Tridu Pasqual (Dijous, Divendres i Dissabte sants)

Tridu pasqual.

Nota.

Reprodueixo aquí els APUNTS del Tridu Pasqual 

de l’Any B, amb algunes variants. 

Dijous, Divendres i Dissabte Sant.

INTRODUCCIÓ.

1. Els tres dies del Tríduum Pasqual estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això es dóna la benvinguda al començament de la celebració del Dijous, i no hi ha cap comiat fins al final de la celebració del Dissabte. Entremig, no hi ha ni salutacions ni finals.

Considerar els Tres Dies (Tríduum) com una sola celebració té un significat important: els tres moments són només llenguatges diferents per expressar una sola i única acció de Jesús.

2. La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono lliurement”. A la taula del Sant Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a tothom: a qui vulgui alimentar-se’n (dijous) i també a qui vulgui vendre’l o lliurar-lo a tots els Humans (divendres).

El Sant Sopar expressa, en forma ritual, allò que constitueix l’essència mateixa de la vida: donar-se com aliment.

No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús mateix que es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial”. Ho saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells, quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-los-ho dient: “Això és la nostra vida que anem convertint en aliment per vosaltres”.

3. Al Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i tràgica a la Creu. “Sense saber el que es feien”, els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada. “Vida que es dóna”, en Jesús, no és una frase bonica sinó una realitat visible per a tothom. “Jo, quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi” (Joan 12,32).

En l’espectacle del Calvari, Jesús no hi està sol sinó acompanyat dels milers de “crucificats” d’arreu del món (Mateu 27,38. Lluc 23,33). La mort de cada un d’ells pot no ser vida perdura sinó vida donada, acollida per les mans bondadoses de Déu (Lluc 23,43). Aquest és precisament el nucli de la fe cristiana.

4. Al Dissabte, celebrem explícitament aquesta nostra fe: la vida donada no és una vida perduda. La vida donada “s’empelta” directament a la Vida mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi. La vida-que-es-dóna crea comunió; i la comunió es fa visible engendrant comunitats.

Una vida donada no cau en el buit. És cert que hi pot haver qui la prengui només per “vendre-la” o per “matar-la”, però són multitud els qui, rebent com aliment, donen també la seva pròpia vida com aliment per als altres. Aquesta comunió engendra les diferents comunitats, cada una de les quals pot ser anomenada “cos de Crist” perquè fa visible la seva vida donada. I Jesús esdevé així el “cap del cos” (Colossencs 1,18).

Tenim, doncs, tres dies però una única celebració: la vida que viu donant-se, entrant així en la dimensió divina.

DIJOUS SANT.

LECTURES

1ª LECTURA.  (Èxode 12, 1-8.11-14).

En aquells dies,

el Senyor digué a Moisès i a Aharon

mentre eren al país d’Egipte:

«Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any.

Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel:

“El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,

prengui un anyell o un cabrit.

Si una família fos massa petita,

que el prengui junt amb la família del veí més pròxim,

fins a completar el nombre de persones.

Compteu quants en calen per menjar-se’l.

Que sigui mascle, sense tara,

i que no tingui més d’un any.

Podeu prendre igual un anyell que un cabrit.

L’heu de guardar fins al dia catorze del mes,

i que tots els qui formen part

de la comunitat del poble d’Israel

el degollin al capvespre d’aquell dia,

que prenguin de la seva sang

i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.

Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn,

rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.

Per a menjar-vos-el, aneu cenyits,

amb les sandàlies posades i el bastó a la mà,

i us l’heu de menjar a corre-cuita:

aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.

Aquella nit passaré pel país d’Egipte

i faré morir tots els primogènits d’Egipte,

tant els dels homes com els dels animals,

i faré justícia contra les divinitats d’Egipte.

Jo sóc el Senyor.

La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.

Quan veuré la sang «passaré» enllà i,

al moment que jo castigui el país d’Egipte,

no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.

Tingueu aquest dia com un memorial,

i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.

Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 11, 23-26).

Germans,

aquesta tradició que jo he rebut

i que us he transmès a vosaltres,

ve del Senyor.

Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat

prengué el pa,

i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:

«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.

Feu això per celebrar el meu memorial.»

Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:

«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.

Cada vegada que en beureu,

feu-ho per celebrar el meu memorial.»

Així, doncs, cada vegada

que mengeu aquest pa i beveu aquest calze

anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóC.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

LLENGUATGE I COMENTARI.

1. El relat del rentament dels peus, amb el contrapunt de Pere i de Judes, conté un missatge clar. Però, per si no quedés prou clar, Jesús mateix l’explica amb detall. Rentar els peus era una de les feines dels servidors (o de l’esposa, en aquell temps primera servidora del marit). Les relacions dintre la comunitat cristiana, i de la comunitat cristiana vers la societat, consisteixen en ser-nos mútuament servidors, no per dependència sinó per amor. “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”. I això ho fa conscient que venia de Déu i a Déu tornava.

2. L’evangeli de Joan, contràriament als Sinòptics, no situa l’Últim Sopar en el marc del Sopar Pasqual. És simplement un sopar de comiat, que permet a l’evangelista posar en boca de Jesús una llarga reflexió sobre el significat de la seva Vida (Vida que es dóna), i del seguiment dels deixebles (els qui reben la seva vida donada).

3. Però l’única referència al “menjar” és quan Jesús, responent a una pregunta del “deixeble que Jesús estimava”, assenyala el traïdor donant-li un mos de pa sucat, i es diu que el mos de pa va entrar en ell. És que els deixebles encara no acompanyen realment Jesús. No celebren la “pasqua dels jueus”, però encara no estan en situació de celebrar la “nova pasqua de Jesús”.

4. L’únic ritual en aquest Sopar és el rentament dels peus. I no com a ritu de purificació sinó com a signe de servei. Per això Jesús insisteix en rentar els peus, que era feina dels esclaus.

És possible que aquesta “desritualització” sigui intencionada. Quan es va escriure l’Evangeli de Joan, en algunes Comunitats, la ritualització de la Cena del Senyor ja era prou excessiva com perquè es mantingués el “ritu” sense viure’n el significat (1ª Corintis 11,17ss).

5. Aquest és el gran perill dels ritus. Segurament per això l’evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Només s’hi referirà en el context d’una gran discussió al final de la qual Jesús fa als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan 6,67). De fet, tots l’abandonaren, excepte el “deixeble que Jesús estimava” que prefigurava la futura comunitat cristiana provinent del Judaisme.

6. M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa provoca que aquesta s’assembli ben poc al Sopar del Senyor. Crec que ha ajudat molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès aquest sopar com un “sacrifici”. La “taula” s’ha convertit en “altar”; els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció sagrada d’un “sacerdot”; “l’església” ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures sagrades, ha passat a ser “ministre del Sagrat”, ben diferenciat de la comunitat.

Tot això ha ajudat a que molta gent pensés que la missa és cosa de capellans. Si no hi ha “capellà”, no hi ha missa. La comunitat hi té una presència passiva, només ritualment activa ja que fa allò que li diuen que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos; responeu; canteu...

7. Jesús no va fer “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” (sacer donans) suggereix la idea d’algú encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos móns: el món de Déu (i de les coses sagrades) i el món dels humans. El “sacerdot” seria com un “pont” (pontífex) entre dues ribes separades.

8. I aquí està el perill de la idea d’un sacerdoci: pot enfosquir el fet central del missatge cristià: l’encarnació. En Jesús es fa visible que “Déu és amb nosaltres”. La Paraula de Déu “s’ha fet carn de la nostra carn”. “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit Sant ha baixat com un colom”. El colom és un ocell que vola pel cel però fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir de Jesús ja no són necessaris “sacerdots intermediaris”.

9. Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement sigui testimoni d’això la carta als hebreus, dirigida a aquells que encara necessiten temples, sacerdots i sacrificis. La Carta ve a dir-los: si és que “necessiteu” sacerdots, considereu-hi Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per cent home, ara està assegut a la dreta mateixa de Déu. I donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no són necessaris altres sacerdots que el substitueixin o que hagin de compensar-ne les deficiències.

La carta als hebreus pren un to seriós, quasi amenaçador, ja que considera que la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots està en contradicció amb la única cosa necessària: la fe en jesús.

Jesús hi és anomenat “sacerdot a la manera de Melquisedec” (Hebreus 7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents Religions (Hebreus 8,4).

10. La institució sacerdotal en l’Església ha tingut, i té encara, dos altres defectes que ja entren en el camp de la injustícia:

a) posar una diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i

b) posar una diferència de qualitat entre homes i dones, excloent aquestes d’un ministeri considerat exclusiu dels barons.

Com que es tracta d’una qüestió de justícia, ningú no hauria d’esperar a corregir aquests comportaments incorrectes a que ho disposi l’autoritat competent. L’obediència deguda no deslliura ningú de l’obligació de tractar tothom amb justícia.

Dient això, no defenso pas que s’ordenin “sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre homes i dones no hauria de ser que les dones fossin com els homes sinó que els homes fóssim com les dones.

Jesús no va fer ni sacerdots ni sacerdotesses. Ara bé: mentre es mantingui la “categoria sacerdotal”, cal practicar una igualtat total i absoluta entre homes i dones. No fer-ho és simplement injust.

11. Seria bo aprofitar la manca providencial de “vocacions al sacerdoci” per redescobrir la realitat de la comunitat, fonamentada no pas en el culte sacerdotal sinó en la pràctica del servei mutu i en el gaudi de la germanor.

No és cert que no hi hagi vocacions. Si s’accepta el protagonisme de cada comunitat, les vocacions que aquesta necessita sorgeixen espontàniament. Si no les “veiem” deu ser perquè ens passa com a aquell que es queixava que “la primavera no fa flors perquè l’arboç no està florit...”.

DIVENDRES SANT.

1. Estem al centre del Tríduum Pasqual. Entre el símbol (Dijous) i la realitat profunda (Dissabte), avui es posa davant nostre la realitat visible del crucificat, alçat com una senyera de contradicció (Lluc 2,34). Davant l’espectacle dels crucificats, som interpel·lats a decidir-nos per la solidaritat i a sortir de la connivència amb els poderosos o de la simple indiferència. Cada ésser humà, cristià o no, fidel d’una religió o d’una altra o sense religió, és posat davant l’home que pateix, torturat o menystingut, i cal donar-li una resposta. Davant els crucificats només existeixen dues classes de persones: les que es posen a favor de l’home, i les que, sovint amb l’excusa de la Llei, estan en contra de l’home o passen de llarg (Mateu 25,33ss. Lluc 10,30).
La condemna de Jesús va ser “legal”, dictada per l’autoritat competent. Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei, aquest home ha de morir (Joan 19,7). S’hi fa evident la perversitat de la Llei quan no es té en compte aquella sentència de Jesús: No és l’home per al dissabte (per a la Llei) sinó el dissabte per a l’home (Marc 2,27).

LECTURES.

1ª LECTURA: Isaïes 52,13-53,12.

Mireu,

el meu servent prosperarà,

s’elevarà i serà posat molt amunt.

Així com tothom s’esglaià de veure’l,

ja que, de tan desfigurat, ni tan sols semblava un home,

no tenia res d’humana la seva presència,

així també se n’admiraran tots els pobles,

els reis no badaran boca quan veuran amb els ulls

allò que mai no s’havia contat,

i sabran del cert la cosa més inaudita.

¿Qui ho pot creure, allò que hem sentit?

¿A qui s’ha revelat la potència del braç del Senyor?

El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot,

com la soca tallada que reviu en una terra eixuta;

no tenia ni figura, ni res que es fes admirar,

no tenia l’aspecte atractiu,

era menyspreat, rebuig entre els homes,

home fet al dolor i acostumat a la malaltia,

semblant a aquells que ens repugna de mirar,

el menyspreàvem i el teníem per no-res.

Tanmateix, ell portava les nostres malalties,

i havia pres damunt seu els nostres dolors;

nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Mentre ell,

per les nostres faltes,

moria malferit, fet pols per les nostres culpes,

complia la pena que ens torna la pau,

i les seves ferides ens curaven.

Tots anàvem errants com un ramat que es dispersa,

cadascú seguia el seu camí,

mentre el Senyor li infligia la pena que tots nosaltres havíem merescut. Quan era maltractat, ell s’humiliava i no obria la boca;

com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre les esquilen,

ell callava i no obria ni tan sols la boca.

Se l’han endut de la presó i del tribunal, i,

¿qui es preocupa de la seva sort?

Perquè fou segat d’entre els qui viuen,

en pena de la infidelitat del meu poble.

L’han sepultat amb els injustos,

l’han enterrat amb els malfactors,

a ell que no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.

El Senyor volgué que el sofriment el triturés.

Quan haurà donat la vida per expiar les culpes,

veurà una descendència, viurà llargament,

i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.

Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum;

el just, amb les penes que ha sofert,

ha fet justos els altres,

després de prendre damunt seu les culpes d’ells;

per això li dono els altres per herència

i tots seran el seu botí,

ell que s’ha entregat a la mort

i ha estat comptat entre els infidels,

quan de fet prenia damunt seu el pecat de tots

i intercedia a favor d’ells.

2ª Lectura. hebreus 4,14-16.5,7-9.

Germans,

mantinguem ferma la fe que professem,

ja que en Jesús, el Fill de Déu, tenim el gran sacerdot que,

travessant els cels, ha entrat davant Déu.

Perquè el gran sacerdot que tenim

no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses:

ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot,

encara que sense pecar.

Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu

perquè es compadeixi de nosaltres,

ens aculli

i ens concedeixi, quan sigui l’hora, l’auxili que necessitem.

Ell, Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu,

que el podia salvar de la mort,

pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes.

Déu l’escoltà per la seva submissió.

Així, tot i que era el Fill,

aprengué en els sofriments què és obeir,

i un cop consagrat sacerdot

es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmeten.

Passió segons Sant Joan. 18,1-19,42

Nota: La lectura de la Passió està pensada per fer-la entre tres persones:

+ = Jesús

C. =  "Cronista"

S. = Altres personatges.

(Les paraules en blau entre parèntesis no han de ser llegides. Són només per acompanyar el Lector posant abans un breu resum).

C. En aquell temps, Jesús sortí amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles.

Judes, el qui el traïa, coneixia bé aquell indret, perquè Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus deixebles.

Per això Judes prengué un destacament de soldats romans i alguns homes de la guàrdia del temple, que li havien proporcionat els grans sacerdots i els fariseus, i se n’hi anà.

Venien amb llanternes i torxes i tots armats.

Jesús, que sabia prou tot el que li venia al damunt,

s’avançà i els preguntà:

+. «¿Qui busqueu?»

C. Li respongueren:

S. «Jesús de Natzaret.»

C. Els diu:

+. «Sóc jo.»

C. També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa.

Així que Jesús els digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los:

+. «Qui busqueu?»

C. Li digueren:

S. «Jesús de Natzaret.»

C. Ell els respongué:

+. «Ja us he dit que sóc jo.

Però si és a mi que busqueu, deixeu que aquests se’n vagin lliurement.»

C. S’havia de complir el que havia dit Jesús: «No n’he perdut ni un dels que vós m’heu donat.»

Simó Pere es tragué una espasa que portava, atacà el criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Aquell criat es deia Malcus.

Jesús digué a Pere:

+. «Guarda’t l’espasa a la beina.

¿No he de beure el calze que el Pare m’ha donat?»

(Dugueren Jesús a la casa d’Anàs)

C. Llavors el destacament de soldats, amb el tribú que el comandava i amb la guàrdia dels jueus, agafaren Jesús, l’encadenaren i el dugueren a la casa d’Anàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Més val que un sol home mori pel poble.»

Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, entrà amb Jesús al pati del palau del gran sacerdot, mentre Pere es quedava fora, a l’entrada. Per això l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot, sortí a fora, parlà amb la criada que guardava la porta i féu entrar Pere.

La criada digué llavors a Pere:

S. «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’aquest home?»

C. Ell li diu:

S. «No, no ho sóc pas.»

C. Com que feia fred, els criats i la guàrdia del temple havien encès un caliu de brasa i s’estaven allà drets, escalfant-se. Pere també s’escalfava amb ells.

Mentrestant el gran sacerdot interrogà Jesús sobre els seus deixebles i sobre la doctrina que ensenyava.

Jesús li contestà:

+. «Jo he parlat a tot el món obertament.

Sempre ensenyava a les sinagogues o en el temple, on es reuneixen tots els jueus, i no he parlat mai d’amagat. ¿Per què em pregunteu a mi? Interrogueu els qui m’han escoltat; ells saben quines coses he dit.»

C. Així que Jesús hagué dit això, un dels guardes que tenia al costat li donà una bufetada i l’escridassà dient-li:

S. «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?»

C. Jesús li respongué:

+. «Si he parlat malament, digues en què; però si he parlat com cal, ¿per què em pegues? »

C. Llavors Anàs l’envia encadenat a Caifàs, el gran sacerdot.

(Negacions de Pere)

Mentrestant Simó s’estava dret escalfant-se. Li digueren:

S. «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell?»

C. Ell ho negà:

S. «No, no ho sóc.»

C. Un dels criats del gran sacerdot, parent d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, insistí:

S. «Però si jo t’he vist a l’hort amb ell.»

C. Pere tornà a negar-ho, i en aquell moment el gall cantà.

(La meva reialesa no és cosa d’aquest món)

C. Llavors dugueren Jesús des del palau de Caifàs al pretori. Era la matinada. Ells no entraren a l’edifici pagà del pretori, perquè, si es contaminaven, aquell vespre no haurien pogut menjar l’anyell pasqual. Per això sortí Pilat a trobar-los fora del pretori i els preguntà:

S. «¿Quina acusació porteu contra aquest home?»

C. Ells li contestaren:

S. «Si aquest home no fes res de mal, ja no l’entregaríem.»

C. Pilat els digué:

S. «Emporteu-vos-el i judiqueu-lo vosaltres mateixos d’acord amb la vostra Llei.»

C. Els jueus li respongueren:

S. «Nosaltres no estem autoritzats per a executar ningú.»

C. S’havia de complir el que havia dit Jesús, indicant com havia de morir. Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:

S. «¿Ets tu el rei dels jueus?»

C. Jesús contestà:

+. «¿Surt de vós, això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?»

C. Respongué Pilat:

S. «Jo, no sóc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots, els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet.»

C. Jesús respongué:

+. «La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí.»

C. Pilat li digué:

S. «Per tant, vols dir que ets rei.»

C. Jesús contestà:

+. «Teniu raó: jo sóc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.»

C. Li diu Pilat:

S. «I la veritat, ¿què és?»

C. I després de fer aquesta pregunta, Pilat se n’anà altra vegada a fora, a trobar els jueus per dir-los:

S. «Jo no li trobo res per poder-lo inculpar. Però ja que és costum d’indultar-vos algú en ocasió de la Pasqua, si voleu, us indultaré el rei dels jueus.»

C. Ells tornaren a cridar:

S. «Aquest no: volem Bar-Abàs.»

C. Bar-Abàs era un bandoler.

(Salve, rei dels jueus)

C. Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li posaren al front una corona d’espines que havien teixit i el cobriren amb un mantell de porpra, anaven passant davant d’ell i li deien:

S. «Salve, rei dels jueus.»

C. I li donaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué:

S. «Ara us el trauré a fora i veureu que no li trobo res per poder-lo inculpar.»

C. Llavors sortí Jesús portant la corona d’espines i el mantell de porpra. Pilat els diu:

S. «Aquí teniu l’home.»

C. Quan els grans sacerdots i la guàrdia del temple el veieren, cridaren:

S. «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.»

C. Pilat els diu:

S. «Emporteu-vos-el i crucifiqueu-lo vosaltres: jo no li trobo res per poder-lo inculpar.»

C. Els jueus li contestaren:

S. «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei mereix pena de mort, perquè s’ha volgut fer Fill de Déu.»

C. Quan Pilat sentí això agafà encara més por. Se’n tornà dins el pretori i digué a Jesús:

S. «¿D’on ets tu?»

C. Però Jesús no li tornà contesta. Li diu Pilat:

S. «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc autoritat per deixar-te lliure o per crucificar-te?»

C. Jesús respongué:

+. «No tindríeu cap mena d’autoritat sobre mi si no us l’haguessin concedida de més amunt. Per això el qui m’ha entregat a les vostres mans és més culpable.»

(Fora, fora, crucifiqueu-lo)

C. A partir d’aquell moment, Pilat intentà de deixar-lo lliure.

Però els jueus cridaren:

S. «Si deixeu lliure aquest home és que no aneu a favor del Cèsar, perquè tothom qui vol fer-se rei va en contra del Cèsar.»

C. Quan Pilat sentí aquestes paraules féu sortir a fora Jesús, l’assegué en una estrada al lloc conegut amb el nom d’Empedrat, en hebreu Gàbata. Era el divendres, vigília de la Pasqua, cap al migdia.

Llavors diu als jueus:

S. «Aquí teniu el vostre rei.»

C. Ells cridaren:

S. «Fora, fora, crucifiqueu-lo.»

C. Pilat els diu:

S. «¿Jo haig de crucificar el vostre rei?»

C. Els grans sacerdots respongueren:

S. «No tenim cap rei fora del Cèsar.»

C. Llavors Pilat els l’entregà per a crucificar-lo.

(El crucificaren i amb ell en crucificaren dos més)

C. Prengueren Jesús, i sortí, portant-se ell mateix la creu, cap a l’indret conegut amb el nom de lloc de la Calavera, en hebreu Gólgota. Allà el crucificaren.

Juntament amb ell en crucificaren dos més, posats a banda i banda amb Jesús al mig.

Pilat féu escriure un rètol i el féu posar a la creu.

Duia escrit: «Jesús, el Natzarè, el rei dels jueus.»

Molts dels jueus el llegiren, perquè l’indret on havia estat crucificat Jesús queia vora mateix de la ciutat, i el rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec.

Els grans sacerdots digueren a Pilat:

S. «No hi poseu: “El rei dels jueus”, sinó: “Aquest deia que era el rei dels jueus”.»

C. Pilat contestà:

S. «Això que he escrit, ja està escrit.»

(Es reparteixen entre ells els meus vestits)

C. Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, recolliren el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat. Quedava la túnica, que era sense costura, teixida d’una peça de dalt a baix. I es digueren entre ells:

S. «No l’esquincem; sortegem-la a veure a qui toca.»

C. S’havia de complir allò que diu l’Escriptura: «Es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba.» I els soldats ho feren així.

(Aquí tens el teu fill. Aquí tens la teva mare)

C. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, la dona de Cleofàs, i Maria Magdalena.

Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava,

i digué a la mare:

+. «Mare, aquí tens el teu fill.»

C. Després digué al deixeble:

+. «Aquí tens la teva mare.»

C. I d’aleshores ençà el deixeble l’acollí a casa seva.

(Tot s’ha complert)

C. Després d’això, Jesús, conscient que ja s’havia realitzat tot el que calia, perquè s’acabés de complir el que anunciava l’Escriptura digué:

+. «Tinc set.»

C. Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Llavors cobriren la punta d’un manat d’hisop amb una esponja xopa de vinagre i la hi acostaren als llavis. Jesús, després de prendre el vinagre, digué:

+. «Tot s’ha complert.»

C. Llavors inclinà el cap i expirà.

(A l’instant en sortí sang i aigua)

C. Era divendres,

i els jueus no volien que els cossos quedessin a les creus durant el repòs del dissabte,

tant més que aquell dissabte era una diada solemníssima.

Per això demanaren a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els cossos. Els soldats hi anaren i trencaren les cames del primer, i després, de l’altre que havia estat crucificat amb Jesús.

Però quan arribaren a Jesús i s’adonaren que ja era mort,

no li trencaren les cames,

sinó que un dels soldats li donà una llançada al costat

i a l’instant en sortí sang i aigua.

En dóna testimoni el qui ho veié.

La seva paraula és digna de fe,

i Déu sap que això que diu és veritat,

perquè també vosaltres cregueu.

Efectivament: tot això succeí perquè s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: «No li han de trencar cap os.»

I un altre lloc de l’Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat.» 

(Amortallaren el cos de Jesús amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques).

Després d’això, Josep d’Arimatea, que era dels seguidors de Jesús,

però d’amagat per por dels jueus,

demanà a Pilat l’autorització per endur-se’n el cos.

Pilat ho permeté.

Josep hi anà i tragué el cos de la creu.

També hi anà Nicodem, aquell que temps enrere havia visitat Jesús de nit,

i portà unes cent lliures d’espècies, barreja de mirra i àloes.

Tots dos prengueren el cos de Jesús

i l’amortallaren amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques, com és costum entre els jueus d’enterrar els difunts.

En un hort vora l’indret on havien crucificat Jesús, hi havia un sepulcre nou, on encara no havia estat enterrat ningú. Com que el sepulcre era a prop, van posar-hi Jesús, ja que al capvespre del divendres començava el repòs entre els jueus.

LLENGUATGE.

1. Aquest relat està dintre una gran inclusió que ens permet descobrir el seu significat més profund: comença a l’hort de Getsemaní, i acaba a l’hort que hi havia vora el Calvari. Els “horts” poden ser considerats “sepulcres” perquè s’hi enterren les llavors, però són “sepulcres” al servei de la vida. Posant en un hort el “cadàver” de Jesús es vol indicar que ell és la llavor de l’autèntica vida.

2. És possible que, relacionada amb aquesta inclusió, n’hi hagi una altra formada per la paraula “natzarè”. Els evangelistes juguen amb el fet que la pronunciació de la paraula aramea corresponent a “natzarè” pot ser entesa com “de Natzaret” i també com “rebrot”. Els soldats que han anat a agafar Jesús insisteixen en que busquen “Jesús de Natzaret” (literalment: Jesús el natzarè). La Bíblia parla sovint del Messies com el “rebrot” de Jessé, pare de David (Isaïes 11,10). Jesús és el “rebrot” que els Poderosos arrenquen de l’hort de Getsemaní i que després Josep d’Arimatea i Nicodem (deixebles de Jesús) l’enterren en un hort que hi havia vora el Calvari. Aquest “rebrot”, en la nova creació (el Diumenge, primer dia de la setmana), ja és vida madura. Maria Magdalena, la Nova Eva, sorpresa, el confondrà amb “l’hortolà” (Joan 20,15).

3. La Passió segons St. Joan està marcada per diverses afirmacions que tenen un doble nivell: un nivell superficial, a vegades burlesc o de fracàs, i un nivell profund en el qual s’hi expressa la realitat més profunda de Jesús. A la Passió és on es manifesta amb més força la identitat de Jesús.

- Comença amb els soldats que busquen “Jesús de Natzaret”, i Jesús els diu: “Sóc jo”. “Jo sóc” (= “jahvé”) és el nom de Déu. Per això “retrocediren i caigueren per terra”).

- Caifàs declara Jesús “salvador del Poble” quan afirma que més val que un home mori pel poble.

- Els soldats, que entronitzaven i proclamaven els Emperadors Romans, “vesteixen i saluden Jesús com a Rei”. Ho fan com a burla, però expressen la realitat profunda.

- Pilat en persona presentarà Jesús com a rei, assegut en una estrada, en un lloc elevat (Gàbata) dient: “Aquí teniu el vostre Rei”, després d’haver-lo ja presentat com l’Home: “Aquí teniu l’Home”.

També ho proclama el rètol de la Creu: “Jesús el Natzarè, el Rei dels jueus”. És escrit com una sentència a mort, però en realitat és la nova “Escriptura”. Per això el mateix Pilat complirà: “Això que he escrit, ja està escrit”.

- L’última paraula la té Jesús quan al final diu: “Tot s’ha acabat”. Superficialment, indica la seva mort; però, en un nivell profund, indica que, amb Jesús donant la seva vida, s’acaba la creació-generació de l’home-imatge-de-déu. Ara acaba realment el dia sisè (dia de la Creació de l’Home) i comença el gran repòs, el dissabte.

- “Al tercer dia”, quan comenci una nova setmana, tot podrà ser diferent: el gra de blat ja s’haurà fet espiga; i el “rebrot de David” haurà inaugurat el seu nou regne, obert a tothom qui s’hi vulgui apuntar.

“Dona, aquí tens el teu fill”.

4. Amb l’expressió “la mare de Jesús”, l’evangeli de Joan estableix una altra gran inclusió. Només es parla de la “mare de Jesús” al començament  (Joan 2,1) i al final (Joan 19,26). A Maria, Jesús mai no li diu “mare” sinó “dona”. La Bíblia sol representar les relacions entre Déu i el seu Poble sota el signe de l’aliança matrimonial. Segons el model matrimonial d’aquell temps, l’home salvava la dona quan l’elegia entre totes per l’estima-la com a esposa. En la pedagogia de la Bíblia, Déu, en un primer moment, estableix una aliança matrimonial amb la Comunitat del Poble d’Israel. El signe d’aquesta aliança és la Llei. Vista des de la novetat de Jesús, és una aliança sense gaire alegria: “No tenen vi” (Joan 2,3). Aquesta aliança té per finalitat preparar, a través del Poble Elegit, una aliança definitiva amb tota la Humanitat. Maria, la “mare de Jesús”, personifica la Comunitat del Poble Elegit que és fidel a la missió de la Primera Aliança. Per això Jesús l’anomena “dona”. A les noces de Canà de Galilea, Maria diu als servidors allò que han de fer per preparar l’Aliança Definitiva i Universal simbolitzada en l’aigua convertida en el millor vi. Al Calvari, aquesta aigua surt del costat de Jesús mort, com Eva havia sortit del costat d’Adam adormit. “Sang i aigua”: símbol de la vida-que-es-dóna. Comença la Humanitat renovada.

5. Al peu de la Creu, Maria és incorporada i acollida a la comunitat de la nova aliança, representada ara pel “deixeble que Jesús estimava”. “Dona, aquí tens el teu fill”. I al deixeble: “Aquí tens la teva mare”. La Nova Aliança no exclou pas la Primera Aliança sinó que la realitza ja que aquesta tenia forma de promesa. A la creu, en Jesús, fill d’Israel, s’acompleix la promesa, i comença l’Aliança definitiva que incorpora també la Primera. En el llenguatge dels Evangelis, l’Israel de les Promeses és la “mare” de les noves Comunitats Cristianes.

DISSABTE SANT.

1. El gra de blat s’ha fet espiga. La vida donada s’ha fet comunió i es fa visible en les comunitats.

En la manera jueva d’entendre el temps, el dia acaba amb la posta del sol. El gran repòs (dissabte) ha acabat en pondre’s el sol, i comença una nova setmana. Comença en plena foscor, i el Ressuscitat en serà la nova llum, com en el dia primer de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi 1,3).

2. La comunitat és convocada per la guspira que surt de la pedra, o per la flama que surt del caliu. S’encén el Ciri Pasqual. Els reunits s’acosten al Ciri Pasqual per encendre la candela i es reparteixen la nova flama entre ells. S’hi canta un himne a la Llum i a la Vida.

3. La vetlla pasqual és rica en símbols. Després de l’Himne a la Llum es llegeixen unes quantes Lectures. A part d’allò que proclama cada una, el conjunt de les Lectures vol suggerir que l’obra de déu té forma d’història: comença amb la Creació des del no-res, des de la foscor, des del caos..., i camina cap a la vida, i arriba fins a la llibertat. Amb la Llibertat neix la possibilitat de resposta i de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu: ser fills en el fill.

La renovació del baptisme ens recorda que també la nostra vida té forma d’història. Un any rere l’altre, anem fent realitat allò que significa el Baptisme de cada un de nosaltres: una petita història que troba el seu lloc en la gran història.

Evangeli  (Lluc 24,1-12).

El diumenge, molt de matí,

les dones anaren al sepulcre

amb les espècies aromàtiques que havien preparat.

Trobaren que la pedra havia estat apartada de l’entrada del sepulcre.

Hi entraren,

però no trobaren el cos de Jesús, el Senyor.

Mentre es preguntaven què havia passat,

se’ls presentaren dos homes amb vestits resplendents.

Esglaiades, s’inclinaren amb la cara fins a terra,

i ells els digueren:

«¿Per què busqueu entre els morts aquell que viu?

No hi és, aquí: ha ressuscitat.

Recordeu com us parlava quan era a Galilea,

i us deia que el Fill de l’home

havia de ser entregat a uns homes pecadors,

que havia de ser crucificat

i que, al tercer dia, havia de ressuscitar.»

Llavors es recordaren del que Jesús havia predit.

Se’n tornaren del sepulcre

i anunciaren tot això als onze i a tots els altres.

Aquestes dones eren Maria Magdalena,

Joana, i Maria, mare de Jaume.

També les altres que eren amb elles els ho deien.

Però als apòstols aquesta història

els semblà una quimera, i no se les cregueren.

Pere se n’anà corrents al sepulcre,

s’ajupí per mirar dintre i veié

que no hi havia res més que el llençol d’amortallar tot aplanat,

i se’n tornà a casa,

preguntant-se amb estranyesa què podia haver passat.

LLENGUATGE.

1. La Lectura de l’Evangeli és treta de Lluc perquè estem a l’any C. El relat de Lluc, en molts detalls, és força diferent del de Marc que llegíem l’any passat. 

Les dones que van al sepulcre representen les futures comunitats cristianes. No es preocupen per la pedra que separa els morts del món dels vius. Entren tranquil·lament al sepulcre i s’estranyen de no trobar-hi el cos de Jesús. Aquesta “descripció” serveix per posar de relleu la pregunta fonamental del relat d’avui: “¿Per què busqueu entre els morts aquell que viu?”. Notem que la pregunta la fan “dos homes”, amb vestits resplendents (“divins”) que Lluc ja ens havia presentat en el relat de la Transfiguració (Lluc 9,30). Allà ens va dir que eren Moisès i Elies. L’evangelista encara tornarà a fer intervenir aquests “dos homes” en el relat de l'Ascensió de Jesús al Cel, al començament del segon volum de la seva obra (Fets 1,10).

2. Aquests “dos homes” representen la Llei i els Profetes; i, des de l’àmbit de la Religió (de totes les Religions), donen fe de qui és realment Jesús; o sigui: de qui és realment l’home. Són com els “notaris” de l’obra de déu en relació a l’ésser humà.

Les dones es creuen allò que diuen aquests notaris excepcionals, els quals, per altra part, simplement les ajuden a recordar allò que ja els havia dit el mateix Jesús. No obstant, Lluc deixa constància de la duresa dels deixebles masculins a l’hora de creure allò que els havia dit Jesús, corroborat ara per aquests “dos homes” i transmès a ells per les dones. Pere, com que no es creu ni les dones ni els notaris, se’n va al sepulcre i comprova que el cos de Jesús no hi és (Lluc 24,12); i es pregunta què podia haver passat...

A la “conversió” de Pere i els altres, Lluc dedicarà la segona part de la seva obra que nosaltres coneixem com a fets dels apòstols. Se’n llegiran alguns fragments els diumenges del temps pasqual.

3. El gran símbol de la resurrecció és la comunitat. Símbol i realitat. Però esdevenir comunitat no és fàcil, sobretot per als homes barons, com queda clar en el relat que hem llegit. En el relat de la Passió, Lluc ja havia posat en boca de Jesús unes paraules ben significatives: “Simó, Simó, Satanàs us ha reclamat a tots per garbellar-vos com el blat; però jo he pregat per tu perquè no defalleixi la teva fidelitat”. Però la “fidelitat” de Simó va defallir, com la de tots els altres. Amb tot, la pregària de Jesús va ser eficaç i, al final, Pere és convertirà. Per això Jesús ja li havia dit: “Tu, un cop t’hagis convertit, confirma els teus germans” (Lluc 22, 32).

Lluc, tant en l’evangeli com en els fets dels apòstols, ens presenta la dificultat dels deixebles per seguir el camí de jesús. És una manera de dir als seus lectors: si als qui estaven tan a prop de Jesús els va costar tant entendre’l i seguir-lo, no us heu de desanimar si també us costa a vosaltres. I si ells, tan durs de cor, van acabar identificant-se amb Jesús, també ho podeu fer vosaltres.