Diumenge vinent, 14è. de durant l'any C.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans. 

 

 VOCABULARI. 

 
Camí.     Casa.      Menjar...Beguda.       Pau.       Regne de Déu.        Satanàs. 

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).  

       Nombre.   Satanàs.    Sodoma.

 

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 14. C. 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 66,10-14c).

Alegreu-vos amb Jerusalem,

feu festa, tots els qui l’estimeu.

Estigueu contents amb ella

tots els qui portàveu dol per ella;

sereu alletats amb l’abundància del seu consol

i xuclareu les delícies de la seva llet.

Això diu el Senyor:

«Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar,

la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant.

Els teus nodrissons seran portats al braç

i amanyagats sobre els genolls.

Com una mare consola el seu fill,

jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats.

Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig

i reviuran com l’herba els vostres ossos.»

La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.

 

2ª LECTURA (Gàlates 6,14-18).

Germans,

Déu me’n guard de gloriar-me en res

que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist.

En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món.

Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor.

L’únic que val és que hàgim estat creats de nou.

Que la pau i la misericòrdia de Déu

reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri

i sobre l’Israel de Déu.

A part d’això, que ningú no m’amoïni,

perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús.

Germans,

que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit.

Amén.

 

EVANGELI. (Lluc 10,1-12.17-29).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

 

En aquell temps,

el Senyor en designà encara setanta-dos,

i els envià que s’avancessin de dos en dos cap

a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar.

Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors:

demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los.

Aneu.

Us envio com anyells enmig de llops.

No porteu bossa, ni sarró, ni calçat,

no us atureu a saludar ningú pel camí.

Quan entreu en una casa digueu primer:

Pau en aquesta casa.

Si hi viu un home de pau,

la pau que li desitgeu reposarà en ell;

si no, retornarà a vosaltres.

Quedeu-vos en aquella casa

i compartiu allò que tinguin per menjar i beure:

els treballadors bé es mereixen el seu jornal.

No aneu de casa en casa.

Si en un poble us reben bé,

mengeu el que us posin a taula,

cureu els malalts que hi hagi

i digueu a la gent d’aquell lloc:

El regne de Déu és a prop vostre.

Però si en un poble no us volen rebre,

sortiu als carrers i digueu:

Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus,

us la deixem.

Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop.

 

Us asseguro que quan vingui el gran dia,

la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.»

 

Els setanta-dos tornaren tots contents i deien:

«Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.»

Jesús els digué:

«Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp.

Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins

i totes les forces de l’enemic:

res no us podrà fer mal.

Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres;

alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»

 

B. LLENGUATGE. 

1. Uns altres setanta-dos...

Sorprèn, en els Evangelis, la poca sintonia dels Dotze amb Jesús. Però es tracta d’una “estratègia” dels Evangelistes per posar de relleu la seva resistència a ser “servidors d’Universalitat”. Tendim a entendre l’elecció no tant com un servei a tothom sinó com un privilegi personal o del propi grup. 

En contrast amb els Dotze, l’evangeli d’avui mostra la sintonia dels Setanta-dos. El significat de “Setanta-dos” (o Setanta, segons algunes versions) és interpretat diferentment entre els comentaristes, però tots coincideixen en que és una manera d’indicar la universalització de l’elecció de Déu. Si fins ara, en el llenguatge bíblic, només Israel era el Poble elegit, Jesús posa de manifest que aquesta elecció s’estén a tots els pobles. No es tracta pròpiament d’un canvi sinó d’un acompliment, ja que l’elecció d’Israel era precisament com a primícia i garantia de l’elecció de Déu a favor de tots els Pobles.

 

2. Si Dotze és la xifra d’Israel, Setanta-dos (o Setanta) és la xifra de la totalitat dels Pobles. També ells son “enviats” com a representants de tots els Pobles, amb les seves Cultures, Religions i peculiaritats.

El resultat de la “missió” dels Setanta-dos provoca en Jesús un esclat d’entusiasme, que l’evangelista transcriu a continuació del fragment llegit avui: “En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho” (Lluc 10,21).

L’èxit de la missió dels Setanta-dos anuncia la “victòria” del Regne de Déu sobre el Regne de Satanàs (del Poder). “Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp”.

 

3. Hi ha molt a segar i pocs segadors...

Cal entendre aquesta afirmació en coherència amb el que s’ha dit anteriorment: “...en designà encara setanta-dos i els envià...”. Ja no és només el “camp sembrat” constituït pel Poble d’Israel que està a punt per ser recollit, sinó que ara ja són tots els Pobles que estan “madurs” per a una collita abundant; i cal demanar a l’Amo dels sembrats que hi enviï més segadors perquè no es perdi la collita.

Els Setanta-dos que ara envia Jesús responen a aquesta nova situació d’abundància. Ja no cal “formar part del grup reduït dels Dotze”. La invitació ara és universal. “Vingui a nosaltres el vostre Regne”; un Regne que ja no es diferencia de la Humanitat sinó que és la Humanitat mateixa en la mesura que acull el missatge plenament humanitzador de Jesús. “Us envio com anyells enmig de llops”: compartiu, cureu malalts, anuncieu la Bona Nova del nou Regne.

 

4. Lluc descriu com una experiència pròpia de Jesús la sorprenent experiència que havien fet les primeres comunitats cristianes: la bona acollida que havien tingut entre els pagans, en contrast amb la mala acollida en terra d’Israel. “Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit” (Lluc 10,13) (Fragment que la lectura del Missal no recull).

 

5. ...com anyells enmig de llops...

Semblants a llops, eren imaginats els Pagans vistos des del redós del Poble Elegit; però, un cop els anyells s’han trobat entre ells, han pogut comprovar que no eren tan dolents com se suposava. Fins i tot hi van ser millor acollits que entre els propis. “Els setanta-dos tornaren tots contents”.

 

6. No saludeu ningú pel camí...

No es tracta d’anar d’esquerps pels camins de la vida (encara que aquí tampoc no es condemna als qui no saben anar d’altra manera...). Segurament, aquestes paraules volen significar que no s’ha de perdre temps intentant convèncer amb moltes explicacions i atencions, com fan els comerciants que busquen clients, o els predicadors que busquen fidels. Es tracta d’un missatge alliberador. Si hi ha algú que el vulgui, que l’agafi. Si no, “tornarà a vosaltres” per continuar enunciant-lo. La finalitat de la missió no és obtenir seguidors sinó oferir la Pau (la Llibertat), i que la prengui qui la desitja i la valora.

 

7. ...pel poder del vostre nom.

En uns pastorets, hi ha una escena en què un dels dos pastors segrestrats pels dimonis esternuda per la pudor de sofre, i l’altre pastor espontàniament diu “Jesús!”... i tots els dimonis cauen per terra!

Segurament els Setanta-dos del relat d’avui no venien d’uns pastorets, però sí que van comprovar que “fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom”.

Jesús és el fill de l’Home; és a dir: l’Home. No es tracta d’un nom amb poders màgics o sobrenaturals. “Home” és un nom poderós perquè expressa el projecte home com a projecte de Déu. Treballar perquè els humans ens fem més humans ens associa al projecte de Déu, i ens encomana la seva eficàcia.

“No us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel”. És a dir: alegreu-vos de ser comptats com a obra de Déu i col·laboradors seus.

No és una qüestió de vencedors i vençuts. L’única cosa vençuda és el “regne deshumanitzador” del Domini, de l’Alienació (sobretot de la religiosa), de la Divisió entre els vivents.

 

C. MISSATGE.

 

8. Els Humans, encara que puguem semblar “llops”, vistos des de la pleta del ramat, no som “dolents”. Podem ser acollidors amb les ovelles que es presenten desarmades, sense prejudicis, confiades. “No porteu bossa, ni sarró, ni calçat”. “Res no us podrà fer mal”, perquè s’intenta derrotar un enemic armat, però no algú que se’ns acosta per servir-nos amb amor.

 

D: RESPOSTA. 

9. Durant segles, Església i la Societat han format com un matrimoni sòlid. “Sòlid” sobretot per la “incapacitat” de la Societat d’emancipar-se de la “tutela eclesiàstica”. Però aquesta tutela s’havia anat fent més pesada i absorbent fins a provocar la ruptura amb diferents sectors de la Societat.

Ara, aquesta Societat emancipada (laica) fa por a alguns cristians, i n’hi ha que ho expressen amb actituds de condemna.

 

Sembla una actitud equivocada. Cal no convertir l’Església en un refugi enfront del Món. Som Món. I en aquest Món ens sentim enviats a ser llevat, petita llavor, llum, sal... Som “església” per fer Món, un Món de tots i per a tots.

Ser segadors no vol pas dir espoliar els sembrats, ni buscar clients. Vol dir adonar-se de la bondat de la collita, i ajudar entre tots a que no quedi ningú sense gaudir-ne. 

 

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. Com està present l’horitzó món en el vostre treball de cada dia? 

2. Al nostre món (país, ciutat, barri...) hi ha coses que van malament. Intenteu protegir-vos-en, o ajudeu a arreglar-les? 

3. Si examineu la vostra vida, segurament us sentireu d’alguna manera elegits. Ho viviu com un privilegi personal o com un servei a tothom?

  

Diumenge vinent, festa de St. Pere i St. Pau.

Sant Pere i Sant Pau. 29 de juny.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

→ VOCABULARI.  

Claus (del regne del cel).         Fill (de Déu).       Fill de l’home.     Messies      Messies (glosari)        Pere.       Profeta.  

 

 

ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

 

ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 12,1-11) 

En aquells dies,

el rei Herodes detingué alguns de l’Església

per fer-los mal.

Feu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan,

i quan s’adonà que això era ben vist pels jueus,

féu agafar també Pere.

 

Eren els dies dels Àzims.

El féu tancar a la presó

i confià la seva guarda a quatre esquadres de soldats,

amb el propòsit de fer-lo comparèixer davant el poble

després de Pasqua.

Mentre Pere era a la presó ben vigilat,

la comunitat pregava Déu per ell sense parar.

 

Herodes ja anava a fer-lo comparèixer,

però la nit abans, mentre Pere dormia entre dos soldats,

lligat amb dues cadenes,

i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la presó,

tot d’una l’àngel del Senyor es presentà,

i la cambra s’omplí de claror.

 

L’àngel tocà Pere, el desvetllà i li digué:

De pressa, aixeca’t.

I les cadenes li caigueren de les mans.

Li digué: Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.

Pere ho va fer, i l’àngel va afegir:

Pren el mantell i segueix-me.

Pere sortí a fora i el seguia,

sense saber que això que feia l’àngel era veritat;

es pensava tenir una visió.

Passaren la primera guàrdia, passaren la segona,

i arribaren a la porta de ferro que dóna a la ciutat.

La porta s’obrí tota sola, i ells sortiren,

anaren fins a la primera cantonada, i l’àngel el deixà.

Llavors Pere, tornant en si, digué:

Ara veig que el Senyor ha enviat de debò el seu àngel

i m’ha alliberat de les mans d’Herodes

i de tot el que el poble dels jueus esperaven contra mi.

 

2ª LECTURA (2ª a Timoteu 4,6-8, 17-18). 

Estimat, pel que fa a mi,

la meva vida ja és oferta com una libació

vessada sobre l’altar.

Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres

i deixar el port.

Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa,

em mantinc fidel.

I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat.

El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia,

i no tan sols a mi,

sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.

 

El Senyor m’assistia i em donà forces

perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli,

i poguessin escoltar-lo tots els pagans.

 

I Déu m’ha salvat de la gola del lleó.

El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar

i em guardarà per al seu Regne celestial.

A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

 

 

EVANGELI. (Mateu 16,13-19). 

En aquell temps...

Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,

i un cop allà, preguntava als seus deixebles:

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”

Ells li respongueren:

“Uns diuen que és Joan Baptista,

altres, que és Elies,

altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

 

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”

Simó Pere li contestà:

“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.

Jesús li va respondre:

“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:

això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,

sinó el meu Pare del cel.

 

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Et donaré les claus del Regne del cel,

i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,

i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

 

(Proposo continuar la "lectura" del Relat, per a entendre’l millor.
Mateu 16,20-23).

Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.

Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient:
-“Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà”. 

Però Jesús es girà i digué a Pere:
-Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure,
perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.

 

LLENGUATGE.

(Aquest relat també es llegeix el  Diumenge 21 de l’Any A. Allà hi podeu trobar altres Apunts).

 

1. Qui és Jesús?

Pregunta de gran actualitat.

Una “pregunta” la resposta de la qual és important entendre bé.

El relat distingeix explícitament entre “la gent”  i “els deixebles”.

“Qui diu la gent que és el Fill de l’home?”...

“I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”.

 

2. La resposta de la gent no és pas “incorrecta”, però queda curta.
La “resposta justa” la donen els deixebles per boca de “Pere”.
Però Jesús deixa clar que aquesta “resposta justa” no ve pas del fet que els deixebles el coneguin millor, sinó perquè Simó (de sobrenom "Pere" = "pedra = "cap-dur") ha rebut una “revelació” del Pare del Cel. 

3. Però no s’ha de "prescindir" de la gent. En atenció a la gent, que encara no pot entendre la vertadera resposta, els deixebles no han de dir a ningú “que Jesús és el Messies”.
En realitat, ni els deixebles entenen “correctament” el significat de la resposta que han donat per boca de Simó.
 

(Per facilitar la “comprensió” d’aquest relat, hi he afegit, en un format diferent de lletra, els versets que continuen el mateix Relat, no inclosos en el fragment que ens ofereix la Lectura del Missal).

4. Tots, gent i deixebles, imaginaven el Messies com algú que instauraria el Regne de Déu fent una exhibició de poder diví per imposar la “justícia”, purificar el temple, expulsar els enemics d’Israel i netejar de “pecadors” el Poble elegit.

Però aquests no eren els plans de Déu. Aquesta no era la missió que Jesús havia rebut del Pare.

 

5. Déu estima el poble d’Israel i tots els pobles, i no es mostra com el “Déu que jutja per condemnar” sinó com el “Pare misericordiós que jutja per perdonar”.

Això comporta que tampoc el seu “Messies” no condemni, sinó que accepti de ser un “condemnat” entre els condemnats; i no mati, sinó que doni la vida entre els altres “crucificats”.

És d’aquesta manera que Jesús “vencerà” el mal, salvant el malfactor.

 

Déu anul·larà les “sentències” que condemnen l’Home, però salvarà, si ho accepten, als qui han pecat jutjant injustament.

Un exemple d’això serà el mateix St. Pau, que va passar de ser “jutge i perseguidor” a ser “salvat, deixeble i apòstol” (1 Corintis 15,9.  Fets 8,3) 

 

6. De moment, ni els mateixos deixebles no són capaços d’acceptar això i, per boca de Pere, manifesten a Jesús la seva negativa: “Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà”.

Una vegada més Jesús els ha de corregir. I ho fa amb paraules dures i clares, ja que es tracta del nucli mateix de la seva missió: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Mateu 16:23. També 4:10).   

 

 

7. “Tu ets pedra o roca”.

Aquest relat té doble cara:
Primer, Simó és instituït com a “pedra fonamental” de l’Església, d’acord amb el significat del “sobrenom”  amb què és conegut: “Pedra”=“cap dur”, i que inclou un aspecte negatiu: "pedra" = cap dur.

Després, en el mateix relat, Jesús l’anomena “Satanàs”, i li diu que s’aparti d’ell. Literalment: “posat darrere meu” (en grec: “Ypague opiso mou”). És a dir: sigues “deixeble” que em segueix, i no “mestre” que em diu com he d’actuar.

 

Jesús critica Pere perquè “no veus les coses com Déu, sinó com els homes”.
És lògic que Pere vegi les coses “com els homes”. Però fa només un moment que Jesús li ha dit: “Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel”.
Pere, a pesar de haver rebut la “revelació del Pare”, continua veient les coses com els “humans”. Per això s’haurà de convertir.

8. En els Evangelis, “Pere” (el “Cap dur”) personifica la necessitat de conversió. I una conversió permanent.
L’actitud de “conversió permanent” forma part constitutiva de qui vulgui formar part de la “Església de Jesús”.
(Aquí és el primer dels dos únics llocs dels Evangelis on apareix la paraula “Església”, significant “comunitat estructurada”. L’altre lloc és a Mateu 18,17).

 

La confessió de Pere, amb la seva conversió, és el “fonament”  (“roca”) de la Nova Comunitat, o del Regne de Déu, capaç de resistir les riuades” (Mateu 7:24). (Veure també Lluc 22,32)

L’evangelista Mateu posa aquest relat entre la mort de Joan Baptista per obra d’Herodes, i el propòsit de matar Jesús per obra dels notables dels poble, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei  (Mateu 14:10 i 16:23).
El “Regne de la Mort” es mostra “poderós”, ja que el “Poder” és la seva “marca”. Però no triomfarà perquè el “Poder” és mentida.

 

9. Les “portes del Regne de la Mort” serveixen només per ser-hi "engolit".
En canvi, el Regne de Déu té “servei permanent de porteria” per poder “entrar i sortir” (Joan 10:7). És un "regne" servit per persones lliures. “Et donaré les claus del Regne del Cel”.

 

10. Resulta sorprenent la “feina” d’aquestes "claus".
No són per “tancar i obrir” sinó per “lligar i deslligar” (tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel). 

Aquestes paraules no s’han d’entendre en sentit disjuntiu: com si algú tingués la facultat d’incloure o d’excloure del Regne de Déu. Són un exemple del paral·lelisme bíblic, que consisteix en donar relleu a una afirmació dient-la dues vegades amb paraules diferents. “Lligar” al Regne de Déu comporta quedar “deslligat” d’altres regnes. S'afirma sobretot la "connexió" entre "Cel" i "Terra". És a dir: els Humans som invitats a "construir el Cel" "construint la Terra". És que la "separació" entre el "Cel" (àmbit de Déu) i la "Terra" (àmbit de l'Home) "s'ha esquinçat" (Marc 1,10).

= = = = = = = = = = = = 

 

11. Un text amb “sobrecàrrega”...

A partir del segle IV, la Comunitat Cristiana va deixar de ser “perseguida”. Convertida en religió oficial de l’Imperi, els “servidors de la Comunitat” van fer aliança amb el “Poder”, i van començar a ser “poderosos”. Des d’una situació de Poder, les “paraules de Jesús” com les que hem llegit avui, van començar a ser interpretades com a “legitimadores” del “Poder eclesiàstic”.

 

12. A partir d’aquí es podia esperar de tot.
I va venir el pitjor: la pèrdua d’identitat, i la dramàtica divisió de la Comunitat.
Al segle XI, gran divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i Constantinoble; entre les Esglésies d’Orient (Ortodoxos) i les Esglésies d’Occident (Romans).

Al segle XVI, gran divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i les Esglésies Reformades (Protestants).

Fins a la segona meitat del s. XX, en la nostra Església (Catòlica), no es parlarà seriosament de “conversió”.
Serà la gran aportació del papa Joan XXIII i del Concili Vaticà II.

 

13. Mentre confonguem “Autoritat” i “Poder”, quedarem dividits, perquè el fruit natural de tot Poder és la divisió (i la mort).

El Poder crea súbdits, i cada Poder reclama en exclusiva la “propietat” sobre “els seus”.

 

14. Però la (unitat de la) comunió no depèn del Poder ni de “l’Autoritat”, sinó que neix d’un “cor obert”, disposat a la conversió permanent.
 
Per això, res, absolutament res, no ens separa dels Germans en la Fe, ni dels Germans en la Humanitat, ni dels Germans en la Vida.
No hi ha “Germans separats”. Només hi ha germans. Germans, amb tota la riquesa de Vida que ve del fet de ser diferents.

 

MISSATGE.

15. Jesús és el messies (l’elegit per realitzar l’alliberament promès per Déu) i el Fill del Déu viu (i “vivificador”).

La confessió de Jesús, “Messies i Fill del Déu viu”, amb l’actitud de conversió permanent, és el fonament de la nostra fe.
 
És ben significatiu que sigui precisament Simó, “el primer dels apòstols”, qui s’ha de “convertir”. La seva “conversió” no serà “plena” fins al final de la seva vida (Lluc 22,34. Única vegada que Jesús l’anomena “Pere”).
En els Evangelis, quan es parla de “Simó” dient “Pere” es vol significar que hi ha “alguna cosa a corregir”.

Sembla que el “criteri” que indica el “grau de correcció” en la nostra “confessió-conversió” és la mesura en què inclogui l’acceptació d’un “messianisme” que passa pel Calvari.  

Si no assumim el Calvari, és millor que no parlem de Jesús, ja que no l’hem entès (Mateu 16,20).

 

RESPOSTA.

16. La festa d’avui és “important”. Quan coincideix amb el diumenge, hi té preferència.
Però, en els Evangelis, la paraula “important” té un significat molt especial: Pere i Pau van ser persones realment importants... perquè, a l’Església, tothom és important.

I, potser, això ens pot suggerir la “Resposta” que ens demana la festa d'avui: superar el culte a la personalitat.

 

17. Sembla que, a l’Església, sovint hi ha hagut un “excés” de culte a la personalitat, sobretot en relació al Papa (i als bisbes), en contradicció explícita amb el que demanen els Evangelis: “Vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist (Mateu 23:8-10).

 

18. És freqüent “criticar” El Vaticà i la forma “jerarquitzada” de l’Església. Cal fer-ho, perquè són defectes de la nostra Església, que hem d'ajudar a corregir.
Però aquests defectes tindrien molta menys força si tots plegats fóssim més fidels a la indicació de Jesús: Tots vosaltres sou germans.

El “culte a la personalitat” és una forma d’idolatria, la “culpa” de la qual no està “només” en qui la rep sinó sobretot en qui la dóna.

 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Qui és Jesús, per nosaltres? 

2. Quines mostres  de “culte a la personalitat” descobriu en la vostra manera de fer? 

3. Jesús prohibeix als deixebles que diguin a ningú que ell és el Messies. Creieu que aquesta prohibició pot ser encara vàlida? En quines circumstàncies?

  

Diumenge vinent, festa (aplaçada) del Corpus. Any C.

 

Corpus Christi.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

 

→ VOCABULARI.

 
Desert.      Despoblat.      Menjar...Beguda.       "Miracle".        Multitud.

Nombres (2, 4, 5, 12, 40, 50, ... ).       Pa.        Regne de Déu. 

 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).
     Desert.    Nombres.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Corpus. 

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Gènesi 14,18-20).

En aquells dies,

Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi.

Com que era sacerdot del Déu Altíssim,

beneí Abram amb aquestes paraules:

«Que el Déu Altíssim, creador del cel i de la terra,

beneeixi Abram.

Beneït sigui el Déu Altíssim,

que ha posat a les teves mans els teus adversaris.»

I Abram li donà el delme de tot el botí.

 

2ª LECTURA (1Corintis 11,23-26).

Germans,

aquesta tradició que jo he rebut

i que us he transmès a vosaltres

ve del Senyor;

Jesús, el Senyor,

la nit que havia de ser entregat

prengué el pa,

i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:

«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.

Feu això per celebrar el meu memorial.»

Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:

«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.

Cada vegada que en beureu,

feu-ho per celebrar el meu memorial.»

Així, doncs,

cada vegada que mengeu aquest pa

i beveu aquest calze

anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

 

EVANGELI. (Lluc 9,11b-17).

Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent

i curava els qui en tenien necessitat.

Veient que començava a fer-se tard,

els dotze anaren a dir-li:

«Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit
als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures;

aquí és un lloc despoblat.»

Jesús els digué:

«Doneu-los menjar vosaltres mateixos.»

Ells respongueren:

«Només tenim cinc pans i dos peixos.

¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar

per tota aquesta gentada?»

Tots plegats eren uns cinc mil homes.

Ell digué als deixebles:

«Feu-los seure en grups de cinquanta.»

Els deixebles ho feren i tothom s’assegué.

Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos,

alçà els ulls al cel,

els beneí,

els partí

i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent.

Tothom en menjà tant com volgué

i recolliren dotze coves de les sobres.

 

 

B. LLENGUATGE.

 

Sobre la FESTA. 

1. Aquesta festa té un nom realment estrany. Potser per això popularment continua usant-se el seu nom llatí “Corpus”, ja que així no fa tan mal d’orelles.

El llenguatge entorn de “El cos i la sang de Crist” ha passat a ser tan retorçat que o no diu res o provoca rebuig. Encara recordo el gest espontani d’un nen que la seva mare va portar a la parròquia amb l’objectiu d’acabar-lo de convèncer perquè fes la 1ª Comunió. Davant meu, i amb llenguatge manllevat pel fet d’estar parlant amb un “capellà”, la mare li va dir: “Fill, fent la comunió, Jesús vindrà al teu cor”. El nen va creuar de seguida els braços davant el pit, per un simple instint d’autoprotecció.

 

2. La festa del Corpus constitueix una certa repetició del Dijous Sant. Per això en les discussions del concili Vaticà II alguns van proposar de suprimir-la, però es va mantenir en atenció a la seva gran popularitat.

 

3. Els orígens de la festa cal buscar-los ja al segle XII com a "reacció" a alguns teòlegs que posaven en dubte la presència "real" de Jesús en el pa i el vi eucarístics. Es va optar per l’exuberància de les formes (Exhibició de riquesa i "poder"). Es considerava una manera d’ajudar la fe impactant els sentits. Per això, allò més popular de la Festa del Corpus era la Processó, com més espectacular millor i amb la participació de les autoritats i prohoms de la ciutat.

Avui costa de trobar sentit a aquesta festa, sobretot "separada" del Dijous Sant. Segurament ha estat un bon encert convertir-la en el “Dia de Càritas.

(Amb tot, cal tenir sempre present que la Eucaristia, és a dir, l'acció de gràcies, davant la capacitat de viure la pròpia vida com aliment per als altres, constitueix sempre el “nucli i el cimal” del Missatge dels Evangelis i de la vida cristiana.
I per tant es "repeteix" en cada “vertadera acció” de la Comunitat Cristiana).

  

 

Sobre el TEXT de l’evangeli. 

1. Lluc posa el relat que hem llegit dintre un marc més ampli que es pot resumir així: Jesús ha enviat els Dotze a “predicar” el Regne i a guarir. Com a resultat d’aquesta “predicació”, neix entre la gent la pregunta de qui és aquest Jesús de qui parlen els Dotze. Fins i tot s’ho pregunta Herodes (Lluc 9,7). El mateix Jesús acaba preguntant als deixebles: “Qui diuen la gent que sóc jo?”. També els pregunta directament: “I vosaltres, qui dieu que sóc” (Lluc 9,18).

Quan els “Dotze” estan de tornada, Jesús intenta parlar a soles amb ells, però no pot perquè s’hi han aplegat les multituds que els Apòstols havien “entusiasmat”.
Jesús les atén parlant-los del Regne i curant els qui en tenien necessitat. La gent “l’escolta”.

 

2. Però la gent és “molta gent”, i els Dotze s’adonen que es fa tard i estan en un lloc despoblat. Tenen, doncs, un problema: han despertat l’entusiasme de la multitud, però ara no saben què fer amb ella. Ho fan notar a Jesús.

La resposta de Jesús és del tot desconcertant: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Els deixebles expressen la seva total incapacitat: només tenen 5 pans i 2 peixos, per a 5000 homes!
Jesús els invita a “entendre la situació” no com una qüestió de números sinó d’actitud. I diu als deixebles que “organitzin” l’àpat...
I van sobrar-ne 12 coves!

Què ha passat? Un “miracle”? O potser la multitud va perdre la gana? Diu el relat que tothom en menjà tant com volgué.

 

3. ...tant com volgué”.

Potser aquí està l’explicació del que va passar.

Una vegada, en motiu d’una nevada, els mitjans de comunicació van parlar d’un possible problema en el transport d’aliments. El resultat va ser que els supermercats, signe màxim de la nostra “societat de consum”, van quedar buits. “Buits”, no pas per carència d’aliments sinó perquè molta gent va dedicar-se a “acaparar” tot el que podia.

 

4. En el relat que hem llegit són “significatius” els números. Destaca el número “5”:   5 pans; 50 persones en cada grup de comensals; 5000 homes en total. En la Bíblia, el “5” és el número de l’Esperit. Recordem la “Pentecosta”, que significa literalment “50ª” (cinquantena).

 

La presència repetida del “5” en aquest relat significa que es refereix a una multitud que “ha escoltat” el missatge de Jesús i l’ha cregut. És una “multitud” que ha esdevingut “comunitat”. Ara són “comunitat de l’Esperit”. Per això es diu que són “5000”. I es reuneixen en comunitats segons l’Esperit. Per això es diu que són grups de “50”.
També s’insisteix en que mengen asseguts (reclinats), que era la posició que, en els àpats, prenien els homes adults i lliures. Com a comunitat de l’Esperit no es mouen per l’afany d’acaparar. Al contrari: han posat en comú tot el que tenien. (5 pans i 2 peixos. 5+2 = 7.  El 7 significa totalitat).

 

Van menjar tant com en volien i en va sobrar per als altres: 12 coves. “12” és la xifra d’Israel. No es tracta de cap miracle obrat per Jesús, que és “Déu”, sinó que és el fruit del compartir. Han compartit els “aliments”, que, en la comunitat, sempre són rebuts per ser compartits, com explícitament manifesta el gest de Jesús: alçà els ulls al cel, els beneí, els partí...

 

5. Aquest relat és una escenificació avançada d’allò que és i representa la trobada setmanal de la Comunitat (Missa). S’hi posa en comú tot el que es té. Això vol dir que s’hi posa en comú fins i tot la pròpia vida, com farà explícitament Jesús en l’Últim Sopar (Lluc 22,19).
Maria, la mare de Jesús, ja havia “prefigurat” tot això quan, segons el relat de Lluc, va posar el seu fill, acabat de néixer, en una menjadora (Lluc 2,7).

 

Potser no és gaire correcte parlar de “multiplicació” dels pans i dels peixos. Sobretot és “perillós” parlar de “miracle”. Jesús no “multiplica” res, sinó que invita a compartir el que tenim, i també el que som.

Quan entenem la pròpia vida no tant com un conjunt de necessitats sinó com un do a compartir, els 5 pans i 2 peixos són més que suficients perquè tothom quedi satisfet. 

 

C. MISSATGE. 

7. El relat que hem llegit està emmarcat per una pregunta que hi ha abans i després: Qui és, Jesús? (Joan 9,36  i  10,24). En realitat aquesta pregunta porta a una altra: Qui és l’Home? O també: Què és la vida humana?

I la resposta que se’ns vol “suggerir” amb aquest relat és clara: La vida no és tant una necessitat a satisfer com un do a compartir.
Així, l’ésser humà deixa de ser un simple “sac de necessitats” i esdevé un “comensal” en la gran festa de la vida compartida.
L’àpat és signe de Vida i de Festa. 

 

D: RESPOSTA. 

8. Des de fa temps es diu que estem en una gran i llarga crisi. I sembla evident, sobretot per molta gent...
Es tracta d’una crisi ben estranya. També és ben “vergonyosa”, perquè
no està produïda per escassetat d’aliments (i d’altres béns necessaris) sinó per “escassetat de diners”.
Primer hem sotmès els aliments al diner; després hem liquat el diner perquè corri. Però en la “ruta del diner” han aparegut els “acaparadors”, i ara a molts els falta “líquid”, com en un cos amb hemorràgies, que deixa sense sang òrgans vitals.

De fet, sobren aliments, però molts no els poden adquirir per falta de diners. També sobren diners, però han “desaparegut per a molts” en les hemorràgies provocades per uns quants “aprofitats”. I, a sobre, “no s’hi pot fer res” perquè “el Sistema funciona així”.
Realment vergonyós! I també inhumà.

 

9. La crisi empobreix a molts, i enriqueix moltíssim a uns pocs. És la “llei del Sistema”. Un sistema que s’ha fet “indispensable per a tothom”, amb la connivència de la majoria.

Podem alliberar-nos del Sistema?
O potser és que ha arribat l’hora dels marginats?
Ara resulten més clares aquelles famoses paraules de Jesús:
Benaurats els pobres.
No pas perquè són pobres sinó perquè estan fora del Sistema.

 

10. Per superar la crisi no necessitem màsters en Economia sinó màsters en Humanitat. I això ho podem ser una mica tots en la mesura que decidim anar-nos alliberant del Sistema per fidelitat a “ser Humans”. Després, que vinguin uns nous economistes que vulguin i sàpiguen dissenyar una Economia HUMANA: l’Economia del compartir.

Entretant, qui pugui ajudar que ajudi, conscients de que hi ha infinites maneres de fer-ho (a pesar del Sistema!). 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. El nostre sistema econòmic es fonamenta en el consum. Per això necessita crear constantment noves necessitats. Heu pensat mai quantes de les nostres “necessitats” podrien ser innecessàries?

 

2. La festa de Corpus, que litúrgicament és una repetició del Dijous Sant, ha passat a ser el “Dia de Càritas”. Càritas, sense abandonar la beneficència puntual, va entrant cada vegada més en la denúncia del Sistema. Què en penseu? Trobaríeu noves maneres de col·laborar-hi? Us hi apunteu?

 

3. Alguns, per superar la crisi, prediquen que es faci “més consum”. Què en penseu, des del punt de vista econòmic i des del punt de vista humanitari?