Diumenge 8è. de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª. Lectura (Sira 27,4-7).

Sacsegeu el garbell, i quedarà el rebuig:

així serà l’escòria de l’home quan serà examinat.

L’obra del terrisser ha de superar la prova del forn:

així serà provat l’home en el moment de donar comptes.

El fruit de l’arbre demostra el bon conreu:

així, quan l’home doni comptes, es veurà què tenia al cor.

No facis l’elogi de ningú abans no hagi estat examinat:

és llavors que l’home serà posat a prova.

2ªLectura (1ª Corintis 15,54-58).

Germans,

quan això que es consumeix

es revestirà d’allò que ja no es consumeix,

quan aquesta existència mortal

es revestirà d’aquella que és immortal,

es complirà allò que diu l’Escriptura:

«La victòria ha engolit la mort.

Oh mort, on és la teva victòria?

On és l’agulló que t’incitava?»

L’Agulló que incitava la mort és el pecat,

i el vigor del pecat ve de la Llei.

Però, donem gràcies a Déu:

ell ens dóna la victòria per Jesucrist, el nostre Senyor.

Per tant, germans meus estimats,

manteniu-vos ferms, incommovibles, sobre aquest fonament; prodigueu-vos cada dia en l’obra del Senyor,

segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va.

Evangeli (Lluc 6,39-45).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi:

«¿Un cec seria capaç de guiar un altre cec?

¿No caurien tots dos dins un clot?

No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre;

només un cop formats,

els deixebles arriben a ser com el seu mestre.

»¿Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà,

i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull?

¿Com li pots dir:

“Germà, deixa’m, que et trauré aquesta estella de l’ull”,

si tu no veus la biga en el teu?

Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull,

i llavors t’hi veuràs per poder treure l’estella de l’ull del teu germà.

»No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents,

ni cap arbre dolent que doni fruits bons.

Cada arbre es coneix pels seus fruits:

ningú no cull figues dels cards

ni raïms de les bardisses.

L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor,

en treu a fora la bondat;

però l’home dolent, del seu tresor de maldat,

en treu el mal.

Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.»

B. LLENGUATGE.

Els humans vivim convivint.
És aquí, en les múltiples i variades formes de convivència, que el missatge evangèlic té un paper important. Per a la convivència cal que hi hagi uns pactes que la facin possible i creativa. Aquests pactes creen vincles interns.

Però els vincles poden ser de comunió o de domini; o una barreja dels dos.

Els vincles de comunió generen una convivència basada en el servei mutu generós, i busquen de fomentar la iniciativa de cada un dels membres. Els responsables (l’autoritat) hi són elegits precisament per a crear i desenvolupar aquelles circumstàncies que ho facin possible. 

Els vincles de domini generen una convivència jerarquitzada, de servits i servidors; de protagonistes i seguidors; d’agents actius i de passius; dels que parlen i dels que escolten... La convivència hi funciona gràcies a l’obediència. Una obediència com més “cega” millor.

És aquí, en el si de les comunitats concretes, que les paraules que hem llegit resulten més oportunes. Perquè és en les comunitats concretes on poden haver-hi membres que no superin la temptació de marcar el camí dels altres; que no superin la temptació de manipular la “obediència” dels que troben més còmode obeir que pensar; de constituir-se en mestres, aprofitant la passivitat d’altres. També és en les comunitats concretes que algú pot pretendre treure l’estella de l’ull del germà, sense adonar-se de la biga del propi ull.

C. MISSATGE.

Els Evangelis ens mouen a conviure formant, tant com en siguem capaços, comunitats de comunió. Comunitats en les quals cada membre hi tingui el seu protagonisme al servei de tota la comunitat, i en el marc de la Comunitat Universal, que inclou tots els Humans, tots els Vivents i tot l’Univers. En les comunitats de comunió l’obediència expressa un obsequi mutu per a una llibertat compartida.

D. RESPOSTA.

En l’àmbit de les actuals comunitats cristianes és urgent i necessària una veritable conversió.
Limitant-nos al terreny de la (nostra) Església Catòlica, cal reconèixer que la seva jerarquització l’ha portada a una situació límit.
Però aquesta situació límit pot ser convertida en un moment favorable per a la indispensable conversió. La manca de preveres, sempre pensats per “presidir”, ofereix ara una ocasió immillorable per retornar al protagonisme de les comunitats. Això comporta invertir l’estructura jeràrquica de les Parròquies i d’altres formes de  Comunitat. Cal repensar totalment l’anomenat “sagrament de l’orde”, entès com a base i fonament de l’estructura jeràrquica. Una estructura jeràrquica que ha esdevingut, de fet, un Poder sagrat, directament oposat al manament de Jesús: “Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. (Mateu 23,8ss).

L’estructura jeràrquica s’oposa a l’antiga profecia d’Isaïes, recordada pel Baptista i acomplerta en Jesús: S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons (Isaïes 40,4 / Lluc 3,4s.). En les comunitats cristianes, qui vulgui ser primer només pot ser-ho en el servei, i encara des de darrera de tots (Marc 9,35).

En l’Evangeli de Mateu 18,20 Jesús diu: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. No diu pas que hi hagi d’haver un capellà per activar o visualitzar la seva presència. És el fet mateix d’estar reunits en el seu nom, allò que realitza i visualitza la presència de Jesús. Són els components de la comunitat que, fent de les seves vides aliment per als altres, fan present i visible la vida donada i rebuda de Jesús. “Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial” (1Co 11,24).

Aquestes afirmacions poden semblar contràries a la Doctrina de l’Església. Però la situació actual de la nostra Església obliga a pensar que alguna cosa important no funciona correctament. Jesús va sentenciar: “El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte” (Marc 2,27). ¿No estarà dient-nos avui: La doctrina ha estat feta per a l’home, i no l’home per a la doctrina?
Són massa evidents les injustícies que neixen de les nostres doctrines: l’anèmia de moltes comunitats i, sobretot, l’aberrant marginació de la dona, considerada “incapaç” de rebre el sagrament de l’Orde (!!!). ¿No serà la “biga” del nostre ull que impedeix de veure-hi clar?

E. Preguntes per al diàleg.

1. Actualment, entre nosaltres, són majoria les parròquies sense prevere resident. ¿Ho considereu un problema o una oportunitat?

2. Comunitat és una paraula maca i està de moda. Però fer comunitat no és fàcil. ¿Què us ha ensenyat, l’experiència?

3. Tots formem part de diverses i variades comunitats: família, poble,...
¿Què espereu de la parròquia o comunitat cristiana, i què hi aporteu?

Vocabulari.

Cec.   Deixebles.    Mestre.   Tresor.

   

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Deixebles.