2on Diumenge de durant l'any. Any C.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 52,7-10).

Per amor de Sió no vull callar,

no vull reposar per Jerusalem

fins que aparegui com un raig de llum el seu bé, 1

i la seva salvació com una torxa encesa.

Els altres pobles veuran el teu bé,

tots els reis veuran la teva glòria

i et donaran un nom nou

que els llavis del Senyor designaran.

Seràs una corona magnífica a les mans del Senyor,

i una diadema reial a les mans del teu Déu.

No et podran dir més «L’Abandonada»;

no podran dir «La Desolada» a la teva terra:

a tu et diran «Jo-me-l’estimo»,

i a la teva terra, «Té-marit»,

perquè el Senyor t’estimarà,

i tindrà marit la teva terra.

El qui t’haurà reconstruït

et prendrà per esposa

com un jove esposa una donzella;

el teu Déu estarà content de tenir-te

com el nuvi està content de tenir la núvia.

2ª LECTURA (1Corintis 12,5-11).

Germans,

els dons que rebem són dons diversos,

però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diversos els serveis,

però és un de sol el Senyor a qui servim.

Són diversos els miracles,

però tots són obra d’un sol Déu,

que els fa valent-se de cadascun de nosaltres.

Les manifestacions de l’Esperit

distribuïdes a cadascú

són en bé de tots.

Un, gràcies a l’Esperit,

rep el do d’una paraula profunda;

un altre, per obra del mateix Esperit,

rep el do de desglossar les veritats;

un altre, en virtut del mateix Esperit,

rep el do de la fe;

un altre, el do de donar la salut als malalts;

en virtut de l’únic Esperit, un altre, rep el do de fer miracles;

un altre el do de profecia;

un altre, el de distingir si un esperit és fals o autèntic;

un altre, el do de parlar llenguatges misteriosos;

un altre, el do d’interpretar-los.

Tots aquests dons són obra de l’únic Esperit,

que els distribueix en particular a cadascú com li sembla bé.

EVANGELI. (Joan 2,1-12).

En aquell temps se celebrà un casament a Canà de Galilea.

Hi havia la mare de Jesús.

També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.

Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu:

«No tenen vi.»

Jesús li respon: «Mare, per què m’ho dius a mi?

Encara no ha arribat la meva hora.»

Llavors la seva mare diu als qui servien:

«Feu tot el que ell us digui.»

Hi havia allí sis piques de pedra

destinades a les pràctiques de purificació

usuals entre els jueus.

Cada una d’elles tenia una cabuda

de quatre a sis galledes.

Els diu Jesús:

«Ompliu d’aigua aquestes piques.»

Ells les ompliren fins dalt.

Llavors els digué:

«Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.»

Ells n’hi portaren.

El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi.

Ell no sabia d’on era,

però ho sabien molt bé els qui servien,

perquè ells mateixos havien tret l’aigua.

El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu:

«Tothom serveix primer els millors vins i,

quan els convidats ja han begut molt,

els vins més ordinaris;

però tu has guardat fins ara el vi millor.»

Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea.

Així manifestà la seva glòria,

i els seus deixebles cregueren en ell.

B. LLENGUATGE.

1. Convé, ja des del primer moment, no llegir aquest relat de les noces de canà com la narració d’un fet objectiu. Es tracta d’una al·legoria. La relació entre Jahvé (Déu) i la Comunitat d’Israel era expressada sovint amb el llenguatge propi de l’aliança matrimonial (1ª Lectura). Com la dona és elegida per un home per a ser la seva esposa, també Israel se sap elegit per Déu. Aquí, però, cal notar que l’aliança matrimonial entre els jueus era molt diferent de com és ara entre nosaltres. Entre nosaltres, home i dona estan en un pla d’igualtat; no era així entre els jueus del temps de Jesús. Tenir en compte aquesta diferència és important per entendre el missatge de l’evangeli d’avui.

2. L’evangeli de Joan fa començar l’obra de jesús amb les noces de canà. Així es vol expressar la situació que comporta l’aliança entre Déu i Israel. En aquest relat, Maria, la mare de Jesús, representa la comunitat fidel d’Israel. És ella qui, gràcies a la presència de Jesús (amb els seus deixebles), s’adona que l’aliança entre Déu i Israel ja ha arribat al seu terme. L’evangelista ho diu gràficament: “s’acabava el vi”, i Maria ho fa notar a Jesús: “No tenen vi”. De fet, el símbol més propi d’aquella aliança no era pas el bon vi sinó més aviat les piques de pedra destinades a les purificacions legals (és a dir: la Llei, escrita en taules de pedra). Maria descobreix que, en Jesús, ja està present el “bon vi”, i diu als qui servien: “Feu tot el que ell us digui”.

3. “... encara no ha arribat la meva hora...”

Jesús és cent per cent jueu, i com a membre del poble elegit és també present a les noces. Però l’aliança de Déu amb Israel no s’ha d’entendre com un privilegi en benefici d’Israel sinó com la missió de preparar la Humanitat per a rebre el do de déu. És tota la Humanitat la destinatària final de l’elecció d’Israel.

És cert: com a fill d’Israel, Jesús portarà a terme aquesta missió; però, “no ha arribat encara l’hora”. L’aliança definitiva arribarà a les “noces” passant per l’arbre de la Creu, recuperació del mític arbre de la vida, “perdut” per la primera parella quan estaven al jardí inicial (Gènesi 2,9 i  Gènesi 3,24).

4. Aquest relat de les noces de canà al començament de l’activitat de Jesús forma una inclusió amb el final del relat de jesús a la creu: la trobada amb Maria Magdalena, la “esposa” que personifica la Nova Humanitat (Joan 19,25ss). Hi ha els mateixos personatges centrals: Jesús i Maria, però la situació és ben diferent. En els dos casos hi ha la “mare de Jesús”; en els dos casos Jesús parla a la seva mare dient-li “dona” (que, en un context d’aliança matrimonial, pot significar també “esposa”); en els dos casos hi ha els deixebles, encara que, a la Creu, representats pel “deixeble que Jesús estimava”.

5. Però hi ha també diferències radicals.

A Canà, per a Jesús “encara no ha arribat la seva hora”; en canvi a la Creu és el moment àlgid de la seva hora (Joan 13,1)

A Canà “no tenen vi”; en canvi a la Creu, del costat obert de Jesús en surt “sang i aigua”, símbol de l’aliança en plenitud (Joan 19,34) (També Eva, segons el mite del Gènesi, va ser “treta” del costat d’Adam. Gènesi 2:21).

A Canà, Maria és la “mare de Jesús”. A la Creu, esdevé “mare del deixeble que Jesús estimava”, personificació avançada dels deixebles que vindran; i és “acollida” a casa d’ells (Joan 19,27)

A Canà, l’espòs és Déu només implícitament present en forma de Llei, evocada per les sis piques de pedra destinades a les purificacions legals. A la Creu, l’espòs  és Déu explícitament present en l’Home-Jesús, el “Fill Únic que està al si del Pare” (Joan 1,18 i 34); i la “esposa” és ja tota la Humanitat, representada en les “Maries” (Joan 19,25): Maria, la Mare de Jesús, i Maria Magdalena en el relat de l’hort (jardí) (Joan 20,13).

Nota.
És habitual parlar de les tres Maries. Però hi ha comentaristes que tradueixen aquest relat posant-t’hi nomes dues Maries: la mare de Jesús i Maria Magdalena. (→ Paraules i parauletes. “Maria”).

6. “Així començà Jesús els seus miracles (signes)...”

Les noces de canà són una al·legoria de la història passada. I la història és el primer signe.

En l’evangeli de Joan, l’adhesió a Jesús (la fe) es va fent progressivament, per passos. El veritable deixeble va veient els diferents signes i va creixent en la seva fe-adhesió. Al final, la creu-resurrecció: com a  gran signe, i definitiu. Entre les noces de canà (la història de cadascú) i la creu-resurrecció hi ha tot allò de què ens parla l’evangeli de Joan: el camí que va des de la “vida que ha de ser alimentada” fins a la “vida convertida en aliment, i donada”.

C. MISSATGE.

7. Ens ha estat feta una oferta: esdevenir “fills” en el Fill Primogènit, que fa present i continua l’obra de déu. Ser “fills en el Fill” ens fa també participants en el protagonisme del Primogènit.

D: RESPOSTA.

Acceptar l’oferta.

Això comporta sentir-se col·laboradors en l’obra de déu. “Els seus deixebles cregueren en ell”.

L’obra de déu som nosaltres mateixos; és a dir: la humanitat. Per això, com a col·laboradors de Déu, la nostra resposta consisteix en “ser humanitat i fer humanitat”.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. “Col·laboradors de Déu”. Hi ha infinites maneres de fer-ho, però cada moment té les seves pròpies. Com ha anat variant la vostra manera personal de “fer Humanitat”? Com hauria de ser per a l’Església, o per a la vostra comunitat, aquesta acció humanitzadora en la societat actual?

2. L’Església considera el matrimoni cristià com un sagrament. És que té alguna cosa d’especial el matrimoni cristià? En què consisteix, això especial? Prové del fet de celebrar-se “per l’Església” o de la manera de viure l’amor matrimonial?

Vocabulari.

Casament.  Dona.  Galilea.  Miracles. Miracles de Jesús  Vi (Sarment).    

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Aliança. Galilea. ).