Diumenge vinent, 5è. de Pasqua. Any C

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.

 

  Deixebles.    Déu.     Fill de l’home.     Judes.     Manament.     Pròxim  (Amor al).   Temps.  

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

 

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Deixebles.  Llei.

  

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  5è. diumenge de Pasqua. 

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 14,21b-27).

En aquells dies,

Pau i Bernabé se’n tornaren a Listra, a Iconi i a Antioquia.

Confortaven els convertits de nou

i els exhortaven que es mantinguessin fidels a la fe.

Els recordaven que per entrar al regne de Déu

hem de passar per moltes tribulacions.

Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats,

i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor,

en qui havien cregut.

 

Continuaren el seu viatge a través de Pisídia

i arribaren a Pamfília.

Després d’anunciar a Perga la paraula, baixaren a Atàlia,

i d’allà se’n tornaren per mar a Antioquia,

des d’on la comunitat els havia confiat a la gràcia de Déu

perquè duguessin a terme l’obra que acabaven d’acomplir.

 

Així que arribaren,

reuniren la comunitat per anunciar-los

tot el que Déu havia fet junt amb ells,

i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus.

 

2ª LECTURA (Apocalipsi 21,1-5a).

Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova.

El cel i la terra d’abans havien desaparegut,

i de mar ja no n’hi havia.

Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu,

la ciutat santa, la nova Jerusalem,

abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs,

i vaig sentir cap a l’indret del tron una veu forta que cridava:

«És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes.

Viurà amb ells, ells seran el seu poble

i el seu Déu serà "Déu-que-és-amb-ells".

Els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls

i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes.

Les coses d’abans han passat.»

Llavors el qui seia al tron afirmà:

«Jo faré que tot sigui nou.»

 

 

EVANGELI. (Joan 13,31-33a.34-35).

Nota: Hi he posat en vermell el “verset 33b” que el Missal no recull.

 

Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué:

«Ara el Fill de l’home és glorificat,

i Déu és glorificat en ell.

Si Déu és glorificat en ell,

és que també Déu el glorificarà en Déu mateix,

i el glorificarà ben aviat.

 

Fillets,

és per poc temps que encara estic amb vosaltres.

Vosaltres em buscareu,

però ara us dic allò que vaig dir als jueus:

Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir.

Us dono un manament nou:

que us estimeu els uns als altres.

Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres.

Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres

tothom coneixerà si sou deixebles meus.»

 

B. LLENGUATGE. 

1. “Quan Judes va ser fora...”

La sortida de Judes dóna inici a l’hora de jesús. Però pot semblar fins i tot cínic que precisament quan la traïció de Judes marca el començament del tràgic procés d’humiliació, condemna i mort de Jesús, l’evangelista posi a la seva boca les paraules que hem llegit: “Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell”.
Que potser viu a la lluna, Jesús?
Que potser l’evangelista no sap què va passar realment?

I, si la passió i mort de Jesús és com una radiografia d’allò que passava i continua passant a la Humanitat, ¿no resulta escandalós que el Quart Evangeli ens en parli com del moment en què Déu hi és glorificat?!

La passió i mort de Jesús, i la de milers i milions de persones al llarg de la Història, és la cosa més cruel i inhumana que pot existir. ¿Com pot ser sublimada parlant-ne com d’una “glorificació”?!

 

2. Podem, i potser devem, “escandalitzar-nos”. Però l’evangelista vol obrir els nostres ulls a una nova manera de veure les coses.
Ben cert: la tortura i la mort de qualsevol ésser humà és la cosa més inhumana i reprovable, i els qui fan això no mereixen el nom de “humans”. L’Evangeli ho diu també clarament: “El Fill de l'home se’n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut.” (Mateu 26,24).
Amb tot, els Evangelis també ens volen dir que els torturadors i assassins no tenen l’última paraula.

 

3. Déu no vol la mort. Més encara: parlant a la nostra manera, diríem que Déu no creu en la mort. Ell ha creat la Vida, no la mort. Per a Déu, allò que nosaltres en diem “mort” no existeix realment. O millor: la mort existeix com un moment de la Vida. Com és un moment de la vida de l’eruga quan “mor” per esdevenir papallona. Com és un moment de la vida del gra de blat quan “mor” per esdevenir una nova espiga.

 

4. Però, encara que puguem arribar a “entendre” la mort, ¿qui pot entendre i acceptar el dolor i la tortura? ¿És legítim parlar de la dolorosa passió de Jesús (i de tantíssims humans) dient-ne una glorificació? ¿Pot no ser vist com a cruel un Déu del qual es diu que és “glorificat” en la dolorosa passió de Jesús?

 

5. Una cosa ens ha de quedar ben clara: l’Evangeli no permet una sublimació del dolor. El dolor és dolent; el dolor és inhumà fins i tot quan produeix algun bé. Sempre seria millor aconseguir el bé sense passar pel dolor. Jesús mateix ho demana: ”Pare meu, si és possible, que aquesta copa (patiment) s'allunyi de mi” (Mateu 26,39).

Déu no vol el patiment de ningú. Déu ha creat l’home per a la felicitat.

Del fet de patir; del fet de tanta gent que pateix, no n’hem de deduir mai que això sigui la voluntat de Déu.

 

6. Per què, doncs, el dolor? No ho sé. Per a mi és un misteri. Sé que sobre molts dolors no hi podem actuar directament per evitar-los. Però, que no sapiguem el perquè de molts sofriments, no ens permet descuidar la gran quantitat de sofriments causats pels mateixos humans. I d’aquests, n’hem de respondre nosaltres, els humans. Davant qualsevol dolor hem de fer el que puguem per treure’l; però han de ser sobretot els patiments causats pels humans els que han de provocar en nosaltres la reacció més decidida, precisament perquè en aquests hi podem fer alguna cosa.

 

7. El relat de la passió de Jesús (la passió de l’Home) ens presenta aquest dolor provocat per l’home, i el denuncia com a pecat; i com un pecat terrible.

I aquí precisament s’hi mostra la grandesa de Jesús: a pesar del poder deshumanitzant de la tortura, ell s’ha mantingut fidel a estimar, i a no tornar mal per mal.

I també aquí és on Déu hi és glorificat. La glòria de Déu no està en el sofriment sinó en la fidelitat d’aquells que continuen estimant a pesar de ser odiats; d’aquells que continuen humanitzant a pesar de ser víctimes d’un intent de deshumanització. Si un pont es manté ferm al seu lloc quan hi ha hagut una grandíssima riuada, esdevé una glòria per als seus dissenyador i constructors. Si un home continua donant amorosament la seva vida, fins i tot quan la hi prenen per vendre-la (Judes. Mateu 26,15), aquest home dóna glòria a qui l’ha engendrat i l’ha enviat al món perquè hi faci visible i experimentable l’amor de Déu a tots els humans.

I, “si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat”.

 

8. Us dono un manament “nou”...
Només l’Evangeli de Joan fa servir aquesta expressió. El manament de Jesús es pot dir “nou” en un triple sentit:

 

a) Per la seva qualitat.

Abans de Jesús, la perfecció de l’amor venia marcada per estimar el pròxim com a tu mateix (Lluc 10,27. Vegeu també Mateu 5,43 ó 19,19). En canvi, l’Evangeli de Joan que hem llegit ens diu: “Estimeu-vos tal com jo us he estimat”.

 

b) Per contrast amb la Llei.

Segurament el Quart Evangeli usa la paraula “manament” per connectar amb la situació de la persona abans d’acollir el missatge de l’Evangeli. Abans de l’Evangeli, la vida d’una persona està marcada per la Llei amb els seus manaments. Per contrast amb la Llei, Jesús parla d’una altra classe de “manament”, un manament nou. En realitat ja no és un “manament” perquè, comparant-lo amb la situació anterior, no es basa en la submissió sinó en la participació en la Vida mateixa de Déu. És l’Esperit Sant, ofert com a do i acollit com a impuls que ens possibilita col·laborar en l’Obra de Déu.

 

c) Per la seva funció identificadora.

“Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”.

Els deixebles de Jesús no són identificats pel fet de pertànyer a un determinat Poble o a una determinada Religió. La identitat del deixeble no li ve del “col·lectiu” al qual pertany sinó de la pràctica d’un amor com el de Jesús. Els diferents col·lectius o comunitats poden ser fruit de moltes coses. Fins i tot poden ser fruit del domini d’uns sobre d’altres. Però la identitat cristiana es visualitza només per l’amor preferent per a l’Home. (Mireu, si us sembla bé, els apunts del Diumenge tercer de Pasqua. 9).

Un amor així no es pot improvisar. Ho deixen clar les mateixes paraules de Jesús (no recollides al Missal, i que jo hi he posat en vermell): “Ara... allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir”. Aquest “ara” no exclou que “més tard” sí que el podran seguir.

 

C. MISSATGE.

9. La glòria de l’home no està en la possessió i exhibició de Poder o de Força o de Domini sobre els altres sinó en la fidelitat al projecte amorós de Déu envers la Humanitat. Déu ens ha creat per amor i per a l’Amor, i el glorifiquem quan acollim aquest projecte, i hi col·laborem de la mateixa manera que ho ha fet Jesús.

 

D: RESPOSTA.

10. La resposta ens ve directament indicada a la segona part del text que hem llegit: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”.

Cal adonar-se que hem creat una societat que té, com a “primer valor” (com a primer “déu”) el Poder, dissimulat amb mil màscares diferents: Estat, Constitució, Llei, Ciutadania, Democràcia, Drets,... Tot de coses que podrien ser bones si no fossin utilitzades per menysprear persones i pobles en les seves Cultures, Ètnies i Religions...

En una societat així, si com Església volem complir-hi la missió rebuda, hem de canviar radicalment la nostra manera de fer i el nostre compromís. Cal abandonar el tradicional mimetisme amb els Estats i tornar de debò a l’Evangeli. La nostra Església, tal com és ara, no ha d’excloure el Calvari (“donar la pròpia vida”) quan hi passi el camí de la fidelitat. “Jo faré que tot sigui nou”, acaba dient la segona Lectura.

 

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. Les Religions, i també el Cristianisme, a vegades han fet als seus fidels un “servei” força sospitós: no escandalitzar-se del dolor provocat pels mateixos humans. Com ho veieu, vosaltres? 

2. És “millor” l’amor quan hi ha més dolor? 

3. Sovint, a l’Església, a algú se li demana la Partida de Baptisme com a prova de la seva "identitat cristiana". Què en penseu? Considereu coherent amb l’Evangeli tot allò relacionat amb la burocràcia eclesiàstica, sobretot en aquest temps de pluralisme?