de la germanor.
No
és cert que no hi hagi “vocacions”. Si s’accepta el protagonisme de cada comunitat, les “vocacions” que es necessitin sorgiran espontàniament d’ella mateixa.
