A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Nombres 11,25-29).
En aquells dies,
el Senyor baixà en el núvol i parlava amb Moisès.
Llavors prengué de l’Esperit que Moisès tenia
i el donà als setanta ancians.
Quan l’Esperit es posà damunt d’ells
entraren en estat d’exaltació profètica i no paraven.
En el campament havien quedat dos homes,
En el campament havien quedat dos homes,
Eldad i Medad, inscrits entre els setanta
però que no s’havien presentat davant el tabernacle.
L’Esperit també es posà damunt d’ells i,
allà mateix, al campament,
entraren en aquell estat d’exaltació profètica.
Un jove anà corrents a fer-ho saber a Moisès.
Josuè, fill de Nun,
que des de jove era l’ajudant de Moisès, digué:
«Moisès, senyor meu, prohibiu-los-ho.»
Però Moisès li respongué: «Estàs gelós per mi?
Tant de bo que tot el poble del Senyor
tingués el do de profecia,
i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit!»
2ª LECTURA (Jaume 5,1-6).
Ara us parlo a vosaltres, els qui sou rics.
Ploreu desconsoladament per les desgràcies
que us cauran al damunt.
Les vostres riqueses s’han podrit,
s’han arnat els vostres vestits,
s’han rovellat el vostre or i la vostra plata,
i el seu rovell serà el vostre acusador
i us devorarà les carns.
Heu amuntegat riqueses precisament aquests dies,
que són els darrers.
El jornal que heu escatimat
als qui han segat els vostres camps
clama contra vosaltres,
i el crit dels segadors
ha arribat a les orelles del Senyor de l’univers.
Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers,
us heu engreixat com el bestiar,
ara que és el dia de la matança.
Heu condemnat el just,
l’heu assassinat i ell no s’ha resistit.
EVANGELI. (Marc 9,38-43.45.47-48).
En aquell temps, Joan digué a Jesús:
«Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom
per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més,
perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.»
Jesús respongué:
«Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles
no podrà després malparlar de mi.
Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres.
Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom,
perquè sou de Crist,
us dic amb tota veritat
que no quedarà sense recompensa.
Però a aquell que allunya de mi
un d’aquests petits que tenen fe,
valdria més que el tiressin al mar
amb una mola d’ase lligada al coll.
Si la teva mà et fa caure en pecat,
talla-te-la.
Val més que entris a la vida sense mà,
i no que vagis amb totes dues mans a l’infern,
al foc que no s’apaga.
Si el teu peu et fa caure en pecat,
talla-te’l.
Val més que entris a la vida sense peu,
i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern.
I si el teu ull et fa caure en pecat,
treu-te’l.
Val més que entris al regne de Déu amb un sol ull,
i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern,
on el corc no mor mai i el foc no s’apaga.»
B. LLENGUATGE.
1. Jesús, amb el deixebles,
fa camí.
Però Jesús i els deixebles caminen
vers horitzons diferents i contraposats:
- L’horitzó dels deixebles és el Poder. Per això van cap a la capital: Jerusalem. El Poder tendeix a ser exclusivista.
Un Poder compartit no seria Poder.
-L’horitzó de Jesús és la Comunió
Universal. Una “comunió” no universal no seria Comunió sinó sectarisme.
...perquè
no és dels qui vénen amb nosaltres.
2. “Mestre, n’hem vist un
que es valia del vostre nom per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més, perquè
no és dels qui vénen amb nosaltres”.
L’horitzó de Poder porta
els deixebles a veure un rival en
aquell que és un col·laborador. La
resposta de Jesús és clara: deixeu-lo fer.
L’home que treu dimonis
no és ni un rival ni un intrús. Jesús estava parlant dels “servidors” (“nois” en paraules de diumenge passat)
quan Joan l’interromp per queixar-se d’un d’aquests servidors. És que Joan no ha escoltat
les paraules que Jesús acaba de dir: “Qui
acull un d’aquests nois, m’acull a mi...” Treure dimonis en el nom de Jesús (el “fill de
l’home”) és ser home i fer humanitat. Els deixebles encara
donen al “nom de Jesús” un contingut
de Poder o de força especial (màgia?), i pensen que només ells
l’haurien d’administrar, a pesar de la seva incapacitat, posada de manifest poc
abans (Marc
9,17).
3. Jesús intenta, una vegada més, orientar els seus deixebles: “Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres”.
Qui no lluita contra l’home, fa Humanitat. La Humanitat no es fa pas amb Poder, ni amb exclusivitat ni amb
rivalitat, sinó amb servei generós. El simple gest de donar un vas d’aigua “per fer humanitat” és
valorat com una col·laboració a tenir en compte.
Jesús condemna tota actitud excloent:
- Si la teva mà et fa caure
en pecat... La mà representa la capacitat creadora. Només Déu és
autènticament creador, i crida l’Home a col·laborar en la seva
acció creadora. Per això tenim “mans”. Però, si la teva mà pretén fer la seva
pròpia creació en rivalitat amb la creació de Déu (creació de la Humanitat), talla-te-la.
- Si el teu peu et fa caure
en pecat... La creació de Déu no està acabada, ja que Déu vol que els seus dons siguin també mèrits nostres.
Per això la vida humana té forma de camí. Ens autorealitzem fent camí.
I per això tenim “peus”. Però si el teu
peu et fa caure en pecat portant-te pel camí de la rivalitat amb els
altres, talla-te’l.
- I si el teu ull et fa
caure en pecat...
Per tres vegades Jesús repeteix la mateixa lliçó. L’ull indica la intenció.
La pretensió de l’home poderós és fer
la seva pròpia obra, en substitució de l’obra de Déu. Ha estat la
temptació permanent de l’ésser humà:
“Voler ser com déus” (Gènesi
3,4).
Però si el teu l’ull et
fa rival de l’únic Creador, arrenca-te’l.
4. ...que no pas ser llençat
a “l’infern”...
“Infern” tradueix la paraula “Gehenna”. La Gehenna era el nom d’una vall fonda al sud-est de Jerusalem, fora
muralla, de tristos i pèssims records en la memòria col·lectiva de la ciutat.
Per això servia com a símbol d’un lloc maleït, abandonat, on s’hi llençaven les
coses inútils o molestes. Allò més semblant als nostres dies serien els abocadors d’escombraries “on el corc no
mor i el foc no s’apaga”.
C.
MISSATGE.
5. Val més que entris a la Vida
sense mà,...
No hi ha alternativa. En el llenguatge actual diríem: o caminem vers la Humanitat, fent-nos
homes en comunió amb tots els homes, o ens
convertim en escombraries per llençar.
Per altra banda, pretendre tenir l’exclusiva en el procés d’humanització és substituir l’obra
de Déu (que incorpora la creativitat de tots els humans) per la nostra obra (que intenta manipular la
creativitat col·lectiva). Una pretensió absolutament desencertada perquè la
“nostra obra”, situada fora de l’àmbit de l’acció de Déu, no té res que l’aguanti.
Se’ns ofereix una vida, i ens han estat donades ganes
de viure. Pretendre, a partir d’aquestes ganes de viure, crear la nostra pròpia “vida”, seria com si l’ocell
pretengués volar només l’aire dels seus pulmons.
D:
RESPOSTA.
6. La resposta ens la
indiquen les mateixes paraules radicals de Jesús: “Si la teva mà, o el teu peu o el teu ull et fan
caure en pecat... desfés-te’n. Cal treure de nosaltres tot allò que ens porti a
considerar “rivals” a aquells
que treballen per la Humanitat, encara que “no
siguin dels nostres”.
En realitat, tothom és dels nostres. Si ells i
nosaltres fem el bé, som col·laboradors. Si ells o nosaltres fem el mal, ens fem
mal mútuament. La solidaritat és una virtut, però és també un fet objectiu. Encara que no
volguéssim practicar la virtut de la solidaritat, tots viatgem a la
mateixa nau.
7. A nosaltres, el missatge de Jesús ens ha arribat en
forma de religió. Sovint hem caigut en la temptació de considerar la nostra
religió com la única verdadera. Ha estat una greu equivocació. Les “Religions”
no són ni verdaderes ni falses. Són un llenguatge. Com a llenguatge, la religió pot ser una gran
eina de comprensió, de comunicació, d’entesa i de comunió; també pot ser
una arma extraordinàriament destructiva. Depèn de com s’utilitza.
Imitant les paraules de l’evangeli d’avui, podríem dir: si la teva religió provoca divisions,
superioritats, exclusions, rivalitats,... desprèn-te’n. Val més fer
humanitat sense religió, que no
pas amb molta religió quedar-te fora
de la humanitat, que vo dir fora de la VIDA.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Venim d’una societat en situació de cristiandat en què
alguns serveis comunitaris es
deixaven a la responsabilitat de l’Església. Actualment aquests serveis els va assumint la societat
civil; però a vegades queden doblats com a serveis oferts també
des de la Religió. Què en penseu d’aquesta nova situació? Quines
conseqüències hauria de tenir?
2. Avui i aquí, estem en una societat religiosament plural.
Això significa que la religió no
serveix com a aglutinador de la societat. Quines conseqüències
té això en la manera concreta de viure la pròpia religió?
Dit d’una altra manera: ¿El missatge de Jesús ens invita més directament
a “fer Religió” o a “fer Poble”?
3. Com enteneu la llibertat religiosa? La considereu com un
dret, o com una oportunitat?
Vocabulari.
Diumenge 26.B.
Diumenge 26.B.
Condemnar
... Salvar. (infern). Fe. Miracles. Nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada