Diumenge vinent, 29è. de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Batejar.    Poderós.    Primers, darrers.     Rescat. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Baptisme.

 

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 53,10-11).

El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor.  Quan haurà donat la vida per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.

Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum;
el just, amb les penes que ha sofert,
ha fet justos els altres,
després de prendre damunt seu les culpes d’ells.

 

2ª LECTURA (Hebreus 4,14-16).

Germans,

mantinguem ferma la fe que professem,

ja que en Jesús, el Fill de Déu,

tenim el gran sacerdot que, travessant els cels,

ha entrat davant Déu.

Perquè el gran sacerdot que tenim

no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses:

ell, igual que nosaltres,

ha estat provat en tot, encara que sense pecar.

Per tant,

acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu

perquè es compadeixi de nosaltres,

ens aculli

i ens concedeixi, quan sigui l’hora,

l’auxili que necessitem.

 

EVANGELI. (Marc 10,35-45).

(Nota. En blau allò que correspon a la versió llarga del Missal).

 

En aquell temps

Jaume i Joan, els dos fills del Zebedeu,

anaren a trobar Jesús i li digueren:

«Mestre, voldríem que ens concedíssiu

un favor que us demanarem.»

Jesús els preguntà:

«Què voleu que faci?»

Ells li digueren:

«Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat,

puguem seure,

l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.»

 

Jesús els respongué:

«No sabeu què demaneu.

¿Podeu veure el calze que jo veuré

i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?»

Ells li digueren: «Sí que podem.»

 

Jesús els respongué:

«És cert, vosaltres beureu el calze que jo veuré

i sereu batejats amb el baptisme

amb què jo seré batejat,

però seure a la meva dreta i a la meva esquerra

no sóc jo qui ho ha de concedir;

és per a aquells a qui Déu ho ha reservat.»

 

Quan els altres deu ho sentiren,

s’indignaren contra Jaume i Joan.

Jesús cridà els deixebles i els digué:

«Ja sabeu que, en totes les nacions,

els qui figuren com a governants

disposen dels seus súbdits com si en fossin amos,

i els grans personatges

mantenen els altres sota el seu poder.

 

Entre vosaltres no ha de ser pas així:

qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor,

i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots,

com el Fill de l’home,

que no ha vingut a fer-se servir,

sinó a servir els altres,

i a donar la seva vida

com a preu de rescat per tots els homes.»

 

B. LLENGUATGE.

1. Quan els evangelis volen indicar que una cosa és important, la repeteixen tres vegades. En les paraules anteriors a l’evangeli d’avui, per tercera vegada Jesús ha dit als deixebles que el seu camí passa per Jerusalem, per la mort, i arriba fins a la resurrecció. I també per tercera vegada, en la versió llarga de l’evangeli que hem llegit, se’ns presenta la reacció equivocada dels Dotze:

- en la 1ª vegada, volien apartar Jesús del seu camí (Marc 8,32);

- en la 2ª, discutien quin d’ells seria el més important quan Jesús ja no hi fos. És a dir: qui el substituiria (Marc 9,34);

- en aquesta la 3ª, Joan i Jaume intenten situar-se a dreta i esquerra de Jesús, quan sigui en la seva glòria.
Això provoca que els altres s’enfadin, perquè també ells volien aquests llocs de suposat “privilegi”.

 

2. “No sabeu el que demaneu”.

En dos aspectes els deixebles no saben què demanen:

a). No s’adonen que el que demanen és dolent. El Poder fa mal; mal als altres i mal a qui l’exerceix. El Poder deshumanitza els altres, i arrossega el poderós en aquesta deshumanització.

b). Els deixebles també s’equivoquen atribuint a Jesús el Poder del qual pretenen participar.

El “Poder” que els deixebles atorguen a Jesús com a “Messies” el portarà, de fet, a la Creu.

Tots els Evangelis ens presenten la Crucifixió com un gran espectacle. Pilat, amb sorna, farà posar al cartell de la Creu: “Aquí teniu el vostre rei”.

“Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”, dirà Jesús des de la Creu (Lluc 23,34). No es refereix només als qui l’han crucificat sinó a tots els qui han fet necessari aquell espectacle.
A Jesús, per “donar la vida”, no li calia la Creu. La Creu la fan necessària tots aquells que pretenen fer de Jesús un “rei” o un “messies poderós”.

Segons Marc, el primer en adonar-se del significat de l’espectacle del Calvari va ser precisament el Centurió romà. També les “dones que havien seguit Jesús des de Galilea” (Marc 15,40).

Els Dotze, no hi eren (Marc 14,50).
 

Després de l’espectacle, tot va començar a canviar. Crucificat el seu “Messies-Rei”, els deixebles van començar a descobrir en quin sentit Jesús, l’Home, és “rei” (Mateu 28,17).

 

3. “Entre vosaltres no ha de ser pas així...”

D’una manera breu però exacta, Jesús dibuixa les característiques del Poder: disposen dels seus súbdits com si en fossin amos.

En temps de Jesús, igual que ara, l’exhibició màxima de Poder es trobava en els Estats. Als Estats hi ha poderosos i súbdits. Tant se val la manera com es generen els Poderosos: a través de la victòria en una guerra, o en nom de Déu, o en nom del Poble. El mal està en la divisió que provoca: dominants i dominats.

“Entre vosaltres no ha de ser pas així”, diu explícitament Jesús als seus deixebles.

 

4. ...esclau de tots...

Era ben coneguda la figura de l’esclau. L’afirmació de Jesús està dirigida, per contrast, a “qui vulgui ser el primer”. Seria un error aplicar-la a tothom.
No és el mateix “ser esclau” que “ser servidor”. L’autèntic servei es fa des de la llibertat i la generositat; servim per amor.
No es pot servir des de l’esclavitud. L’esclau només pot “servir” com una màquina; no fa comunió; simplement és una propietat utilitzada pel seu amo. Explícitament Jesús en aquest punt ens diu: “no ha de ser així entre vosaltres”.

 

C. MISSATGE.

5. Hi ha dues maneres oposades d’entendre la convivència humana:

- creant estructures i relacions de domini-subjecció, o

- sentint-nos tots iguals, i col·laboradors en la gènesi i construcció d’una convivència fraternal.

Jesús exclou explícitament la primera i demana als seus deixebles la segona. Si s’hi genera autoritat, aquesta ha de ser donada, i exercida exclusivament com a servei.

 

D: RESPOSTA.

6. Resulten sorprenents (i escandaloses) les semblances entre la manera de funcionar dels Estats i la nostra Església. De fet, la mateixa Església ha pres forma d’un Estat: El Vaticà, on, com en tots els Estats, s’hi generen Poderosos i Súbdits.

 

Els Poderosos provoquen una manera de funcionar que fa indispensables estructures de Poder. És la primera “necessitat” de tot Poder: fer-se indispensable.

En els Estats cada vegada és més evident que l’Administració s’ha convertit en una grandíssima maquinària que, per funcionar, necessita moltíssims més recursos que els “beneficis” que genera. I sovint aquests “beneficis” consisteixen sobretot en “oferir” allò que la mateixa Administració exigirà als súbdits. Per exemple: permisos i papers que la pròpia Administració fa “necessaris”. De fet, la burocràcia s’alimenta devorant els propis súbdits!

Una cosa semblant passa a la nostra Església: la maquinària eclesiàstica es menja bona part de la vida que es podria generar. Més encara: Les estructures de Poder (clericalisme estructural) dificulten que la vida de les comunitats es faci adulta.

 

7. L’Església ha pres forma de piràmide en què, se suposa, la vida cristiana es genera al vèrtex per anar baixant fins a la base.

És un greu error. La comunió no té forma de piràmide sinó de comunitats adultes. El Cos de Crist ressuscitat no es fa visible i experimentable en el Papa sinó “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom” (Mateu 18,20).

És cert: a mesura que les diferents comunitats sentin la necessitat d’organitzar-se i crear estructures que ajudin a la pràctica de la  comunió, pot ser que prenguin forma de piràmide de serveis; però mai piràmide de Poder.

I cal estar molt atents al perill constant de passar del Servei al Poder, com dissortadament testifica la Història: molt aviat el virus del Poder va infectar l’Església, com ja ens adverteix el relat que hem llegit avui (Marc 10,37ss).

 

8. És ben simptomàtic que actualment tants germans es desapuntin de l’Església jerarquitzada. Podem constatar que una Església tan semblant als Estats no interessa per res. Amb tot, sota la clova de l’esclerosi de les seves artèries oficials, hi ha moltíssima vida en l’Església. És que l’Esperit bufa allà on vol... (Joan 3,8).
Cal trencar aquesta clova i alliberar el Missatge; i el Missatge ens alliberarà.

 

9. També cal no descuidar una altra cosa: si hi ha Poderosos és perquè hi ha qui els genera. I hem de ser conscients que cada vegada que donem Poder a un company estem fent necessària la seva “crucifixió”.

 

Estic segur que avui dia la gran majoria dels germans constituïts en autoritat no se senten “superiors” a ningú. Sovint el problema de “superioritat”, ve generat per un problema de “inferioritat”. Entre nosaltres s’ha anat difonent una “mística de la inferioritat” que porta a considerar-nos religiosament inferiors en relació als companys amb autoritat. És una espècie d’infantilisme religiós pacíficament acceptat, el qual ja es posa de manifest quan, contradient directament el manament de Jesús, diem “pare” (o mossèn) als qui són germans (Mateu 23,9).
 
Els “Poderosos” en si mateixos no poden fer gaire mal. El mal apareix quan un nombre important de persones adultes es comporten com a “inferiors”, i es presten a servir de pedestal per a un company convertit en poderós.

 

A les parròquies, sovint les persones més actives solen considerar‑se “col·laboradores” en allò que el mossèn digui. Quan arriba un nou bisbe a una diòcesi molts capellans esperen que tingui projectes i que doni orientacions, com si ell fos la “font” de la vida eclesial. L’actitud d’alguns (molts?) bisbes en relació al Bisbe de Roma ( el “Papa”) apareix impregnada de servilisme. Potser la crítica que Nietzsche va fer al Cristianisme anomenant-lo “Moral d’esclaus” era més encertada del que sovint sospitem...

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. L’evangelista Marc no escriu aquest relat per donar-nos dades biogràfiques sobre Joan i Jaume sinó per advertir a les Comunitats d’un perill real. Pensant en la vostra comunitat concreta, ¿hi descobriu sentiments de superioritat o d’inferioritat?

 

2. Es diu a vegades: “Qui obeeix no s’equivoca”. Què en penseu d’aquesta afirmació?

 

3. Què opineu de El Vaticà, com a Estat de l’Església?

 

Diumenge vinent, 28è. de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Camí.   Compliment.    Manament.   Mestre (Assegut).    Mirar amb afecte.    Petitesa.     Poderós (Deu ho pot tot).    Regne de Déu.   Riqueses.     Vida eterna.

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):
Manaments (Llei). 

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Saviesa 7,7-11).

Vaig pregar Déu que em donés enteniment,

i m’ho concedí;

vaig cridar l’Esperit de saviesa,

i em vingué.

La prefereixo a ceptres i trons,

i, comparada amb ella,

tinc la riquesa per no-res.

Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses,

perquè tot l’or del món, al seu costat,

no val ni un gra de sorra,

i la plata no val més que el fang.

L’aprecio més que la salut i que la boniquesa,

i vull que em faci de llum,

perquè la seva claror no s’apaga mai.

Juntament amb la saviesa

m’han vingut tots els béns,

duia les mans plenes de riqueses incomptables.

 

2ª LECTURA (Hebreus 4,12-13).

Germans:

La paraula de Déu és viva i eficaç.

És més penetrant que una espasa de dos talls:

arriba a destriar l’ànima i l’esperit,

les articulacions i el moll dels ossos,

i esclareix les intencions i els pensaments del cor.

A tot el món creat no hi ha res

que Déu no vegi clarament;

tot és nu i descobert davant els ulls d’aquell

a qui haurem de donar comptes.

 

EVANGELI. (Marc 10,17-30).

(Nota. En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga)

 
Un dia que Jesús sortia de camí un home corregué, s’agenollà als seus peus i li preguntava:

«Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?»

Jesús li digué: Per què em tractes de bo? De bo només ho és Déu.
Ja saps què diuen els manaments: «No matis, no cometis adulteri, no robis, no declaris en fals contra un altre, no facis cap frau, honra el pare i la mare.»

Ell li respongué: «Mestre, tot això ja ho he complert des de jove.»

Jesús se’l mirà amb afecte i li digué: «Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres,
i tindràs un tresor guardat en el cel.
Després torna i vine amb mi.»

Aquesta resposta de Jesús el contrarià, i se n’anà tot trist, perquè era molt ric.

Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als deixebles:
«Per als qui són rics, que n’és, de difícil, d’entrar al regne de Déu!»

Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren sorpresos.
Però Jesús els tornà a dir: «Fills meus, que n’és de difícil, d’entrar al regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al regne de Déu.»

Ells quedaren encara més sorpresos i deien entre ells: «I qui es podrà salvar?»

Jesús se’ls mirà i els digué: «Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.»

Llavors Pere es posà a dir-li: «Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós.»

Jesús respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli han deixat la casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixarà de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps, i també persecucions,
i, en el món futur, tindrà la vida eterna.»

 

B. LLENGUATGE.

1. Si aneu a Betlem i voleu entrar a la gran i històrica Església de la Nativitat, us trobareu amb una sorpresa singular: la porta per entrar-hi és extremadament baixa: 120 centímetres. Es va reduir la seva alçada perquè, quan els Turcs van dominar Palestina, no hi poguessin entrar a cavall, ja que això hauria comportat que l’església quedés convertida en mesquita. Ara, només els nens hi poden entrar sense ajupir-se. La resta, per entrar-hi, ens hem de fer petits com els nens.

 

2. L’evangeli d’avui ens parla de com és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al regne de Déu.

L’evangelista ens ha recordat, una i altra vegada, en paraules de Jesús, que ens hem de fer com els nens (“petits” i “servidors”) per poder entrar al Regne de Déu. En la Lectura d’avui hi insisteix presentant-nos una figura de contrast: un home adult, ric i just.

Aquest home ric tenia un problema: saber què havia de fer per “posseir”, a més de les riqueses d’aquest món, també la vida eterna en l’altre món. Ell considera que Jesús és molt bon mestre, i li ho pregunta.
Jesús li respon que, tractant-se de la “vida eterna” només Déu és veritablement “bon mestre”, i ja ens ha dit, amb els Manaments, què havíem de fer.

 

3. Però aquell home ric i just intueix que això no deu ser tot, i respon a Jesús que els Manaments ja els ha complert des de jove.

I diu l’evangeli que Jesús “se’l mirà amb afecte i li digué:...”. Literalment l’evangeli diu que Jesús “va mostrar-li el seu amor dient-li:...”. I el que li diu Jesús confirma que “encara et falta una cosa”... 

Aquell home ric no havia complert els Manaments de Déu tant com es pensava. Per tant, tampoc era tan just com suposava.

Ell era ric. Les riqueses són un bé, i són un do de Déu a la Humanitat. Ser ric no és cap mal, fora del cas que hi hagi persones que no tenen el necessari. Si hi ha persones molt pobres, no és just ser ric i no fer res per arreglar-ho. Per això Jesús li diu: “encara et falta una cosa”.

4. Entre els Jueus, la riquesa era vista com una benedicció de Déu. En canvi Jesús reivindica la funció social de la riquesa: les riqueses són per a tothom. Mentre hi hagi pobres, cap ric és just davant Déu si no és just també amb els pobres.

Aquí Jesús parla de vendre per donar els diners; en altres llocs parla d’invertir els diners o de negociar-hi per crear més riquesa per a tothom (Mateu 25,14ss).
També cal tenir en compte que hi ha moltíssimes classes de riquesa.

Jesús anuncia l’arribada del regne de Déu. El regne de Déu és per a tothom, però les dimensions de la “porta d’entrada” corresponen a les “dimensions” dels “més petits”. Com més “petits” fem els petits, més petita serà la porta. Si un dia aconseguíssim fer un món de “persones iguals”, la porta del Regne seria “normal”, igual per a tothom. Mentre no sigui així, Jesús ens diu i repeteix: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel” (Mateu 18,3).

 

5. La versió llarga de l’evangeli d’avui ens parla també de la reacció dels Dotze. Els deixebles s’adonen que allò que no ha volgut fer l’home ric, ells sí que ho han fet: han renunciat a tot el que tenien per seguir Jesús. Per boca de Pere, ells ho “recorden” a Jesús...

En realitat, els Dotze encara no segueixen Jesús tant com es pensen, com quedarà clar quan arribi el moment clau. “Tots l’abandonaren i fugiren” (Marc 14,50).

No obstant, allò que “als homes és impossible, no ho és per a Déu, perquè Déu ho pot tot”. Ells, i molts altres com ells, fins i tot rics i molt rics, acabaran fent-se com els infants, renunciant a la falsa superioritat de les Riqueses, del Poder, de la “Santedat”, de la “Virtut”, del “Compliment”...

Jesús no respon als deixebles dient-los què passarà amb ells, els Dotze, sinó que exposa allò que afecta a tothom: “Us ho dic amb tota veritat: Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli han deixat la casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixarà de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps, i també persecucions, i, en el món futur, tindrà la vida eterna”.

 

6. Això no vol dir que Jesús o l’Evangeli siguin “més importants” que el pare o la mare, o els germans... Jesús és l’home. Allò que demana és que ens dediquem a “fer humanitat”, superant fins i tot els sentiments de propietat i d’exclusivitat que puguem tenir envers unes persones determinades: el meu pare, la meva mare, el meu fill, la meva dona,...

 

“El cent per u”.

Sentir-se home entre els homes comporta que també els rivals, els súbdits, els superiors,... esdevinguin germans, familiars: una gran família. Tots són i som germans i germanes, fills i filles..., i tenim cases i camps...

 

7. ...i persecucions...

Què hi fa aquesta paraula aquí?

És fruit de l’experiència. Sentir-se germà de tothom significa no sentir-se ni superior ni inferior, ni propietat ni propietari de ningú. Però això és inacceptable per a tot aquell que cregui en el Poder. Per això l’obra del Poder és perseguir. El Poder no pot respectar. Pot arribar a ser “generós”, perquè això li dóna bona imatge, però és incapaç de respectar.

D’una manera o altra, directament o creant les lleis convenients, l’acció associada al Poder (de tota classe de Poder) és perseguir. Tristament ho estem comprovant avui dia entre nosaltres: moltes lleis es fan explícitament per a perseguir. També la Constitució és constantment interpretada de manera que “permeti” no respectar els altres.

 

C. MISSATGE.

8. La vida té forma de camí. A la 2ª part del seu Evangeli, Marc ens presenta el camí de Jesús com un camí de referència. Hi ha figures de contrast: el ric-just, els fariseus... i tots els poderosos o els qui “creuen” en el Poder, com els propis deixebles. També hi ha figures de sintonia, com els nens, els servidors, els petits,... i tots els qui són o es fan com ells. 

 

D: RESPOSTA.

9. Jesús recorda els Manaments a l’home ric-just, però només li parla d’aquells que es refereixen als altres, no dels que es refereixen a Déu directament. Potser Jesús ja sospitava que, amb l’excusa de “donar culte a Déu”, es farien les més grans exhibicions de riquesa i de superioritat...

Posant-hi una mica d’ironia diríem que, vistos els fets, Jesús es va equivocar quan va dir: “Fills meus, que n’és de difícil, d’entrar al regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al regne de Déu”. En canvi la nostra Església està plena de tota classe de “rics”!

 

¿O, potser, Jesús no es va equivocar, i som nosaltres qui anem equivocats? En una trobada, una companya comentava: “No entenc què hi té a veure l’Església amb l’Evangeli. Que no el llegeixen, els bisbes i els mossens?”.

 

10. Cada dia podem comprovar la veritat de les paraules de Jesús: “Als homes els és impossible”. És tan llaminer el Poder (fins que et devora)! És tan llaminera la Riquesa (fins que t’esclafa)! És tan gratificant ser més important que els altres (fins que caus del pedestal)!

Sort que Jesús també va dir: “Però Déu ho pot tot”. I són “una multitud que ningú no pot comptar” (com llegirem el dia de Tots Sants. Apocalipsi 7,9) les persones que són o s’han fet “petits” per causa del Regne de Déu.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Quines “mostres de prestigi” actuals, en el si de l’Església, penseu que no s’adiuen amb l’evangeli d’avui?

2. Criticar la “riquesa de l’Església”, us serveix d’excusa per no aplicar les paraules de Jesús a la vostra vida individual, familiar o de grup?

3. Heu experimentat la “impossibilitat humana” de què parla l’evangeli d’avui? Com ho porteu? Continueu pensant que l’Evangeli és una Bona Notícia?

 

 

Diumenge vinent, 27 de durant l'any B.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

A Casa.    Casament.     Dona.    Esposa de.     Moisès.     Nens (Petitesa).    Regne de Déu.

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Deixebles.   Fariseus.

 

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Gènesi 2,18-24).

El Senyor-Déu digué:

«No seria bo que l’home estigués sol.

Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi.»

El Senyor-Déu modelà amb terra

totes les bèsties salvatges i tots els ocells,

i els presentà a l’home,

a veure quin nom els donaria:

el nom que l’home donava a cada un dels animals

era el seu nom.

L’home donà el nom a cadascun dels animals

domèstics i salvatges

i a cadascun dels ocells,

però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo

i fer-li companyia.

Llavors el Senyor-Déu

va fer caure l’home en un son profund.

Quan quedà adormit,

li prengué una de les costelles

i omplí amb carn el buit que havia deixat.

Després, de la costella que havia pres,

el Senyor-Déu va fer-ne la dona,

i la presentà a l’home.

L’home digué:

«Aquesta sí que és os dels meus ossos

i carn de la meva carn.

El seu nom serà l’esposa,

perquè ha estat presa de l’espòs.»

Per això l’home deixa el pare i la mare

per unir-se a la seva esposa,

i des d’aquell moment ells dos formen una sola família.

 

2ª LECTURA (Hebreus 2,9-11).

Germans,

Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels,

però ara, després de la passió i la mort,

el veiem coronat de glòria i de prestigi,

perquè Déu, que ens estima,

va voler que morís per tots.

Déu, que ho ha creat tot

i ho ha destinat tot a ell mateix,

volia portar molts fills a la glòria,

i convenia que aquell

qui els havia de guiar a la salvació

fos consagrat pels sofriments.

Tant el qui santifica com els qui són santificats

tenen un mateix pare,

i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.

 

EVANGELI. (Marc  10,2-16).

(Nota. En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona.

Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?»

Li respongueren:

«Moisès permet de donar a l’esposa

un document de divorci i separar-se.»

Jesús els digué:

«Moisès va escriure aquesta prescripció

perquè sou tan durs de cor.

Però al principi, Déu creà l’home i la dona.

Per això deixa el pare i la mare,

per unir-se a la seva esposa,

i ells dos formen una sola família.

Per tant, ja no són dos, sinó una sola família.

Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.»

Un cop a casa, els deixebles

tornaren a preguntar-lo sobre això mateix.

Jesús els digué:

«Aquell qui es divorcia de la seva dona

i es casa amb una altra

comet adulteri contra la primera,

i si la dona es divorcia del seu marit

i es casa amb un altre, comet adulteri.»

La gent portava a Jesús uns nens

perquè els imposés les mans,

però els deixebles renyaven els qui els havien portat.

A Jesús li sabé greu que els renyessin,

i els digué:

«Deixeu venir els nens, no els exclogueu,

el regne de Déu és per als qui són com ells.

Us ho dic amb tota veritat:

Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen,

no hi entrarà pas.»

I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.

 

B. LLENGUATGE.

 

1. ...El marit es pot divorciar de la seva dona?...

Seria un greu error pensar que l’evangelista Marc va escriure aquesta escena per solucionar un problema legal. La resposta de Jesús preguntant als fariseus sobre allò que els va manar Moisès no vol pas cridar l’atenció sobre les aplicacions de la Llei sinó sobre l’Aliança de Déu amb el Poble d’Israel en si mateixa. De fet, resulta sorprenent aquesta referència a Moisès si després desautoritza “allò que ell va permetre”.

Però precisament aquesta referència a allò que va ordenar Moisès indica que la discussió de Jesús amb els fariseus (i amb els deixebles!) té un doble nivell de significació: un nivell legal, que és utilitzat com a llenguatge per portar-nos a un altre nivell molt més profund, el teològic. Fixem-nos primer en el nivell teològic.

 

2. Nivell teològic.

En l’Evangeli, just abans d’allò que hem llegit avui, es diu que Jesús, en el seu camí, anà al territori de Judea “a l’altra banda del Jordà” (Marc 10,1). Tothom sabia que Judea no està “a l’altra banda del Jordà” sinó a la banda d’ençà. Per altra part, no serveix de res dir a quina banda del Jordà està Judea, a no ser que es vulgui donar a aquesta expressió (“errònia” en si mateixa) algun significat especial. I aquest és el cas.

El riu Jordà serveix de límit simbòlic per “entrar” a la Terra Promesa (Judea). La Terra Promesa havia de ser un lloc de Llibertat, per oposició al lloc d’Esclavitud d’on Moisès havia fet sortir (“Èxode”) el Poble d’Israel. Aquest era l’objectiu de l’Aliança.

Però Judea, de fet, no va ser mai per als Israelites una terra de llibertat sinó terra d’una nova d’esclavitud, per la prepotència del Temple i les seves Autoritats.

Així, doncs, els Israelites, tot i estar físicament a Judea, no havien “entrat” encara a la Terra de la Llibertat. Per això Jesús, amb la multitud (Marc 10,1), està a l’altra banda del Jordà, a punt de completar l’Èxode. Però l’Èxode de Jesús ja no acabarà passant el Jordà i entrant a Judea, sinó que el camí de Jesús continua, passant per Jerusalem i per la Mort (vida que es dóna), fins arribar a la Nova Vida (Resurrecció), autèntica i definitiva “Terra Promesa”.

 

3. Les primeres Comunitats Cristianes, formades sobretot per jueus expulsats de les sinagogues, tenien un important problema a l’hora d’entendre la nova situació: ¿Quin era, ara, el Poble elegit: Israel o les Comunitats Cristianes? ¿Com quedava Israel després de refusar Jesús, i crucificar-lo? ¿Com quedava Israel després de proclamar, per boca dels grans sacerdots: “Nosaltres no tenim cap altre rei fora del Cèsar”? (Joan 19,15).

 

4. L’Aliança de Déu amb el Poble Elegit era expressada amb el llenguatge de l’aliança matrimonial. Déu era l’espòs; Israel era l’esposa.

¿Havia, Déu, “repudiat” l’esposa infidel, i l’Església esdevenia ara la seva nova esposa?

Aquesta era la qüestió de fons, important als inicis del Cristianisme, i també avui.

Per contrast amb la Llei introduïda per Moisès, Jesús apel·la a allò que és “des del principi”. Igual que la unió home–dona és indissoluble (“ja no són dos sinó una sola carn”. Marc 10,8), l’aliança Déu–Israel és igualment indissoluble. D’aquí que “si una dona es casa amb un home ja casat, comet adulteri contra la primera”. Aquesta possibilitat, absolutament inimaginable en el pla legal i pràctic, és un advertiment seriós contra el perill de pensar que Déu hagi “repudiat” Israel, i l’hagi “substituït” per l’Església.

 

5. De cap manera l’Església pot considerar-se a si mateixa la nova esposa de Déu, substituint la primera (Israel). Déu és fidel a Israel. Més encara: en Jesús, cent per cent israelita, l’aliança de Déu amb Israel arriba a la seva plenitud. I és des d’aquesta plenitud que s’obre a tothom.

L’Església és el “cos de Crist”; i Crist és “Israel en plenitud”. A pesar de la infidelitat de les autoritats, Déu és fidel a Israel.

La “nova aliança”, com és anomenada algunes vegades (Lluc 22,20), no és nova perquè Déu hagi canviat d’esposa sinó perquè l’esposa de sempre esdevé mare de tots els fills (de tots els creients), com solemnement declara Jesús des de la Creu: “Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: -Dona, aquí tens el teu fill. Després digué al deixeble: -Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva” (Joan 19,26).
Maria representa l’Israel fidel, i el Deixeble estimat representa la Comunitat cristiana.

 

6. Nivell legal.

En aquest cas, el nivell legal esdevé important com a llenguatge per expressar el significat teològic.

La permissió de Moisès de rebutjar l’esposa era per acomodar-se a la “duresa de cor”, però anava contra la voluntat de Déu.
La “permissivitat” de Moisès no fa bona ni legal la duresa de cor. Es tracta d’una Llei dolenta, però “convenient” per disminuir els efectes perniciosos de la duresa de cor.
 

La duresa de cor ha portat a considerar la dona com un objecte que el marit pot adquirir o rebutjar; però la intensió de Déu en crear l’Home (home i dona. Gènesi 1,27) no era aquesta.

El vincle home-dona és tan fort que “ja no són dos”. És un vincle més fort fins i tot que els vincles de la sang: “Per això l’home deixa el pare i la mare” (Gènesi 2,24).

L’expressió de la Bíblia llegida en la 1ª Lectura d’aquest diumenge, “perquè ha estat presa de l’espòs” (Gènesi 2,23) no indica cap forma de dependència sinó la igualtat de la comunió: “aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn”.

El “matrimoni”, com a "institució legal", no afegeix res a la unitat home-dona; pot servir per contrarestar en part la “duresa de cor”.

 

C. MISSATGE.

7. Dintre el sentit teològic.

Déu és fidel a Israel i, amb Israel, a tota la Humanitat.

La fidelitat de l’Església envers Déu inclou també la fidelitat envers Israel. De cap manera l’Església “desplaça” Israel, sinó que és com la seva corona.

 

8. Dintre el sentit legal.

En la relació home-dona, la Llei de Moisès no és bona perquè, tot i servir per evitar mals pitjors, assumeix la duresa de cor. La intenció de Déu és que home-dona arribin a formar un sol ésser, en comunió, a semblança de Déu mateix (Gènesi 1,27).

Haver deduït de les paraules de Jesús la necessitat d’una legislació eclesiàstica sobre el Matrimoni ha estat segurament una de les grans equivocacions de les Jerarquies Eclesiàstiques. Jesús no és un “legislador”. Ell es situa en allò que és des del principi, “abans de tota Llei”.

Creant un “Dret Matrimonial” propi, l’Església s’ha ficat en bucs; uns bucs d’abelles, d’aquelles que piquen... Les contradiccions i el sofriment que el Dret Matrimonial Eclesiàstic ha provocat en molts fidels han sigut realment grans. Cal reconèixer-ho; i corregir-ho.

  

D: RESPOSTA.

9. Dintre el sentit teològic.

Cada cristià, com a persona individual i com a membre de l’Església, hem de revisar les nostres idees sobre el Judaisme (i les altres Religions). Tots els humans, amb les nostres Religions i Cultures, som escollits i estimats de Déu. L’Aliança, experimentada inicialment per Israel (per tots els Pobles oprimits), és universal.

En la nostra resposta, no podem pas prescindir, per demanar-ne perdó i per compensar-ho en el possible, del secular antisemitisme de tants cristians i de l’Església mateixa: segurament la taca més greu i repugnant de les que afecten la nostra Història.

 

10. Dintre el sentit legal.

Des de que el virus del Poder va infectar l’Església, les Autoritats religioses van caure en la temptació de “legislar” sobre la unió home-dona. Vista l’experiència, no es pot pas dir que les lleis de l’Església hagin estat millors que les de Moisès. També responen a la duresa de cor.

Potser, quan estàvem en situació de cristiandat, les lleis de l’Església sobre el Matrimoni podien ser més o menys convenients a causa de la duresa de cor persistent. Però avui dia no passen de ser una complicació afegida en la vida de molts fidels.
Potser aquest és un d’aquells àmbits en què té aplicació la denúncia de Jesús: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes” (Marc 7,8).

 

11. La unió home-dona és quelcom molt més sagrat i originari que les Lleis que pretenen consagrar-la, legitimar-la, validar-la o invalidar-la. La unió home-dona forma part de la responsabilitat creativa de cada ésser humà. Déu no va donar per “acabada” la creació de l’Home sinó que el crida a una vida de comunió semblant a la d’Ell mateix. Però la “comunió” no és pot “crear”, perquè només pot néixer de la generositat del cor.

Déu ha creat l’Home capaç de comunió. Quan l’Home opta generosament per la comunió, continua en ell mateix l’obra de Déu. És la vocació i la responsabilitat de cadascú. “Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”. Tampoc l’Església.

Durant centenars d’anys, dintre l’Església, no va existir això que anomenem El matrimoni canònic. Els Cristians es casaven seguint els costums dels seus Pobles. És cert que en aquests costums hi deuria tenir també molta influència la duresa de cor, escampada arreu. Però aquesta duresa no està pas tampoc absent de les formes que l’Església ha assumit i, a vegades, imposat.

La missió de l’Església no és pas legislar sobre Dret Matrimonial. La missió de l’Església és ser testimoni de la fidelitat de Déu, la qual, per contrast, posa en evidència i denuncia la duresa de cor encara present precisament allà on tot hauria de ser tendresa.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Sembla clar que la duresa de cor inclou, entre moltes altres coses, el masclisme. ¿Es manifesta també en l’àmbit eclesial? Com?

 

2. El sentit teològic de l’evangeli d’avui ens porta a replantejar‑nos la manera com entenem el Judaisme, i també les altres Religions. Quins punts hauríem de replantejar-nos sobretot?

 

3. La “Moral matrimonial” de l’Església es situa dintre el marc més ampli d’una “Moral sexual”. En la mesura que coneixeu aquesta Moral, us sembla que prové bàsicament de l’Evangeli?