Nota. La Festa de Tots Sants té les mateixes Lectures per
als anys A, B i C.
A.
LECTURES
(Anys A, B, i C).
1ª LECTURA. (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).
Jo, Joan,
vaig veure un àngel que pujava
de sol ixent
i tenia la marca del Déu viu,
i cridà amb totes les forces
als quatre àngels que havien rebut
el poder de fer mal a la terra i al
mar:
«No feu cap mal a la terra,
ni al mar, ni als arbres,
fins que haurem marcat al front
els servents del nostre
Déu».
Llavors vaig sentir el nombre
dels qui havien estat marcats:
eren cent quaranta-quatre mil
de totes les tribus d’Israel.
Després vaig veure una multitud tan
gran
que ningú no l’hauria poguda comptar.
Eren gent de tota nacionalitat,
de totes les races, i de tots els
pobles i llengües.
S’estaven drets davant el tron i davant
l’Anyell,
vestits de blanc i amb palmes a les
mans,
i cridaven amb totes les forces:
«Hosanna al nostre Déu, que seu al
tron, i a l’Anyell».
I tots els àngels s’estaven drets al
voltant del tron,
dels ancians i dels
quatre vivents,
i es prosternaren davant el
tron
amb el front fins a terra, adorant Déu,
i deien: «Amén.
Lloança, glòria, saviesa,
acció de gràcies, honor, poder i
força
al nostre Déu pels segles
dels segles. Amén».
Llavors un dels ancians em va
preguntar:
«Aquests que van vestits de blanc,
¿qui són i d’on vénen?»
Jo li vaig respondre:
«Senyor meu, vós ho
sabeu».
Ell em digué:
«Aquests són els qui
vénen de la gran tribulació.
Han rentat els seus vestits amb la
sang de l’Anyell,
i els han quedat blancs».
2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).
Estimats,
mireu quina prova d’amor ens ha donat
el Pare:
Déu ens reconeix com a fills seus,
i ho som.
Per això el món no ens reconeix,
com no l’ha reconegut a ell.
Sí, estimats:
ara ja som fills de Déu,
però encara no s’ha manifestat com
serem;
sabem que, quan es manifestarà,
serem semblants a ell,
perquè el veurem tal com és.
I tothom que té
aquesta esperança en ell,
es purifica, tal com
Jesucrist és pur.
EVANGELI. (Mateu 5:1-12).
En aquell temps,
en veure Jesús les multituds,
pujà a la muntanya, s’assegué
i els
deixebles se li acostaren.
Llavors es posà a parlar
i els instruïa dient:
«Feliços els pobres en l’esperit:
el Regne del cel és per a ells.
Feliços els qui estan de dol:
vindrà el dia que seran consolats.
Feliços els humils:
són ells els qui posseiran el país.
Feliços els qui tenen fam i set de ser
justos:
vindrà el dia que seran saciats.
Feliços els compassius:
Déu els compadirà.
Feliços els
nets de cor:
són ells els qui veuran Déu.
Feliços els perseguits pel fet de ser
justos:
el Regne del cel és per a ells.
Feliços vosaltres quan, per causa meva,
us ofendran, us perseguiran
i escamparan
contra vosaltres tota mena de calúmnies:
alegreu-vos-en i feu festa,
perquè la vostra recompensa és gran en
el cel».
Nota: les Benaurances són
llegides també el 4rt. diumenge de durant l’any A. Allà hi podeu trobar més Apunts.
B. LLENGUATGE.
1. Tots Sants és una de les celebracions religioses
que el nostre calendari laboral manté com a festiva, segurament pel fet d’estar
tan unida a la Diada dels Difunts que, tradicionalment, ja comença a la
tarda de Tots Sants.
En tot cas per a l’Església és una festivitat important i molt
antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb la cristianització d’un
important temple de la Roma pagana dedicat a Tots els déus, i per això
anomenat, en grec, Panteó (pan = tots
+ theos = déu). L’any 609 va ser
dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs
(Sants).
2. De les tres Lectures d’avui, la més pròpia d’aquesta Festa és
la primera, treta de l’Apocalipsi, en la qual se’ns descriu, amb un llenguatge
simbòlic i solemne, la visió d’una Litúrgia
Celestial, presidida per l’Anyell
(Jesús mort i ressuscitat) i amb la participació de tots els salvats (tots
els sants): gent de tota
nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. A
més dels 144.000 (12 x 12 x 1000.
12=xifra del “poble elegit”) de les
12 tribus d’Israel. S’estaven drets, davant el tron i davant l’Anyell...
3. Convé no entendre aquesta festa
com un intent de “no descuidar-se ningú” en la veneració que l’Església
Catòlica fa de les persones “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i
degustació anticipades de la festa permanent a la qual Déu convida tota
la Humanitat.
Estem arribant al final de l’Any
litúrgic; com si diguéssim, al final de Curs (segons el calendari litúrgic). També en el ritme
de les estacions estem en plena tardor (en l’hemisferi nord), pressentint
l’hivern.
Aquesta visió
(apocalipsi) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat,
i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis.
4. L’evangeli d’avui és,
ni més ni menys, que les Benaurances.
En l’evangeli de Mateu les Benaurances ocupen el mateix
lloc que ocupaven els 10 Manaments
per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual
representa el “lloc de la trobada amb Déu”.
Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès
puja a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei” només amb
Aaron (Èxode
19,23ss). Jesús hi puja “i els
deixebles se li acostaren”. Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu
Missatge.
Sobretot canvia el llenguatge:
no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.
5. Amb tot, convé no posar oposició entre els Manaments i
les Benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització dels fruits dels
Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de
l’experiència de qui els compleix. I així com tots els Manaments es poden
resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu
estimant els altres, així també totes les benaurances es poden resumir en
una de sola: feliç el qui es refia del
Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.
6. Aquesta era la finalitat dels Manaments. Déu no mana per manar,
sinó que amb els seus manaments ens
va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa Felicitat. L’objectiu
dels Manaments és la felicitat de qui els rep. (Llegiu Gàlates,
3,23ss).
Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments; igualment,
cal entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances. Per això Mateu
estableix un paral·lelisme tan marcat entre Manaments i Benaurances.
7. Però també deixa clara la gran diferència: els Manaments eren
com la “Constitució” per a un poble concret: els descendents Jacob i
d’Abraham. Amb aquest “poble” Déu fa una aliança i li dóna la Llei
(Els Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança (Èxode
20,1ss)
En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del
poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no
anhelen “ser com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la
Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen
fam...
8. L’evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances
i l’escena del Judici final (Mateu
25, 31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el
Fill de l’Home) “assegut”, primer com a mestre i després com a jutge.
La “llista” de les Benaurances està al
començament de l’activitat pública de Jesús (Mateu
5,1); la “llista” dels Comportaments que determinen entrar o no al Regne,
es troba al final.
Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el final
del capítol 25 de Mateu (Judici
final).
Nota: Una “inclusió”
és com un marc format per dues
paraules o dues situacions semblants a fi de destacar o matisar un “significat transversal” de tot allò que
hi queda inclòs. Els evangelistes l’usen sovint i de diferents maneres. En
aquest cas, la inclusió "Benaurances – Judici final" inclou tota
l’activitat pública de Jesús. Cal notar, però, que al final de l’evangeli
de Mateu torna haver-hi una altra inclusió:
Jesús, altre cop a la muntanya amb els seus deixebles, enviant-los arreu del
món (Mateu 28, 16ss). Per
tant aquesta inclusió dóna color, de
fet, a tot el missatge que contenen els diferents relats de l’evangeli
de Mateu.
MISSATGE.
9. El missatge de la
festa de Tots Sants és l’esperança. El “projecte d’amor” que Déu té sobre els
Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de
cadascú.
Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.
RESPOSTA.
10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat
creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres,
és que alguna cosa funciona malament. Si hi ha persones pobres és que
deu haver-n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu.
En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).
Déu ens ha creat per a la vida. Si hi ha gent que està de dol és
que alguna cosa ha generat mort. Si hi ha mort, és que hi ha algú que mata. Déu
està de la part dels que estan de dol perquè
puguin gaudir de la vida (no “com els que maten”).
11. Les Benaurances neixen per contrast amb una realitat que no ve
de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics
massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi
ha qui ataca;...
Donat que aquesta és la situació real (no volguda per Déu),
cadascú ha de decidir on es situa; de quina part està.
En tot cas se'ns fa saber de quina part està Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia
fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau
acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era
a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu
25, 31ss).
PREGUNTES per al
diàleg.
1. No solament les persones es divideixen en “pobres” i “riques”;
també els països. Com valorem i assumim el fet de pertànyer als “països rics”?
2. Les Benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzat alguna
vegada per imposar-les o exigir-les com si fossin “manaments”?
3. En la segona Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser
del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició amb “el món actual”? Què
s’entén, aquí, per “mon”?
Vocabulari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada