A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Proverbis 9,1-6).
La saviesa ha construït el seu palau,
hi ha posat set columnes.
Prepara els seus guisats i els seus vins
i fa parar la seva taula.
Després envia les serventes a cridar
des dels punts que dominen la ciutat:
«Que vinguin els illetrats.»
I als qui no tenen enteniment, ella els diu:
«Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins.
Deixeu la vostra ignorància i viureu,
i avançareu pel camí del coneixement.»
2ª LECTURA (Efesis 5,15-20).
Germans,
fixeu-vos bé com viviu;
no sigueu com la gent que no sap el que fa,
sinó com gent de seny,
mirant de treure bé del moment present,
perquè els temps que vivim són dolents.
No sigueu d’aquells que no fan cas de res:
més aviat mireu d’entendre què vol de vosaltres el Senyor.
No begueu massa, que el vi porta a la disbauxa.
Deixeu que us ompli l’Esperit Sant.
Exhorteu-vos els uns als altres amb salms,
himnes i càntics espirituals,
canteu al Senyor en els vostres cors,
donant sempre gràcies de tot a Déu Pare,
en el nom de Jesucrist, el nostre Senyor.
EVANGELI. (Joan 6,51-58).
En aquell temps,
Jesús digué als jueus:
«Jo sóc el pa viu, baixat del cel.
Qui menja aquest pa, viurà per sempre.
Més encara:
El pa que jo donaré és la meva carn,
perquè doni vida al món.»
Els jueus es posaren a discutir. Deien:
«Com s’ho pot fer aquest,
per donar-nos la seva carn per menjar?»
Jesús els respongué:
«Us ho dic amb tota veritat:
Si no mengeu la carn del Fill de l’home
i no beveu la seva sang,
no podeu tenir vida en vosaltres.
Qui menja la meva carn
i beu la meva sang
té vida eterna,
i jo el ressuscitaré el darrer dia.
Ben cert:
la meva carn és un veritable menjar,
i la meva sang és una veritable beguda.
Qui menja la meva carn
i beu la meva sang està en mi i jo en ell.
A mi m’ha enviat el Pare que viu,
i jo visc gràcies al Pare;
igualment,
els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.
Aquest és el pa baixat del cel.
No és com el que van menjar els vostres pares.
Ells van morir,
però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.»
B. LLENGUATGE.
1. Separades del seu context, les paraules de l’evangeli d’avui es
presten a ser mal interpretades, com de fet ha passat. Separades del seu
context, aquestes paraules prenen un relleu que distorsiona allò que realment
volen dir. “Menjar la carn i beure la
sang” passen a ser expressions quasi físiques que no tenen en compte allò
que es dirà una mica més enllà: “L’Esperit
és el qui dóna vida. La carn no serveix de res” (Joan
6,63). (Diumenge
que ve).
2. En relació a les paraules llegides, cal distingir entre entendre-les
i acceptar-les. L’evangeli mateix ja ens diu que els deixebles,
precisament perquè les entenen, no les accepten (Joan
6,60). (Diumenge
que ve).
El problema de fer-ne una lectura tan fragmentada és que no
solament dificulta la comprensió sinó que “permet” entendre-ho malament, i així
“acceptar-ho” perquè en realitat no ens adonem de què comporta.
3. De fet sembla clar que aquestes paraules que l’evangelista posa
en boca de Jesús quasi 80 anys més tard (quan ja hi havia la segona generació
de cristians) encara actualment són
força mal enteses. Recordem la “preocupació” que molts de nosaltres teníem el
dia de la Primera Comunió de no tocar l’hòstia
(el pa sagrat) amb les dents per no mossegar el “nen” Jesús. Almenys
als nens (i molts era la única “instrucció” que rebien), la manera de
parlar-los de l’eucaristia tenia una certa semblança amb menjar físicament el
cos de Jesús en forma de comprimit.
4. Les paraules que hem llegit estan tretes, en part, del ritual pasqual. Jesús és presentat com
el nou anyell pasqual, i l’anell pasqual era menjat. En el
relat de l’evangeli de Joan, Jesús mor a
la mateixa hora en què, al temple, es sacrificaven els anyells. No obstant, la sang
mai no era “beguda”. La sang representa directament la “vida”, i pertany
solament a Déu. Per això era vessada
sobre o al peu de l’altar.
La pregunta dels jueus és coherent: ¿Com s’ho pot fer aquest per donar-nos la seva carn com a menjar?”.
Ells entenen les paraules de Jesús en el seu sentit directe i superficial,
sense copsar el sentit profund que es posarà de manifest a la Creu on Jesús hi
donarà realment la seva carn i la seva sang. D’aquí que “menjar la seva carn i beure la seva sang”
significa assumir la mateixa manera de viure
de Jesús: donar la vida pels altres.
Hi ha una seqüència de Vida: “A mi
m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em
mengen a mi viuran gràcies a mi”.
5. Com ja vaig comentar diumenge passat (punt 4a), si 80 anys més tard l’evangelista posa en boca de Jesús
unes expressions tan fortes,
segurament és per corregir importants desviacions en les reunions eucarístiques de les comunitats
cristianes. Segurament ja aleshores hi havia qui feia de l’eucaristia una
interpretació purament ritual,
sense conseqüències per a la vida real: combregar amb el “cos de Crist” sense
fer donació de la pròpia vida. L’evangelista utilitza el llenguatge ritual per connectar amb la mentalitat dels cristians
afectats; però hi connecta per separar-se’n. La mort-donació de Jesús no va ser ritual sinó real,
realíssima; i és precisament aquesta mort-donació
allò que constitueix l’essència de la vida eterna (ben diferent de la mort-aniquilació).
El ritu tot sol no serveix per res. Més encara: el ritu tot sol no
evita que algú pugui ser a la vegada deixeble
i enemic (com explícitament es
diu al final d’aquest capítol. >Diumenge que ve).
6. Convé superar la idea de que l’Eucaristia és el resultat d’un poder
sacerdotal que pot “convertir el pa” en el “cos de Jesús”. L’eucaristia és
el record, actualitzat i continuat en
la comunitat cristiana, de l’acció fonamental de Jesús: fer de la seva vida una
vida donada, realment donada. L’Eucaristia ens ofereix la
interpretació profunda de la mort de Jesús; una mort que no és pèrdua de
la vida sinó donació. Anar a
combregar significa assumir en nosaltres aquesta “vida-que-es-dóna”
fent de la nostra pròpia vida també una vida-que-es-dóna.
No és una qüestió de poders sacerdotals
sinó de decisió sobre la pròpia vida. Tots i cada un de nosaltres podem decidir
fer de la nostra vida un aliment per
als altres, i així entrar en la “circuit de Vida” que té el seu origen i destí
en Deu “el Pare”. En això consisteix
la “vida eterna”. “Qui menja la meva carn
i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. Els
“dies”, un darrera l’altre, ens van encaminant cap a fer de la nostra vida una vida-que-es-dóna. El “darrer dia” és
quan aconseguim ser vida donada, i
aquesta és ja “vida eterna”. La vida
eterna no comença després la mort, sinó que ja és present ara
en la mesura que fem de la nostra vida una vida-que-es-dóna.
En aquest cas, la mort física
adquireix un relleu sagramental: confirma i porta a plenitud la pròpia donació.
7. L’expressió “vida eterna” actualment és de mal entendre. Si us
sembla bé, podeu llegir el que es diu al Glossari,
en aquest mateix blog.
C.
MISSATGE.
8. Podríem expressar el missatge d’avui amb les mateixes
paraules que hem llegit: A mi m’ha enviat
el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi
viuran gràcies a mi”. Com ja vaig dir diumenge passat, el missatge de tot aquest llarg capítol
sisè es pot resumir així: vivim si estem connectats a la Vida i ens fem aliment de la vida dels altres.
La gent que escolta Jesús troben les seves paraules massa dures.
En el fragment que hem llegit avui s’hi destaquen les exigències de la “bona notícia”. El to sembla dur: “si no mengeu... si no beveu...” Però cal
dir que l’exigència és gran perquè el do és major. L’horitzó és, ni menys ni
menys, que la “vida eterna”. Això no vol pas dir que ens hàgim de “guanyar”
la vida eterna anant a combregar; però... si el glaç vol la llibertat de l’aigua, ha d’acceptar descongelar-se.
Així també nosaltres: si acceptem el do de la vida eterna, vida
de comunió, ens cal superar la clova de les nostres pors i del
nostre tancament. “Viure” és “conviure estimant” dins l’àmbit de l’Amor (Déu).
D:
RESPOSTA.
9. També la resposta pot ser la mateixa de diumenge passat:
Ens alimentem fent-nos aliment per als altres.
Pensant en les nostres eucaristies, cal estar atents a no
quedar-nos en el simple ritu. Anar a combregar no significa pas fer un ritu misteriós que ens posa en
comunicació amb el misteri de Déu. Combregar és prestar-se a que la vida de Déu
s’encarni en la nostra vida i s’hi faci aliment per als altres.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Jesús no va fer sacerdots
sinó apòstols. Té importància això en
la manera d’entendre, celebrar i viure les nostres eucaristies?
2. Segons sembla, l’excessiva ritualització de les trobades de
germanor (missa) va començar molt aviat. Com ho veieu vosaltres pensant en
les vostres eucaristies?
3. Les anomenades misses
sense capellà, creieu que són molt diferents de les misses amb capellà? Per què? Què hi fa el capellà?
Vocabulari.
(Del Vocabulari de la
BCI: Jueus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada