A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Daniel 12,1-3).
En aquell temps
es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials,
que vetlla pels fills del teu poble;
hi haurà un temps de desgràcies
com no se n’havien vist
des que existeixen les nacions fins aquell moment.
Però en aquell moment serà salvat el teu poble,
Però en aquell moment serà salvat el teu poble,
tots els qui estaran inscrits en el llibre.
La multitud dels qui dormen a la pols de la terra
es desvetllarà,
uns per a la vida eterna,
altres per a la vergonya d’una reprovació eterna.
Els justos resplendiran com la llum del firmament,
Els justos resplendiran com la llum del firmament,
els qui hauran conduït el poble pel bon camí
brillaran com els estels per sempre més.
2ª LECTURA (Hebreus
10,11-14.18).
Tots els sacerdots oficien diàriament
i ofereixen sovint unes víctimes semblants,
que mai no poden treure els pecats.
Però Jesucrist,
Però Jesucrist,
després d’oferir-se una sola vegada
com a víctima pels pecats,
s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu,
esperant que Déu faci dels seus enemics
l’escambell dels seus peus.
Amb una sola oblació
ha consagrat del tot i per sempre
els qui havien de ser santificats.
Un cop Déu ha perdonat els pecats,
ja no cal presentar cap més ofrena
per obtenir-ne el perdó.
EVANGELI. (Marc 13,24-32).
En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Aquells dies, després d’aquelles desgràcies,
el sol s’enfosquirà,
la lluna no farà claror,
les estrelles aniran caient del cel
i els estols que dominen allà dalt trontollaran.
Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols
amb gran poder i amb gran majestat.
Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits,
que vindran de tots quatre vents,
des dels extrems més llunyans de la terra i del cel.
Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó:
quan les seves branques es tornen tendres
i neixen les fulles
sabeu que l’estiu s’acosta.
Igualment, quan vosaltres veureu tot això,
sapigueu que ell s’acosta,
que ja és a les portes.
Us dic amb tota veritat
que no passarà aquesta generació
sense que s’hagi complert tot això.
El cel i la terra passaran,
però les meves paraules no passaran.
Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res,
ni tan sols els àngels ni el Fill;
només ho sap el Pare.»
B. LLENGUATGE.
1. Segons molts comentaristes, els Evangelis són “Relats de la
Passió de Jesús” amb una llarga introducció.
Per entendre la mort resurreccional de Jesús és necessari
un procés previ de conversió. Per això és convenient la llarga
introducció.
2. L’Evangeli de Marc acaba aquesta llarga introducció posant en boca de Jesús un discurs, anomenat “escatològic” (de skaton = temps finals) o
“apocalíptic” (que revela un secret).
S’hi usa un llenguatge sorprenent i difícil, sobretot quan es llegeix separat
del relat de la Passió (com és ara el cas). A pesar de la seva
dificultat, aquest discurs escatològic,
posat immediatament abans del relat de la Passió, té una gran
importància, ja que se’ns hi ofereix la clau per descobrir el significat
resurreccional de la mort
de Jesús i la de tots els “crucificats”.
3. Resumint-lo molt i simplificant-lo més, podríem dir que aquest discurs ens presenta el Mal i el Sofriment de la Humanitat com si fossin els “dolors de part”
previs a l’infantament de l’Home en plenitud. Al final d’aquest discurs escatològic s’hi troben les
paraules que hem llegit en l’evangeli d’avui, on hi destaca l’afirmació més
important: “Llavors veuran venir el “fill
de l’Home” (l’Home) sobre els núvols
amb gran poder i amb gran majestat”.
4. Aquesta “visió” ens prepara per entendre el moment més
significatiu de la Passió: l’espectacle de Jesús a la
Creu, després que “es va estendre per
tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda” (Marc
15,33). En aquesta escena, Jesús no apareix moribund sinó ple de força, fent dos grans crits.
Encara que la majoria dels espectadors
són massa “cecs” per notar la foscor i per descobrir el sentit de l’espectacle dels
crucificats, Marc ens hi presenta, en una visió avançada, el fill
de l’home venint sobre els núvols
amb gran poder i majestat.
5. El significat de “la foscor
estesa per tota la terra”, en el relat de la Passió, ja ve suggerit per les paraules del discurs escatològic que hem llegit: “Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la
lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que
dominen allà dalt trontollaran”(Marc
13,24). Són una referència explícita al Inici de tot, just abans de
la Creació, quan “les tenebres cobrien la
superfície de l’oceà” i l’Esperit de
Déu planava sobre les aigües (Gènesi
1,2). Déu, amb sa paraula creadora (“Déu digué”) trenca les “tenebres” creant la Llum i tota la resta,
fins arribar a l’Home.
6. A la Passió, dues “paraules poderoses” de Jesús també trenquen la “foscor”
que s’havia estès per tota la Terra
(Marc
15,33).
La 1ª “paraula forta”, dirigida a Déu, és certament el crit del crucificat que experimenta la
gran soledat de la seva situació; però és també el crit de sorpresa i d’admiració de qui pren consciència de ser “l’hereu”
de tota la vella Creació, i “primogènit” de la Nova. (→Doble significat de “abandonat”.
Marc
15,34).
Com a hereu, Déu li traspassa la seva Obra. A partir d’ara,
tot és posat a les seves mans, com explícitament afirma l’evangeli de Mateu: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra”
(Mateu
28,18). També ho afirma St. Pau en la seva carta als Colossencs: “Perquè en Jesucrist resideix corporalment
tota la plenitud de la divinitat, i vosaltres heu arribat a la plenitud gràcies
a ell, que és cap de totes les potències i autoritats” (Colossencs
2,9).
7. La 2ª “paraula forta” marca l’inici de l’actuació del nou
Senyor: “Jesús llançà un gran crit i expirà” (Marc
15,37). Aquest “crit” està en paral·lel amb la paraula de Déu Creador “Déu digué”. Fins a nou vegades es repeteix aquesta expressió en el Relat
de la Creació (Gènesi
1,3.6.9.11.14,20.24.26.29).
L’Evangeli diu que Jesús, fent un gran el crit, “expirà”. És a dir: “vessa” el seu Esperit, que és la seva força, la seva vida. Amb ella comença el (nou)
“Regne de la vida-que-es-dóna”. És la
manifestació de l’Home Nou, o millor: l’esclat de l’Home, que ha passat de ser
“creatura” a ser “fill primogènit”.
En l’home-Jesús la relació dels éssers humans amb Déu deixa de ser
només de “dependència vital” per esdevenir també i sobretot una relació de
“resposta lliure i amorosa”; una relació filial. Fills en el Fill.
8. “Quan serà tot això?...”
“Del dia i de l’hora, ningú
no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare”.
La Humanitat té forma de Història. En el llenguatge bíblic,
Jesús és presentat com “el moment” en què tot
això succeirà (Marc
13,26). Jesús a la Creu, aixecat entre terra i cel, fet espectacle,
assenyala el pas d’una situació a l’altra. “Ara
arriba la condemna d'aquest món, ara el príncep d'aquest món serà llançat a
fora. I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi” (Joan
12,31).
Però hi ha també la “Història personal”. A cada un de
nosaltres arriba el moment en què hem d’elegir entre estar a favor de l’Home,
o contra l’Home. Davant cada crucificat cal elegir: el Crucificat
o la Llei que el condemna.
Quan serà això?
Només Déu ho sap. A cada un de nosaltres se’ns demana que vetllem.
“Estar atents” és una expressió repetida en aquest discurs escatològic de Jesús (Marc
13,5.9.23.33.35.37...).
Per què tanta atenció? Perquè el nostre menyspreu de l’Home
sempre ens queda dissimulat sota la capa de “valors importants”: “religió”, “llei”, “justícia”, “llibertat”,
“democràcia”, “legalitat”, “ordre públic”,
“progrés”, “pau social”,... En cada ésser humà, la seva capacitat per identificar
els seus valors-excusa i optar
per l’Home, arriba quan
arriba... Al moment menys pensat...
C.
MISSATGE.
9. Al final de l’Any litúrgic se’ns presenta la figura
sorprenent del “fill de l’Home” venint
sobre els núvols amb gran poder i majestat. És la culminació reeixida del projecte de Déu: “Fem l’Home a imatge i semblança nostra” (Gènesi
1,26).
El nostre infantament
com a fills de Déu no és una tasca simple. Ens ho complica la inèrcia dels
humans a voler ser “com déus” (Gènesi
3,5). Moguts pel nostre instint més primari, pretenem “emancipar-nos de
Déu” constituint-nos nosaltres mateixos en “déus”
sobre els altres. Així hem fet aparèixer el “regne del Domini
i de la Mort”, convertint el nostre món en un espai de lluita entre
l’Esperit humanitzador i el Poder deshumanitzador.
Però, a pesar dels enganys, de les obres espectaculars i de les
aparents victòries del “Poder”, tot està orientat a la rehabilitació
esplendorosa dels “oprimits”. “Feliços els perseguits pel fet de ser
justos: d'ells és el Regne del cel!” (Mateu
5,10).
Per això, els “dolors de part” sempre acaben feliçment per
a tothom qui vol ser plenament humà.
D:
RESPOSTA.
10. Tots, en un primer moment, ens trobem situats en el bàndol
dels Poderosos, ja sigui perquè
tenim Poder o perquè creiem en el Poder i el desitgem. Fins i tot quan som
esclaus, intentem compensar-ho creant
els nostres propis espais de domini sobre altres més febles.
Però arriba un moment en què descobrim la fal·làcia i la
injustícia dels comportaments de domini, i, d’una manera o altra, ens
arriba la crida a la solidaritat
amb els qui pateixen, amb els oprimits, amb els crucificats. Aquest és el moment en què ens ho juguem tot,
segons escoltem o no aquesta crida, que ens arriba a l’hora menys
pensada (Mateu
24,44).
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Repassant la vostra vida personal, hi descobriu moments
concrets en què se us va fer especialment “visible” el fill de l’Home? Dit d’una altra manera: recordeu moments concrets
en què se us van “enfonsar”
determinats “valors” que us impedien “veure” realment l’Home?
2. Com interpreteu el moment actual de l’Església? Allò que “s’enfonsa”, us ajuda a descobrir l’Home?
3. “Aprenent la lliçó de la
figuera”, segons el que diu l’evangeli, com interpreteu els moments actuals
de la nostra Humanitat?
Vocabulari.
Fill
de l’home. L’Hora. Temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada