A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Josuè 24,1-2a.15-17.18b).
En aquells dies,
Josuè reuní a Siquem totes les tribus d’Israel,
i cridà els ancians d’Israel,
els seus caps, els seus jutges i els seus magistrats.
Es presentaren tots davant Déu,
i Josuè digué a tot el poble:
«Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu,
escolliu avui quins déus voleu adorar:
els que adoraven els vostres pares
quan vivien a la regió occidental de l’Eufrat
o els déus dels amorreus, al país dels quals viviu.
Però jo i la meva família hem decidit d’adorar el Senyor.»
El poble respongué:
«Mai de la vida no abandonarem el Senyor
per adorar altres déus.
El Senyor, el nostre Déu, és el qui ens va fer pujar
amb els nostres pares
de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge;
ell obrà davant els nostres ulls aquells grans senyals
i ens guardà pertot arreu on anàvem,
enmig de totes les nacions que havíem de travessar.
També nosaltres, doncs,
estem decidits a adorar el Senyor,
que és el nostre Déu.»
2ª LECTURA (Efesis 5,21-32).
Germans,
sotmeteu-vos els uns als altres
per reverència a Crist.
Que les esposes se sotmetin als seus marits,
com tots ens sotmetem al Senyor,
perquè el marit és cap de la seva esposa,
igual que el Crist és cap i salvador de l’Església,
que és com el seu cos.
Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist,
les esposes s’han de sotmetre en tot als marits.
I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes,
I vosaltres, marits, estimeu les vostres esposes,
tal com el Crist estima l’Església.
L’estima tant que s’ha entregat a la mort per ella,
per santificar-la:
l’ha rentada amb el bany de l’aigua
acompanyat de la paraula,
i així ha pogut cridar a la seva presència
una Església gloriosa, sense taques, ni arrugues,
ni res de semblant,
tota santa i immaculada.
Igualment els marits han d’estimar l’esposa
com el seu propi cos.
El qui estima la seva esposa
és com si s’estimés ell mateix.
No hi ha hagut mai ningú que no estimés el seu propi cos.
Tothom l’alimenta i el vesteix.
També el Crist es porta així amb la seva Església,
També el Crist es porta així amb la seva Església,
perquè som membres del seu cos.
Per dir-ho amb paraules de l’Escriptura:
«Per això l’home deixa el pare i la mare
per unir-se a la seva esposa,
i, des d’aquell moment,
ells dos formen una sola família.»
És un misteri molt gran: ho dic de Crist i de l’Església.
EVANGELI. (Joan 6,60-69).
En aquell temps,
molts que fins aleshores havien seguit Jesús
digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil!
Qui és capaç d’entendre’l?»
Jesús coneixia interiorment
que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué:
«Us escandalitza això que us he dit?
Què direu si veieu que el Fill de l’home
puja on era abans?
L’Esperit és el qui dóna la vida.
La carn no serveix de res.
Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida.
Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.»
Des del principi Jesús sabia
qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair.
Després afegí:
«Per això us he dit abans
que ningú no pot venir a mi
si el Pare no li concedeix aquest do.»
Després d’aquell moment,
molts dels qui l’havien seguit fins aleshores
l’abandonaren i ja no anaven més amb ell.
Jesús preguntà als dotze:
«Vosaltres també em voleu deixar?»
Simó Pere li respongué:
«Senyor, a qui aniríem?
Només vós teniu paraules de vida eterna,
i nosaltres hem cregut
i sabem que sou el Sant de Déu.»
Jesús els digué:
-¿No us vaig escollir tots dotze?
I un de vosaltres és un diable!
Es referia a Judes, fill de Simó Iscariot.
Era ell, un dels Dotze,
qui l’havia de trair.
(En blau, el final del capítol, no recollit en el Missal:)
B. LLENGUATGE.
Nota.
Si a la celebració que prepareu teniu previst llegir-hi la segona Lectura que ens proposa el Missal
per aquest diumenge, potser hauríeu de tenir en compte el seu contingut
“provocatiu” per la mentalitat actual. Si el clima de la trobada ho permet, valdria la pena no amagar el cap sota l’ala, i
afrontar la diversitat d’opinions que el seu contingut pugui provocar.
Normalment s’acaben les Lectures
dient “Paraula de Déu”. Potser seria bo aprofitar ocasions com aquesta per
reflexionar tots junts sobre què és realment allò que proclamem com a paraula de Déu. Cal no descuidar que Déu
ens parla a través de la nostra
mateixa Història. Per això parlem de
“Història Sagrada”. També els
“pecats”, “equivocacions” i “retards” formen part de la Història, i esdevenen per a nosaltres paraules privilegiades per avançar en el nostre “camí”, que
ha d’incloure necessàriament el “convertir-se”, “canviar” i “posar-se al dia”
quan sigui necessari.
1. Hem arribat al final d’aquest llarg capítol sisè de l’evangeli de Joan. Com en les obres de teatre, al
final s’hi presenta el desenllaç; un
desenllaç, en aquest cas, sorprenent perquè, d’alguna manera, acaba malament.
Hi ha persones que diuen que si els capellans expliquéssim
l’evangeli correctament hi hauria més gent que se sentirien cristians. Potser sí. Però el testimoni
dels Evangelis no és pas aquest. Podem donar per suposat que Jesús exposava
perfectament l’evangeli. No podia ser
altrament donat que, en realitat, l’evangeli
és Jesús mateix; ell mateix és la bona-notícia. Doncs, bé: molts dels qui havien seguit Jesús van
trobar inacceptable el seu missatge
i es va desapuntar. En el fragment
que hem llegit avui, dóna la impressió que només queden els Dotze, i encara no tots (Vegeu les
paraules finals d’aquest capítol, que el Missal no recull, i que hi he adjuntat
en blau). L’evangelista fa
notar que Jesús no es sorprèn d’aquesta situació: “Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia
de trair”.
2. Jesús és conscient de que el seu missatge és realment una molt bona notícia, però sap que no
tothom està disposat a acceptar-la; no tothom hi veu una notícia bona per a ell. Per què?
Aquí ens trobem amb el gran misteri de la llibertat, que dóna a cada ésser humà la sorprenent capacitat d’acollir o no el do de Déu. Jesús fa
referència al Pare per “excusar”, en
certa manera, la incredulitat dels
que no creuen: “Per això us he dit abans
que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do”. Però el Pare no és pas el “responsable” de la
incredulitat, perquè, de fet, Ell fa el do de la fe a tothom. Per què, doncs, uns l’accepten i d’altres no?
(Noteu el significat totalment diferent de la paraula “creure” en l’evangeli de Joan i en l’ús
que solem fer-ne nosaltres. Per a nosaltres, els qui “no creuen” serien les
persones que no accepten allò que diu l’Església sobre Déu, Jesucrist o la
Religió... Però en l’evangeli de Joan “no creure” significa no acceptar l’Home com a “primer valor de referència” en el nostre comportament).
3. Tenint en compte la Nota
anterior, repetim la pregunta: “Per què
uns accepten el do de Déu, i d’altres no?”
Aquesta pregunta és molt lògica, però també és molt perillosa. Cap
de nosaltres no disposa d’un criteri segur per discernir qui accepta realment el do de Déu i qui no.
Ni tan sols podem estar segurs de la nostra pròpia resposta! A la pregunta que fa Jesús als Dotze “Vosaltres també em
voleu deixar?”, Pere, en representació de tots, respon afirmant la seva
adhesió incondicional: “Només vós teniu
paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu”.
Però, a l’hora de la veritat, Pere negarà Jesús, i Judes, un dels dotze, el “vendrà” per
trenta monedes de plata... (Joan
18,17 i Mateu
26,15).
4. L’evangeli de Joan, en els seus relats, sol fer coincidir Pere i Judes. Els dos són deixebles
de Jesús, però no del tot. L’accepten mentre veuen en ell el líder que
necessiten, però el neguen o el traeixen quan comproven que ell va per altres
camins. Ells interpreten com a debilitat, impròpia del Messies, la seva vida-totalment-donada
(mort). Per a ells, la Vida consisteix en Força i Poder. Per això necessiten un
messies poderós, que els permeti superar precisament la seva debilitat.
Massa que les coneixen les conseqüències de ser
dèbils enfront dels forts!!! Amb tot, al final, Pere acabarà acceptant el do de Déu (Joan
21, 19). Judes, no.
A Pere, acceptar el do
de Déu el portarà a donar també la seva pròpia vida; Judes preferirà “perdre-la” abans que donar-la (Mateu
27,5).
Pere i Judes, a més de ser persones concretes i
individuals, en els evangelis representen dues maneres equivocades de ser deixebles de Jesús, però amb
resultats ben diferents. Misteris de la llibertat!
C.
MISSATGE.
5. El paradigma d’aquests dos deixebles,
en l’evangeli de Joan, constitueix un avís important per a tots i cada un dels
membres de les comunitats cristianes.
Es pot ser a la vegada “deixeble” i “enemic” de Jesús. “Jesús els digué: ¿No us vaig escollir tots dotze? I un de vosaltres és
un diable!” (“Diable” significa “enemic”, “acusador”. Aquí significa: enemic de l’Home). Es pot anar a combregar
cada diumenge i ser enemic de l’Home.
“L’Esperit és el qui dóna la vida. La
carn no serveix de res”. En les paraules de Jesús, la seva carn i la seva sang no es queden només en carn
i sang. Són carn i sang donades
amorosament: per això són també Esperit i Vida. Són “Esperit” perquè
l’Esperit és la força humanitzadora
de Déu; i donar la vida per amor
connecta amb aquesta acció humanitzadora. Són també “Vida” perquè la plena humanització ens porta a participar de
la Vida mateixa de Déu.
6. Tot i donar la impressió que l’evangeli d’avui té un desenllaç
decebedor, la veritat és que fa possible un optimisme extraordinari. Si mirem
el nostre món amb mirada neta, ens adonarem de seguida que, dintre i fora de
l’Església, són innumerables les persones que viuen segons l’Esperit; són innumerables les persones que accepten
amb goig fer-se realment aliment dels
altres. Tant se val que s’anomenin a si mateixes “cristianes” o d’una altra manera; són autènticament “humanes”, perquè han fet de l’Home la norma primera de la seva vida. I
són elles les que aguanten la nostra Humanitat i fan possible que Déu
vagi realitzant el seu projecte d’amor!
D:
RESPOSTA.
7. L’adhesió a Jesús
(adhesió a l’Home) es va fent
d’esgraó en esgraó. En cada nivell la llibertat humana sent l’atracció del Pare, forta però no
forçadora. Cadascú pot respondre-hi o no. Tota resposta positiva ens prepara
per a sentir més clarament la pròxima atracció
del Pare. D’aquesta manera la saviesa de Déu fa que el seu do sigui
també mèrit nostre. Déu no ens vol com un simple “producte” de la seva acció
creadora, sinó que ens vol “persones” (“autors”
de nosaltres mateixos). No som un robot,
més o menys ben dissenyat, sinó éssers lliures que podem dir “no” perquè
se’ns pugui reconèixer com un mèrit
dir “sí”.
El Pare va dibuixant
davant nostre el “rostre de l’Home” que, si decidim “mirar-lo”, cada vegada ens
“atrau més” i ens resulta més “amable”.
Lentament i progressiva, de fidelitat en fidelitat, o d’infidelitat a
fidelitat, ens anem alliberant de la clova opaca del nostre egoisme i
anem descobrint la meravella de viure
en comunió fraternal.
8. La ideologia de Pere
i Judes els impedeix de veure
la realitat de l’Home-Jesús. Però Pere,
quan va comprovar les conseqüències nefastes de la seva infidelitat, va
acceptar la mirada de l’home (Lluc
22,61). I aquesta mirada li va
fer arribar l’atracció del Pare, movent-lo
a donar, ell també, la seva vida per a l’Home.
Pere va acceptar aquesta atracció. Judes, no; i va abandonar.
Els evangelis no ens diuen tot això per donar-nos unes dades biogràfiques sobre aquests dos deixebles, sinó perquè ens serveixi de
lliçó.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. A vegades s’ha entès la comunió
com una trobada individual entre una
persona i Déu. Què en penseu? Què comporta realment per vosaltres “anar a
combregar”?
2. Durant molt de temps, en l’Església, s’ha afirmat que no anar a
missa els diumenges era un pecat greu. Quins comentaris us suggereix, això?
3. Una societat en “situació
de cristiandat” s’ha de considerar més cristiana que una “societat
laica”? Quins avantatges i quins inconvenients ha tingut la situació de cristiandat viscuda a
Occident durant tants segles?
Vocabulari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada