A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Isaïes 35,4-7a).
Digueu als cors alarmats:
Sigueu valents, no tingueu por:
Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia;
la paga de Déu és aquí,
és ell mateix qui us ve a salvar.
Llavors es desclouran els ulls dels cecs
i les orelles dels sords s’obriran;
llavors el coix saltarà com un cérvol
i la llengua del mut cridarà de goig,
perquè l’aigua ha brollat a l’estepa,
han nascut torrents en el desert,
les terres xardoroses ara són estanys,
el país de la set és ple de fonts d’aigua.
2ª LECTURA (Jaume 2,1-5).
Germans meus,
vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós,
no heu de comprometre la vostra fe
amb diferències entre les persones.
Suposem que, mentre esteu reunits,
entra un home ben vestit i amb un anell d’or,
i entra també un pobre mal vestit.
Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu:
«Segui aquí, que estarà millor»,
però al pobre li dèieu:
«Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus»,
no faríeu diferències entre vosaltres?
No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents?
Escolteu, germans meus estimats:
No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món
per fer-los rics en la fe
i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?
EVANGELI. (Marc 7,31-37).
En aquell temps,
Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó,
i se n’anà cap al llac de Galilea,
passant pel territori de la Decàpolis.
Li portaren un sord, que a penes sabia parlar,
i li demanaren que li imposés les mans.
Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent,
li posà els dits a les orelles,
escopí i li tocà la llengua,
aixecà els ulls al cel,
sospirà i
(li) digué: «Efatà»,
que vol dir, «obre’t».
A l’instant se li obriren les orelles,
la llengua se li deslligà
i parlava perfectament.
Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú,
però com més els ho prohibia,
més ho explicaven a tothom,
i no se’n sabien avenir.
Deien: «Tot ho ha fet bé:
fa que els sords hi sentin
i que els muts parlin.»
B. LLENGUATGE.
1. Diumenge passat llegíem la solemne proclama de Jesús: “Escolteu-me tots i enteneu bé això que us
dic: Res del que entra dintre de
l’home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l’home,
el pot contaminar”. Això vol dir, entre altres coses, i contràriament a
allò que afirmaven els mestres de la Llei,
que els altres Pobles (els Pagans) no són impurs.
Per això ara l’evangelista ens presenta Jesús fent una volta pels pobles pagans veïns. No hi va ni a purificar-los ni a convertir-los. Hi va simplement a estar amb ells. “...Arribà al territori de Tir. Va entrar en una
casa...” (Marc
7,24).
2. El fragment que avui hem llegit correspon a un dels diferents
episodis d’aquesta “volta” de Jesús per territori pagà. El Missal recull només
aquest episodi perquè la resta són tractats
en les Lectures de l’any A i any C.
(Les Lectures dels Evangelis estan repartides en un cicle de tres anys, A, B i C, corresponents als tres Evangelis Sinòptics. En els Sinòptics, molts episodis hi són repetits. Aquests episodis repetits no són llegits cada any sinó només quan “toca” l’evangelista que els presenta més desenvolupats. Així, per exemple, en els evangelis de Mateu i Marc, abans de l’episodi que hem llegit avui, hi ha el de la Dona siro-fenícia, que es llegeix el diumenge XX de l’Any A, en la versió de Mateu).
(Les Lectures dels Evangelis estan repartides en un cicle de tres anys, A, B i C, corresponents als tres Evangelis Sinòptics. En els Sinòptics, molts episodis hi són repetits. Aquests episodis repetits no són llegits cada any sinó només quan “toca” l’evangelista que els presenta més desenvolupats. Així, per exemple, en els evangelis de Mateu i Marc, abans de l’episodi que hem llegit avui, hi ha el de la Dona siro-fenícia, que es llegeix el diumenge XX de l’Any A, en la versió de Mateu).
3. Tornant a l’episodi que hem llegit avui, se’ns presenta una
persona anònima sordo-tartamuda.
Sembla clar que es tracta d’una figura representativa. A qui representa? ¿Als Pagans,
ja que ens trobem en territori pagà? ¿Als deixebles, ja que més avall se’ls diu
“teniu ulls, i no hi veieu; orelles, i no
hi sentiu?” (Marc
8,18)? Els comentaristes no coincideixen.
Tant se val! Per a cada un de nosaltres, lector o oient, la figura
del sord-tartamut és un toc d’atenció
per fer-nos adonar de la dosi de sordesa que ens afecta encara, siguem
“deixebles” o “pagans”.
4. Aquest episodi del Sord-tartamut
es troba en paral·lel amb l’episodi del Cec
(Marc
8,22), que, aquí, el Missal no recull. Els dos “emmarquen” la segona Multiplicació dels pans, que
constitueix el punt més significatiu d’aquesta volta de Jesús per terres paganes. (En les Lectures del
Missal, la Multiplicació del pans ja va ser llegida els diumenges
anteriors, encara que en la versió de l’evangeli de Joan).
L’estrany ritual que
segueix Jesús amb el sord-tartamut
vol fer-nos pensar en el segon relat de
la Creació de l’Home (Gènesi
2,7ss). Imaginem la situació: Déu, com un terrisser, fa un ninot de fang. El ninot té ulls però no hi veu, té orelles però no hi sent, té boca
però no parla,... fins que Déu no bufa el seu alè (esperit) a les
narius del ninot; aleshores aquest
esdevé un “ésser vivent”.
Però, en l’Home, Déu no
pretén només crear un “ésser vivent”. L’obra de Déu no acaba aquí. Déu
crea un ésser vivent que, a més,
pugui participar de la seva mateixa Vida.
Per a això cal encara foradar-li les orelles amb els dits perquè pugui hi
sentir. “Obre’t!”. Ja no és una
paraula estrictament “creadora”; tampoc no és un simple “manament” que ha de
ser obeït. Podríem dir que és una invitació
que només esdevé creativa si s’hi respon positivament.
Així l’acció de Jesús envers el Sord-tartamut continua l’acció creadora de Déu: amb els dits li “forada” les orelles perquè puguin sentir-hi (que les paraules
puguin entrar dintre el seu cap); amb la saliva (popularment considerada com alè concentrat) li toca la llengua perquè quedi apta per a la comunicació. Fet tot això, ve la invitació, “obre’t”, dirigida a la
persona (El Missal no recull el pronom
que indica que “obre’t” va dirigit a la persona i no a les orelles.
Jo l’hi he afegit amb blau).
La resta depèn de com respongui cadascú.
La resta depèn de com respongui cadascú.
L’Home encara “tancat”,
no veu ni sent realment els altres. “Veure-hi” i “sentir-hi” són a la
vegada “capacitats rebudes” i “actituds decidides”.
5. “Tot ho ha fet bé...”
“Tot ho ha fet bé: fa
que els sords hi sentin i que els muts parlin”.
Aquestes paraules són com un eco d’aquelles altres amb què acaba
el primer relat de la Creació: “Déu veié que tot el que havia fet era molt
bo” (Gènesi
1,28).
La “bonesa” de l’Home radica en la seva capacitat de veure, sentir i parlar; és a dir: comunicar-se, i així poder
participar en la vida de Déu, que és
comunió.
Per contrast amb l’acció de Jesús envers el sord-tartamut, els deixebles posaran resistència (tancament) amb els seus prejudicis de “poble elegit en exclusiva”. Per
això es faran mereixedors de la increpació de Jesús: “¿És que el vostre cor està endurit? ¿Teniu ulls, i no hi veieu;
orelles, i no hi sentiu?” (Marc
8,18).
C.
MISSATGE.
6. L’Obra de Déu no s’acaba en la Creació de l’Home com a ésser vivent. Som éssers vivents cridats a la comunió (forma de Vida pròpia de Déu. “Vida eterna”, en el llenguatge de St.
Joan, que hem llegit aquests diumenges passats).
A tots se’ns diu: “obre’t”.
És la paraula central del relat d’avui. Per donar-li relleu, Marc conserva la
seva forma original en llengua aramea: “Efatà”.
Deuria ser una de les paraules que Jesús repetia més sovint.
D:
RESPOSTA.
7. Casualment la Carta de St. Jaume, que estem llegint aquests diumenges com a segona
lectura, ens ofereix una manera pràctica de respondre. Dintre la comunitat tots som germans; i, per tant,
qualsevol diferenciació de categories ens faria homes que jutgen amb criteris dolents (Jaume,
2,4),
Primer hi ha la comunió; després venen les comunitats
concretes.
La comunió neix quan activem
la nostra capacitat de veure i escoltar realment els altres, i parlar-los. És fruit d’un cor obert.
Quan tenim el cor obert, farem comunitat amb les persones amb qui ens
trobem, per diferents que siguin.
El vincle fonamental d’una comunitat cristiana no està en les coses que tenen en comú,
com les veritats de la fe, o els ritus, o el llenguatge, o el lloc on viuen, o
la persona que presideix les reunions,... El vincle fonamental que uneix
una comunitat cristiana és el cor
obert a tothom.
La comunió es concreta en comunitats que poden ser molt diferents. Les comunitats són
funcionals, temporals, ocasionals,... Són un “resultat”. La comunió és
la “font”, l’actitud bàsica.
8. No és fàcil veure i
sentir realment els altres. Ens ho impedeixen els nostres pre-judicis; les nostres opcions ja preses. Com quan ens posem
olleres de color, veiem i sentim els
altres d’acord amb les nostres idees preconcebudes, i no tal com són en
realitat. Això dificulta una autèntica vida
de comunitat.
Entre nosaltres, quantes reunions!
quantes taules rodones! quantes tertúlies! quants debats!... i quant poc diàleg!!!
És difícil “dialogar” si no s’ha pres abans la decisió
explícita de tenir una actitud d’acolliment envers l’altre: voler “escoltar realment allò que ens diu”.
Quantes converses no passen de ser “torns de paraula”! Com en som de “tartamuts” parlant sense haver escoltat
realment a qui pretenem respondre! Si el diàleg és la mesura de la comunió,
som molt poc comunitaris. Encara
som massa sords.
9. També hem de tenir en compte que en la nostra societat, i cada
vegada més, les “paraules” han
esdevingut una gran eina de domini. Poques vegades són un servei. Per això ens cal estar atents a
no utilitzar-les per dominar. I també a escoltar-les evitant que se’ns domini
amb elles. Pensem amb paraules. Qui té el domini de les paraules
fàcilment té també el domini dels pensaments! Vigilem, doncs! La nostra
societat ens necessita lliures!
I també, amb dignitat. Cal saber escoltar sense perdre mai la pròpia dignitat davant de qui abusa
de la paraula.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Sembla que a les nostres Trobades hi ha molt “mutisme”. És
perquè no hi ha res a dir, o perquè la nostra manera de funcionar no ofereix ocasió de parlar?
Dit d’una altra manera: del Sord-tartamut
es diu que “a l’instant se li obriren les
orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament”.
Reflecteixen això, les nostres trobades?
2. En les reunions, us pareu alguna vegada a examinar l’ús
que hi feu de les paraules? Parleu
massa? Talleu els altres quan
encara no han dit el que estaven dient? Les vostres intervencions s’acosten més
al servei o al domini?
3. Com veieu el diàleg
ecumènic, interreligiós i intercultural? En teniu experiència? Amb quina actitud us el mireu?
Vocabulari.
(Del Vocabulari de la Bíblia
Catalana Interconfessional: Decàpolis. Imposició
de mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada