Diumenge de PASQUA.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Ac 10,34a.37-43).

En aquells dies, Pere prengué la paraula i digué:

«Ja sabeu què ha passat darrerament

per tot el país dels jueus, començant per la Galilea,

després que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar.

Parlo de Jesús de Natzaret.

Ja sabeu com Déu el consagrà

ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder,

com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut

a tots els qui estaven sota la dominació del diable,

perquè Déu era amb ell.

Nosaltres som testimonis de tot el que va fer

en el país dels jueus i a Jerusalem.

Després el mataren penjant-lo en un patíbul.

Ara bé:

Déu el ressuscità el tercer dia,

i concedí que s’aparegués, no a tot el poble,

sinó a uns testimonis que, des d’abans,

Déu havia escollit,

és a dir, a nosaltres,

que hem menjat i hem begut amb ell

després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts.

Ell ens ordenà que prediquéssim al poble

assegurant que ell és el qui Déu ha destinat

a ser jutge de vius i de morts.

Tots els profetes donen testimoni a favor seu

anunciant que tothom qui creu en ell

rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

2ª LECTURA (Colossencs 3,1-4).

Germans,

ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist,

cerqueu allò que és de dalt,

on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu;

estimeu allò que és de dalt,

no allò que és de la terra.
Vosaltres vau morir,

i la vostra vida està amagada en Déu

juntament amb el Crist.

Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida,

també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.

O bé:
1Corintis 5,6b-8)

Germans,

¿no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta?

Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans

perquè sigueu una pasta nova.

Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar,

ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat.

Per això, celebrem Pasqua cada dia,

no amb el llevat que érem abans,

el llevat de la dolenteria i de la malícia,

sinó amb pans sense fermentar,

vivint amb sinceritat i veritat.

EVANGELI. (Joan 20,1-9).

Nota:

La visita al sepulcre, de Pere i de l’altre deixeble forma part d’un relat més llarg centrat en la figura de Maria Magdalena, i és molt difícil entendre el seu significat si es separa d’aquest relat més ampli. Per això aquí hi afegeixo en vermell el tros del relat que no es troba en el missal.

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,

quan encara era fosc,

i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.

Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,

aquell que Jesús estimava tant, i els diu:

«S’han endut el Senyor fora del sepulcre

i no sabem on l’han posat.»

Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.

Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà

i arribà primer al sepulcre,

s’ajupí per mirar dintre

i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però no hi entrà.

Darrera d’ell arribà Simó Pere,

entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però el mocador que li havien posat al cap

no estava aplanat com el llençol,

sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble

que havia arribat primer al sepulcre,

ho veié i cregué.

Fins aquell moment encara no havien entès que,

segons les Escriptures,

Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

I els dos deixebles se'n tornaren a casa.

Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre.

Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre

i veié dos àngels vestits de blanc,

asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús,

l'un al cap i l'altre als peus.

Ells li diuen:

-Dona, per què plores?

Ella els respon:

-S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat.

Així que acabà de dir aquestes paraules,

es girà enrere i veié Jesús allà dret,

però no s'adonava que fos ell.

Jesús li diu:

-Dona, per què plores? Qui busques?

Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon:

-Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat,

i jo mateixa me l'enduré.

Li diu Jesús:

-Maria!

Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:

-Rabuni -que vol dir «mestre».

Jesús li diu:

-Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare.

Vés a trobar els meus germans i digues-los:

"Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare,

al meu Déu, que és el vostre Déu."

Maria Magdalena anà a trobar els deixebles

i els anunciava: «He vist el Senyor.»

També els va contar el que ell li havia dit.

B. LLENGUATGE.

Nota.

Repeteixo els APUNTS que ja vaig fer per l’Any B, encara que amb força variants.

1. Aquest relat, en el seu conjunt, és tan inversemblant que això sol ja ens indica clarament que no es tracta de la crònica d’un fet objectiu sinó d’un llenguatge plenament simbòlic que expressa una realitat tan profunda que no pot ser dita amb llenguatge directe. Els diferents relats de l’anunci de la “resurrecció” no ens volen dir allò que va passar objectivament amb el cadàver de Jesús. Això ja ho sabem per l’experiència diària. Els relats evangèlics són per fer-nos descobrir i celebrar allò que constitueix la realitat més profunda i joiosa de la vida humana: que la vida-donada no és perd sinó que “s’endolla” en la VIDA mateixa de Déu.

Cada evangelista ho expressa amb un llenguatge simbòlic tret del seu entorn i de la vivència que en fa la seva Comunitat. Dos mil anys després, és bo que ens ajudem mútuament a entrar en el significat d’aquests símbols i, així, poder gaudir, també nosaltres, de la bona notícia que contenen, i celebrar-la.

2. En primer lloc, és convenient llegir tot el relat; és a dir: llegir també el tros que segueix al fragment que ens ofereix el Missal ( i que he afegit en vermell).

3. La Bíblia expressa la relació de Déu amb la Humanitat usant el llenguatge de l’aliança matrimonial: Déu és l’espòs i la Humanitat és l’esposa. En l’evangeli de Joan, Déu-espòs ve personificat en Jesús, i l’Humanitat-esposa ve personificada en Maria Magdalena (￫Maria), la qual “complementa” Maria, la mare de Jesús, que hi personifica l’aliança preliminar de Déu amb Israel.

El relat d’avui ens presenta la resurrecció de Jesús com el trobament de l’esposa amb l’espòs, inspirant-se sobretot en el poema bíblic del càntic dels càntics (3,1-4).

4. Maria Magdalena, com tota bona esposa, va al “sepulcre” a plorar la mort del seu Senyor, però veu que ha estat treta la pedra de l’entrada, aquella que separa el “món dels morts” del “món dels vius”. Ella ho interpreta pensant que han robat el cos del seu espòs. Com a esposa, busca i reclama el cadàver, i avisa de seguida els amics de l’espòs. La presència de Pere i l’altre deixeble suggereix que la cambra sepulcral, sense la pedra que la separa del món dels vius, ja no és un lloc de mort sinó que s’ha convertit en la cambra nupcial, que està a punt per a la Nova Aliança. El “llençol” ja no és per amortallar un cadàver sinó per a l’abillament propi de la cambra nupcial. En canvi el “sudari”, símbol de mort, que havien posat sobre el cap de Jesús, ara està embolicant un “lloc” a part (La traducció del Missal és molt ambigua).

En el llenguatge dels jueus, l’expressió “el lloc” designava el temple de Jerusalem. Així, doncs, simbòlicament, es diu que el sudari no cobreix el cap de Jesús sinó que embolica el temple. És com si digués: el temple ha mort i continuarà mort perquè ja no és necessari. L’Aliança preliminar ha deixat pas a la definitiva.

5. Cal notar la delicadesa del deixeble que Jesús estimava de no “entrar” directament a la cambra nupcial, i, per contrast, la barroeria de Pere que hi entra de seguida, sense el degut respecte. El significat d’aquestes accions potser es podria entendre millor si coneguéssim bé els costums nupcials d’aquell temps i el paper que hi jugaven els amics del nuvi.

6. Pere i l’altre deixeble no es diuen res perquè, sense Jesús, no tenen res en comú fora del desig de descobrir què ha passat. Només del segon s’afirma que “veié i cregué”, tot i que “fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”. Als deixebles, com a tots els humans, ens costa d’entendre que la mort no sigui la última realitat.

“Havia de ressuscitar d’entre els morts”.

7. Per què Jesús va morir, si havia de ressuscitar? Per què els evangelistes no apliquen a Jesús el model bíblic del profeta Elies, que va ser endut directament al cel? (2 dels Reis 2,11).

Sovint entenem malament això de la resurrecció. Ho entenem com un pas enrere: tornar a la situació d’abans de morir. Imaginem la vida com un camí, i la mort seria com caure en un pou. Aleshores, ressuscitar consistiria en sortir del pou i retornar al camí de la vida. Dintre d’aquesta manera d’imaginar les coses, seria lògic preguntar-se per què Jesús va morir si havia de ressuscitar.

8. Segons els evangelis (i el sentit comú) les coses no van així. L’espiga és la plenitud del gra de blat enterrat, no pas el retorn a allò que era abans. La vida és la mateixa però canvia el “cos” que li serveix de suport. En el petit gra de blat no hi cabria la plenitud i exuberància de la nova espiga. Tampoc la ressurrecció no és un retorn a la situació anterior, sinó el pas a la plenitud. S’arriba a la plenitud passant per la donació total (“mort”). Per això Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. En la mort no perd la vida sinó que la dóna plenament. A partir d’ara viurà com a vida-que-es-dóna.

9. La resurrecció de Jesús no és només una “qüestió seva individual”. No és el privilegi d’un home extraordinari, fill de Déu. Cada ésser humà, en la mesura que és “vida-que-es-dóna”, entra a formar part d’aquesta “Nova Aliança” de la qual Jesús n’és el Cap, o el Primogènit, o l’Espòs (en aquell temps, l’espòs era considerat el Cap de la família que formava amb l’esposa). És la vida de cada persona que adquireix la capacitat de respondre a la crida de Déu a ser fills seus: fills en el Fill; ressuscitats en el Ressuscitat.

Ni per a Jesús ni per a nosaltres la resurrecció no és un fet purament individual, ja que una “vida donada” seria una “vida perduda” si ningú no la rebés. Per això, no hi ha realment comunitat si abans no hi ha comunió, una comunió oberta a tothom; i difícilment hi ha comunió sense unes persones concretes que l’encarnin en alguna forma comunitat.

Les comunitats seran múltiples i diferents. La comunió és única, i abraça tots els homes, àdhuc tots els vivents.

“Dona (esposa), per què plores?”...

10. Sembla una pregunta innecessària. ¿Com no ha de plorar l’esposa que ha perdut el seu espòs i Senyor? I, no obstant, la pregunta es repeteix dues vegades perquè Maria Magdalena s’adoni que ja no hi ha motiu per plorar sinó que ha arribat l’hora d’alegrar-se. Si ella encara “no veu l’espòs” és perquè el busca com a cadàver. El qui ella pren com “l’hortolà” li permetrà recordar que Jesús ha estat “enterrat” en un “hort”, com es fa amb les llavors.

Quan Jesús la crida pel seu propi nom “Maria”, ella el reconeix immediatament i s’hi abraça. Ara són el Nou Adam i la Nova Eva, els nous “pares” de la Humanitat plenament Vivent.

Però encara no és l’hora de l’abraçada plena i definitiva. Aquesta serà entre Déu i la Humanitat. Abans, Jesús ha de pujar al Pare, i Maria ha de convocar els germans. En la Nova Aliança, el model ja no serà el matrimoni (sobretot tal com era en aquell temps!) sinó la paternitat-filiació.

11. La nostra dificultat per entendre la resurrecció ve del fet de no entendre la vida. No ens adonem de la qualitat de la vida que hem rebut i de la plenitud a què estem cridats. La resurrecció no és un “miracle”. La vida és el miracle!

12. Potser resulta una mica sorprenent que alguns directors de cinema o novel·listes actuals hagin estat més perspicaços que molts estudiosos dels Evangelis per adonar-se de la intensitat amorosa del llenguatge del Quart Evangeli. Llàstima que a vegades ho hagin utilitzat per barrejar-hi una certa morbositat.

C. MISSATGE.

13. Maria Magdalena representa la (nova) humanitat. Per això a l’abraçada segueix immediatament la missió. “Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu" (Joan 20,17)

L’abraçada de Jesús és l’abraçada de Déu a la Humanitat i a cada un dels seus membres. A cada un de nosaltres, posats davant l’experiència de la mort, són dites aquestes paraules: “Dona, per què plores?”. Quin gra de blat ploraria pel fet d’esdevenir espiga?!

14. La resurrecció de Jesús ens fa visible sobretot l’abraçada de Déu a la Humanitat sofrent. “Avui estaràs amb mi al Paradís” (Lluc 23,43).

I és també un advertiment per a tots els “Poderosos”: “Que sàpiga de cert tothom que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar” (Fets dels Apòstols 2,36).

La resurrecció, experimentada ja en Jesús, ho capgira tot. Sense resurrecció, la última paraula seria dels qui tenen el poder de jutjar, condemnar i matar. Res ens podria deslliurar d’ells. Però, si Crist ha ressuscitat, és que hi ha resurrecció (1ª Corintis 15,12ss), i la última paraula no la tenen els poderosos sinó Déu-Amor.

Així, doncs, “no cal tenir por dels qui, després de matar el cos, ja no poden fer res més” (Lluc 12,4). Més encara: els crucificats es converteixen en els “jutges” definitius. Al final serem examinats d’amor (Mateu 25,40-46).

D: RESPOSTA.

15. La resposta ens ve indicada per la mateixa Maria Magdalena: “Rabuni!” (que vol dir “mestre meu!”). “I anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.» També els va contar el que ell li havia dit”.

Jesús diu a Maria Magdalena: “Deixa’m anar” que encara no he pujat al meu Pare (Joan 20,17). Qui ha fet l’experiència del Ressuscitat no s’ha d’abraçar a Ell amb actitud possessiva. El Ressuscitat no és “propietat privada” de ningú, ni tan sols de la Comunitat. “Vés a anunciar als meus germans...”. És de tots els humans que Jesús és germà.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La resurrecció plena comporta una vida plenament donada. Però, podem començar a viure la resurrecció abans de morir?

2. La resurrecció de Jesús fa néixer la comunitat com a “nou lloc” on es visualitza la presència de Déu, quedant “superats” els temples o santuaris (Joan 4,20s). En la pràctica, com ho vivim això els cristians? 

Vocabulari.
Creure.    Dona.   Escriptures.   Joan.   Maria.   Pedra (sepulcral).   Pere.     Ressuscitar.     Sepulcre.