A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Deuteronomi 6,2-6).
En aquells dies, Moisès digué al poble:
«Reverencia el Senyor, el teu Déu,
compleix durant tota la vida els manaments que et dono,
tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills.
Així viureu anys i més anys.
Escolta, Israel,
mira de posar en pràctica això que et mano;
així seràs un poble feliç i nombrós
en un país que regalima llet i mel,
tal com el Senyor ho va prometre als teus pares.
Escolta, Israel:
El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic.
Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,
amb tota l’ànima, amb totes les forces.
»Guarda en el teu cor les paraules dels manaments
que avui et dono.»
»Guarda en el teu cor les paraules dels manaments
que avui et dono.»
2ª LECTURA (Hebreus 7,23-28).
Germans,
els sacerdots de l’antiga aliança van ser molts,
perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions.
Però Jesús, que viu per sempre,
no traspassa a ningú les funcions sacerdotals.
Per això té el poder de salvar definitivament
tots els qui per ell s’acosten a Déu,
ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells.
Un sacerdot així és el que ens calia:
Un sacerdot així és el que ens calia:
sant, innocent i sense taca;
per això va ser tret d’enmig dels pecadors
i enlairat més amunt del cel.
Ell no necessita, com els altres, oferir víctimes cada dia
tant pels seus propis pecats com pels pecats del poble:
es va oferir a si mateix una sola vegada.
La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses,
però els termes del jurament que ha substituït la Llei
han consagrat el Fill,
que serà per sempre un sacerdot perfecte.
EVANGELI. (Marc 12,28b-34).
En aquell temps,
un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús
i li va fer aquesta pregunta:
«Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?»
Jesús li respongué:
«El primer és aquest:
“Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu,
el Senyor és l’únic.
Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,
amb tota l’ànima,
amb tot el pensament,
amb totes les forces.”
El segon és:
“Estima els altres com a tu mateix.”
No hi ha cap altre manament més gran que aquests.»
El mestre de la Llei li digué:
«Molt bé, mestre.
És veritat que Déu és un de sol
i que no n’hi ha cap altre fora d’ell.
I que estimar-lo amb tot el cor,
amb tot el pensament i amb totes les forces,
i estimar els altres com a si mateix
és millor que tots els sacrificis
i totes les ofrenes cremades a l’altar.»
Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué:
«No ets lluny del regne de Déu.»
I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.
B. LLENGUATGE.
1. L’episodi que hem llegit, situat en aquest lloc de l’Evangeli
de Marc, resulta sorprenent. Jesús, seguint el seu camí, ha arribat a Jerusalem
on s’ha hagut d’enfrontar a tot el sistema de Poder político-religiós que
estava esclavitzant el poble en nom de Déu. L’enfrontament ha estat radical: per
part de Jesús: expulsió dels “mercaders” del Temple; per part dels grans sacerdots i mestres de la Llei:
decisió de matar Jesús (Marc
11,15ss). I precisament en aquest ambient tan tens, l’evangelista ens
presenta un mestre de la Llei que fa
a Jesús, sense segones intencions, una pregunta clau: “Quin és el primer
de tots els manaments de la Llei?”
Certament la pregunta no és per veure si Jesús coneixia o no la
resposta. La resposta a aquesta pregunta la saben de memòria tots els jueus ja
que constitueix la pregària bàsica de cada dia: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic.
Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el
pensament, amb totes les forces”.
2. Però la pregunta demana més del que sembla, i a més, Jesús
respon més del que la pregunta demana.
Aquí “primer manament”
no vol dir només aquell que està posat en primer lloc en relació als altres,
sinó que és refereix al manament font i origen de tots els altres.
És com si la pregunta fos: “Quin és el fet o la situació de la qual provenen
tots els manaments?”.
Aquest fet, origen de tots els manaments, és que “el
Senyor és el nostre Déu”. Però ho és de tal manera que tots els humans
quedem convertits en mútuament germans.
3. Per això Jesús formula no solament el “primer dels
manaments” sinó també el segon: “Estima
els altres com a tu mateix”. En realitat, el que fa Jesús és destacar que
aquests “dos manaments” són les dues
cares d’un únic manament, que, en la pràctica, pren diferents formes (que
seran els altres manaments).
“Estimar els altres com a tu
mateix” era un manament ja conegut entre els jueus (Levític
22,39), però no era considerat “el segon” unit amb el primer. L’evangeli de Mateu ho diu més
explícitament quan afegeix: “El segon és semblant al primer”; o millor: el segon és la semblança del primer (Mateu
22,39).
4. El mestre de la Llei
reconeix la bona resposta de Jesús i, fins i tot, en fa una aplicació
sorprenent quan diu que l’amor als altres
és més important que les pràctiques cultuals d’amor a Déu. La
sintonia entre Jesús i el mestre de la Llei
és total, i Jesús en deixa constància: “No
ets lluny del Regne de Déu”.
Que l’evangeli de Marc posi de manifest aquesta sintonia en
un moment de gran tensió entre Jesús i els mestres
de la Llei és molt significatiu. Vol dir que Jesús no s’oposa als mestres de la Llei com a col·lectiu.
Pertànyer al grup dels mestres de la Llei
no comporta automàticament estar enfrontat a Jesús. Depèn de la decisió de
cadascú. Els evangelis ens presenten “bones persones” pertanyents a col·lectius
adversos; com també “males persones” pertanyents a col·lectius favorables. Així
ens presenta la bondat
d’aquest mestre de la Llei; o de
Josep d’Arimatea, membre destacat del Sanedrí (Marc
15,43); o del Centurió romà que acaba confessant la divinitat de Jesús (Marc
15,39). Per contra, també diu explícitament que el traïdor era un dels Dotze (Marc
14,34).
C.
MISSATGE.
5. El MISSATGE d’aquest evangeli és doble, segons es miri el contingut de les paraules o les circumstàncies del fet en si.
a). Missatge del contingut.
Tota la Llei neix de “dues” fonts,
que en realitat són dos aspectes d’una sola: l’amor de Déu, el
qual genera en nosaltres l’amor als altres. Aquí “els altres” no han de
ser entesos d’una manera teòrica i genèrica sinó ben concreta. Literalment: “amor
al pròxim”.
b). Missatge de les circumstàncies.
No s’ha de valorar una persona només pel col·lectiu a què pertany.
D:
RESPOSTA.
6. També la resposta pot ser doble:
a). Tenint en compte el contingut.
Cal no separar el primer manament del
segon, ni el segon del primer. Només
podem estimar Déu estimant el proïsme; i només estimem realment el proïsme si
ho fem en l’horitzó de l’amor a Déu.
L’expressió “en l’horitzó de l’amor a Déu” es pot entendre
malament en una societat com la nostra. No és necessari entendre-la en sentit
religiós o confessional. Cal entendre-la en sentit existencial: valorar la
realitat de l’altre com una realitat digna en si mateixa i independent
dels nostres conceptes, judicis, valoracions,... L'estimació crea vincles. En l’amor verdader, qui estima
no usa mai aquests vincles per lligar
l’estimat sinó que són un compromís a favor de la seva plena i creixent
llibertat. Amb un llenguatge no religiós diríem: estimar l’altre per si
mateix.
“Estimar algú per si mateix” comporta considerar-lo digne
de dedicar-li la nostra pròpia vida. En aquest sentit el considerem més
important que nosaltres mateixos. Aquest “plus” que l’amor ens fa veure en
la persona estimada, en el llenguatge religiós pot ser anomenat perfectament
“amor a Déu”. Déu no l’ha vist mai ningú; l’estimem en els altres. Així doncs,
pot donar-se el cas de persones que afirmen que
no creuen en Déu, i que, no obstant, estimin realment els altres.
Aquest amor, vist per un creient, pot ser considerat “amor a Déu”, encara que haurà d’abstenir-se de dir-ho per respecte
a qui vol ser tingut per ateu o no creient.
b). Tenint en compte les circumstàncies.
Ens cal valorar cada persona anant més enllà del col·lectiu a què pertany o en
què l’incloem. De fet, potser és precisament això el que vol significar la
paraula “proïsme”. La “proximitat”
consisteix en mirar la persona en si mateixa, retallant-la, com si diguéssim,
del marc en què prèviament l’havíem
posat o que ell mateix fa servir per definir-se. (Aquí podria ser un bon moment per
llegir la Paràbola del Bon
Samarità (Lluc 10,25. Diumenge 15 de l’Any C).
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Quina incidència tenen els prejudicis
en la teva relació amb les persones amb qui et trobes o amb qui convius?
2. Què penses de les lleis
discriminatòries que hi ha a l’Església, sobretot relacionades amb el culte
(litúrgia)? (Dones, altres religions, separats,...)
3. Com influeix l’amor a Déu
en la teva manera d’estimar el proïsme?
Vocabulari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada