Diumenge 6è. de durant l’any. C.

 A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Jeremies 17,5-8).

Això diu el Senyor:

Maleït l’home que es refia de l’ajut humà,

que busca un home per fer-ne el seu braç dret,

mentre el seu cor s’allunya del Senyor.

Serà com la pomera de Sodoma en el desert de l’Arabà,

que no tasta mai un moment de bonança;

viu en els indrets xardorosos de l’estepa,

en una terra salada que no es pot habitar.

Beneït l’home que es refia de l’ajut del Senyor

i troba en el Senyor la seguretat.

Serà com un arbre plantat ran de l’aigua

que estén les arrels vora el corrent;

quan ve l’estiu, ell no té por,

i el seu fullatge es manté fresc;

en anys de secada no es neguiteja

ni deixa de donar fruit.

2ª LECTURA (1Corintis 15,12.16-20).

Germans,

si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts,

com és que entre vosaltres alguns

neguen la resurrecció dels morts?

Perquè si fos veritat que els morts no ressusciten,

tampoc Crist no hauria ressuscitat.

I si Crist no hagués ressuscitat,

la vostra fe no tindria objecte,

encara estaríeu submergits en els vostres pecats.

A més, els qui han mort creient en Crist

estarien perduts sense remei.

Si l’esperança que tenim posada en Crist

no va més enllà d’aquesta vida,

som els qui fem més llàstima de tots els homes.

Però la veritat és

que Crist ha ressuscitat d’entre els morts,

el primer d’entre tots els qui han mort.

EVANGELI. (Lluc 6,17.20-26).

En aquell temps,

Jesús amb els deixebles baixà de la muntanya

i s’aturà en un indret pla

on hi havia molts dels seus seguidors

i una gentada del poble que havia vingut

de tot el país dels jueus, de Jerusalem

i de la costa de Tir i de Sidó.

Jesús alçà els ulls i digué mirant els seus deixebles:

«Feliços els pobres:

el regne de Déu és per a vosaltres.

Feliços els qui ara passeu fam:

vindrà el dia que sereu saciats.

Feliços els qui ara ploreu:

vindrà el dia que riureu.

Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home,

la gent us odiarà, us esquivarà,

us ofendrà i denigrarà el vostre nom:

aquell dia alegreu-vos i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel;

igual feien els seus pares amb els profetes.

Però ai de vosaltres, els rics:

ja heu rebut el vostre consol.

Ai de vosaltres els qui ara aneu tips:

vindrà el dia que passareu fam.

Ai de vosaltres, els qui ara rieu:

vindrà el dia que us doldreu i plorareu.

Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres:

igual feien els seus pares amb els falsos profetes.

B. LLENGUATGE.

1. Als evangelis hi ha dues versions de les benaurances. Són força diferents perquè cada una depèn del seu context.

La versió de Mateu (5,1ss), la més clàssica i coneguda, està en el context de la presentació de Jesús com a nou Moisès. Com Moisès va donar als Israelites els 10 manaments, rebuts de Déu a la muntanya del Sinaí, també Jesús puja a la muntanya i hi proclama les benaurances, que són la base del Regne de Déu universal que ell inaugura. Diríem que les benaurances, en Mateu, tenen una funció paral·lela als 10 manaments per al poble d’Israel.

2. La versió de Lluc (6,20ss, que hem llegit avui) té un context més social. Jesús no puja a la muntanya sinó que baixa al pla per trobar-se amb tota la gent, amb la multitud.

La situació de la multitud és que, en la vida de cada dia, hi ha dues classes de persones: uns pocs rics i una multitud de pobres. Són els qui riuen i els qui ploren; els que van tips i els qui passen gana; els triomfants i els menyspreats.
I les coses no són així per casualitat sinó que hi ha molts pobres perquè uns pocs són massa rics; hi ha persones que ploren perquè d’altres es burlen d’elles; hi ha qui passa gana perquè d’altres van massa tips; hi ha menyspreats perquè hi ha qui els menysprea.

Davant d’aquesta situació, Jesús mira directament els deixebles i els diu sense embuts: feliços els pobres, però desgraciats els rics; feliços els qui ara passeu gana, però desgraciats els que ara aneu tips;...

3. Les Benaurances són també una sentència que Lluc posa en boca de Jesús sobre la situació que viu la gent.
D’entrada, i segons la nostra manera habitual de pensar, costa d’entendre que els pobres, o els que passen gana, o els que ploren...  puguin ser anomenats feliços. Sembla contradictori. També sembla contradictòria la segona part: desgraciats els rics, els que riuen o els que van tips.

Ben cert: les paraules de Jesús semblen contradictòries, i ho són si mantenim els nostres criteris habituals de valoració.

Per a entendre i acceptar les sentències de Jesús és necessari canviar el nostre sistema de valors.

4. En un primer moment el nostre sistema de valors ve marcat per la “posició” que donem al nostre Jo. Situem el propi Jo al centre de tot. Aleshores el bé i el mal és allò que em fa bé o mal a mi. Resulta plaent o desplaent allò que em dona o no plaer a mi o als meus.

5. Però és possible que, de mica en mica, anem descobrint i acceptant que no som el centre de la realitat; que no som el criteri per determinar allò que és bo o dolent. És possible que de mica en mica anem descobrint que vivim convivint, i que el nostre Jo és part activa i passiva d’una realitat més àmplia, extraordinàriament rica, exuberant, variada, en contínua transformació i digna de ser viscuda.

A partir d’aquí, progressivament, el nostre sistema de valors anirà canviant. Serà tota la realitat en la qual hem nascut, vivim i ens realitzem, allò que donarà valor, sentit i horitzó a la nostra vida.

6. Serà llavors, i només llavors, quan podrem entendre que ser ric està molt bé si no hi ha pobres; però que si hi ha pobres, la nostra riquesa es torna injusta, si no és compartida.

Igualment entendrem que riure és molt bona cosa si podem riure tots; però que, si hi ha gent que plora, l’única actitud vàlida és plorar amb ells, i esforçar-nos per treure, tots junts, les causes dels plors. I anar creant un món on hi puguem “riure” tots plegats.

C. MISSATGE.

7. Les paraules de Jesús, tallants i radicals, tenen en compte allò que passa en la vida real, i ens ofereixen uns criteris de valoració que capgiren la nostra visió, i ens obren a una nova realitat que té la garantia de Déu mateix: el Regne de Déu.

Cadascú pot acollir o no el Regne, però la seva realització ja ha començat i tothom hi està convidat. I ningú no podrà aturar-la.

Les denúncies que s’hi fan són més un advertiment que una amenaça. “Ai de vosaltres...” ens ajuda a no deixar-nos portar per la tendència del propi Jo a situar-nos al “centre del món”.

D: RESPOSTA.

8. La resposta que se’ns proposa és sentir-nos plenament humans i dedicar la pròpia vida a fer Humanitat en comunió amb tots els humans, amb tots el vivents i amb tot l’Univers. El Regne es basa en relacions de fraternitat universal, quedant-ne excloses totes les relacions de domini i de servitud.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Dediqueu uns moments a descobrir i adonar-vos dels múltiples vincles que teniu amb l’altra gent i amb tot l’univers.

2. El significat concret de paraules com “pobre” o “ric” és molt relatiu. Segurament som rics en relació a molts pobres, i som pobres en relació a altres rics. Quines conseqüències traieu d’aquest fet? Com us sentiu afectats per les paraules de l’evangeli d’avui?

3. En la nostra societat es parla sovint de les riqueses de l’Església. Què en penseu? Com us agradaria que fos la vostra església?

Vocabulari.
Cel.   Feliços.   Gentada.  Muntanya.   Recompensa.  

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Profeta.