Diumenge 22. B.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Deuteronomi 4,1-2.6-8).

Moisès digué al poble:

«Ara, Israel,

escolta els decrets i les prescripcions que avui us ensenyo,

i compliu-los.

Així viureu, entrareu al país que el Senyor,

el Déu dels vostres pares, us dóna,

i en prendreu possessió.

No afegiu res als manaments que jo us dono ni en tragueu res.

Compliu els manaments del Senyor, el vostre Déu,

que us dono avui.

Guardeu-los i poseu-los en pràctica.

Si ho feu així,

tots els pobles us tindran per assenyats i molt intel·ligents:

quan sentiran dir que heu rebut tots aquests decrets, diran: “Aquest poble és una nació assenyada i molt intel·ligent.”

I realment,

quina és la nació que tingui els seus déus tan a prop,

com el Senyor, el nostre Déu, és a prop nostre

sempre que l’invoquem?

I, quina és la nació, per gran que sigui,

que tingui uns decrets i unes prescripcions tan justes

com aquesta Llei que jo us he donat avui?»

2ª LECTURA (Jaume 1,17-18.21b-22.27).

Germans meus estimats,

tot el que rebem de bo, tot do perfecte,

prové de dalt, baixa del pare dels estels.

En ell, res no canvia;

no hi ha ni ombra de variació.

Ell ha decidit lliurement

que la proclamació de la veritat

ens fes néixer a la vida,

perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat.

Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres.

És una paraula que té el poder de salvar-vos.

Però no us limiteu a escoltar-la,

que us enganyaríeu a vosaltres mateixos:

l’heu de posar en pràctica.

La religió pura i sense taca als ulls de Déu

és que ajudeu els orfes i les viudes en les seves necessitats,

i us guardeu nets de la malícia del món.

EVANGELI. (Marc 7,1-8a.14-15.21-23).

En aquell temps,

els fariseus i alguns mestres de la Llei

que venien de Jerusalem

es reuniren entorn de Jesús

i s’adonaren que alguns dels seus deixebles

menjaven amb les mans impures,

és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les.

Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus,

seguint la tradició que han rebut dels ancians,

no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment,

i quan tornen del mercat

no mengen sense haver-se banyat;

i observen per tradició moltes pràctiques semblants,

com és fer passar per l’aigua,

vasos i gerros i atuells d’aram.

Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei

preguntaren a Jesús:

«Per què els vostres deixebles

no segueixen la tradició dels ancians

i mengen amb les mans impures?»

Jesús els respongué:

«Isaïes tenia tota la raó

quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites,

tal com diu l’Escriptura:

“Aquest poble m’honora amb els llavis,

però el seu cor es manté lluny de mi.

El culte que em dóna és en va,

les doctrines que ensenyen són preceptes humans.”

Vosaltres abandoneu els manaments de Déu

per mantenir les tradicions dels homes.»

Després cridà la gent i els deia:

«Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic:

Res del que entra dintre de l’home des de fora

no el pot contaminar;

només allò que surt de l’home, el pot contaminar,

perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor,

en surten els pensaments dolents

que el porten a cometre fornicacions,

robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys,

indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria:

tot això dolent surt de dintre

i és el que contamina l’home.»

B. LLENGUATGE.

1. Després del llarg discurs-discussió sobre l’Eucaristia, de l’evangeli de Joan, tornem a l’evangeli de Marc, que és el propi d’aquest Any-B. La Lectura d’avui recull diferents fragments, que contenen bàsicament dues idees, relacionades entre elles però distintes: A) El respecte a les tradicions dels ancians, i B) La qüestió del que és pur i impur (o sagrat i profà).

A). Les “tradicions dels ancians”.

2.  La base de l’espiritualitat jueva era la Bíblia.

La Bíblia estava escrita en hebreu, però la llengua normal de la gent era l’arameu. Això obligava a que hi haguessin mestres o especialistes que la traduïssin, expliquessin i comentessin. Això havia creat dos nivells dintre la Comunitat jueva: els “mestres de la Llei” i els “fidels”. I, com sol passar, les persones del nivell superior es van anar convertint en els directors de les consciències de la gent senzilla, i en els jutges inapel·lables que dictaminaven qui era “bon jueu” i qui era “mal jueu”. Ser declarat mal jueu comportava quedar exclòs de la vida de la comunitat, a fi de no “contaminar” els altres. I tot això, en nom de Déu!!!

3. A les sinagogues dels pobles de fora de Jerusalem, la Bíblia era comentada sobretot pels fariseus, que també l’aplicaven a la vida de les persones i del poble. A través d’aquests comentaris i aplicacions, els fariseus i mestres de la Llei dirigien la vida religiosa i social de les comunitats jueves.

Segons sembla, els comentaris concrets dels “mestres religiosos” tenien, en la pràctica, més importància que la mateixa Bíblia. El resultat era que la Bíblia, destinada per si mateixa a proclamar i celebrar l’acció alliberadora de Déu, es convertia, de fet, en una eina de domini sobre el poble. Utilitzada com un llibre de normes i preceptes, provocava en moltes persones sentiments de culpa i d’angoixa religiosa.

4. La denúncia que fa Jesús d’aquesta situació és clara i contundent: no es dedica a defensar la gent sinó que increpa directament els responsables d’aquesta perversitat: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”.

Els evangelis, en conjunt, mostren com Jesús es va oposar frontalment a aquesta situació tan injusta, i fins i tot va invertir els termes. “Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu”, va dir als grans sacerdots i notables del poble (Mateu 21,32).

B). Allò que és pur i allò que és impur.

5. És una qüestió diferent de l’anterior, però hi està molt relacionada ja que li serveix de base.

Des d’una mentalitat massa “religiosa”, és fàcil caure en la temptació de dividir el món en dues parts: l’àmbit de Déu i l’àmbit dels homes. Per comparació amb l’àmbit de Déu, les coses només humanes són profanes o, fins i tot, impures. Aquesta divisió es reflexa en la manera de valorar la societat i les persones. Per exemple: el poble d’Israel, “poble elegit”, considerava que, per la seva elecció, havia entrat en l’àmbit de Déu. És, per tant, un poble sant. Per contrast, els altres pobles eren considerats profans o impurs. Per això, quan un jueu es relacionava amb persones no jueves, quedava contaminat, i s’havia de purificar, ell i les coses que portava.

6. A més d’aquesta “impuresa per contacte amb els pagans”, hi havia també una llarga llista d’accions que produïen contaminació dintre mateix del poble elegit, com, per exemple, menjar segons quins animals, tocar un cadàver, menjar sense rentar-se les mans, patir determinades malalties com la lepra, una dona en la menstruació, no complir certes normes d’higiene,... També aquí la postura de Jesús és radical: “Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar”. Ni els pobles, ni les persones, ni els animals, ni les coses, ni res de tot allò que existeix és impur. Per a Jesús, si es vol parlar d’impuresa, s’ha de mirar només “allò que surt del cor”. No hi ha cap altra impuresa que aquella que neix de la mala intenció en les nostres relacions amb els altres. “Només allò que “surt” de dintre de l’home, el pot contaminar”.

7. Tot això comporta un canvi molt important en la manera de valorar les altres persones i les coses. És tan important aquest canvi que els mateixos deixebles ho interpreten com un “proverbi” o “paràbola” que caldria explicar per evitar que fos mal entès. Però Jesús els replica insistint en el seu significat directe:” ¿També vosaltres sou incapaços d'entendre-ho? ¿No compreneu que tot allò que entra a l'home des de fora no el pot fer impur, perquè no li va al cor, sinó al ventre, i acaba fora del cos? D'aquesta manera declarava purs tots els aliments” (Marc 7,18. Fragment no recollit en el Missal). 

C. MISSATGE.

8. Qualsevol persona que conegui mínimament la Història de l’Església o participi en el seu funcionament, s’adonarà de seguida que la denúncia que fa Jesús afecta també directament l’Església. I sobretot l’Església Catòlica. A les parròquies, allò que s’ensenya abans que tot és el Catecisme. En canvi, normalment hi ha un desconeixement absolut de la Bíblia i del missatge evangèlic. És cert que a les reunions de la comunitat (missa) s’hi llegeix la Bíblia; però d’una manera tan fragmentada i desordenada que és impossible copsar el seu missatge; i ha de ser interpretada pels que són considerats “mestres de la Llei”, com en temps de Jesús.
Fins i tot s’ensenya que la Bíblia ha de ser “interpretada” d’acord amb el Magisteri eclesiàstic!

9. Això no seria massa problema si el Magisteri eclesiàstic naixés de l’experiència de les comunitats cristianes. Però no és així. L’Església ha caigut també en el defecte de crear també dos nivells dintre la Comunitat: els “mestres que parlen” (bisbes i capellans) i els laics que escolten (els fidels). Així el Magisteri ja no és l’expressió de la vida de la Comunitat sinó que exposa els punts de vista de la jerarquia, formulats per a “orientar” els fidels.

Sembla evident que aquesta separació en dos nivells contradiu directament l’Evangeli. Les paraules de Jesús: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”, dissortadament, també s’han d’aplicar a la nostra Església.

D: RESPOSTA.

10. La resposta que se’ns demana sembla clara i urgent: cal retrobar la “fraternitat”, que significa anul·lar els dos nivells. Tots som germans. “Vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist (Mateu, 23,8ss).

Cal superar la divisió entre “laics” (profans, impurs?) i “clergues” (sagrats, purs?).

Si fem servir la imatge tan freqüent del ramat, s’ha d’entendre que tots som ovelles, perquè tots ens alimentem de la vida del Bon Pastor; i també, d’alguna manera, tots som pastors, perquè tots fem de la nostra pròpia vida un aliment per als altres. “Pastors” no pas per dirigir sinó per apeixar les “ovelles”. “El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles” (Joan 10,11).

11. No solament a dintre l’Església cal superar aquesta divisió entre profà i sagrat, sinó també en la relació de l’Església amb el Món. Tots som Món. Dir-nos a nosaltres mateixos “poble de Déu” és molt perillós i ambigu, si s’entén com una característica pròpia de l’Església. Tota la Humanitat és “el poble de Déu”. L’actual globalització ens obliga a canviar moltes expressions del nostre llenguatge si no volem que deixi de ser “bona notícia” per a tothom.

12. En el moment de preguntar-nos quina ha de ser la nostra resposta a l’evangeli d’avui, hem de procurar no cometre l’equivocació de pensar en allò que haurien de fer els altres. Busquem la nostra resposta. Per exemple: per retrobar la fraternitat no cal començar demanant al papa que abandoni el Vaticà. Comencem nosaltres per “abandonar” el Vaticà i allò que representa de contrari a l’Evangeli. Tampoc cal començar demanant als bisbes que baixin de les seves càtedres. Comencem nosaltres per sentir-nos persones adultes que segueixen el consell de St. Pau als Tessalonissencs: “Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo” (1ª Tessalonicencs. 5,21). Ni tan sols comenceu demanant-nos als capellans que no fem de “senyors rectors” de les parròquies. Comenceu vosaltres, si heu decidit viure l’Evangeli en el marc d’una comunitat concreta, per sentir-vos membres adults i actius de la pròpia comunitat, ajudant a que cadascú pugui oferir els serveis de què és capaç i que la comunitat li demana.

La gran majoria de capellans i bisbes (per no dir tots, inclòs el bisbe de Roma) som persones de bona voluntat. Si la resta de la comunitat no ens “marginés” posant-nos per sobre dels altres o tolerant-ho, ens seria molt més fàcil de no caure en la temptació de considerar-nos “mestres”, i podríem sentir el goig de ser germans entre germans. No en dubtem pas: allò que necessitem tots, capellans i bisbes inclosos, no són “fidels” sinó “germans”. O això sembla que ens demana l’Evangeli, si el valorem més que les “tradicions humanes”...

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Quines tradicions humanes, en la vostra opinió, han passat a tenir més “força” que el missatge evangèlic?

2. El “clericalisme” és un defecte propi dels clergues, o és sobretot un problema del conjunt dels catòlics?

3. En què consisteix al mal del clericalisme?

Vocabulari.

Banyar-se.  Llei.    Rentar.         

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Ancians.  Baptisme (Bany).  Fariseus.   Llei.  Mestre de la Llei.  Impuresa (ritual).