A.
LECTURES.
1ª LECTURA. ( 2 Reis
4,42-44).
En aquells dies, un home de Baal-Salisà
va anar a dur a l’home de Déu, Eliseu,
vint pans d’ordi, els primers de la collita,
i vi novell.
Eliseu digué al seu servidor:
«Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin.»
El servidor contestà:
«Com puc donar això a un centenar d’homes?»
Però Eliseu insistí:
«Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin.
Això diu el Senyor:
Tots en menjaran, i encara en sobrarà.»
Ell ho repartí, en menjaren i encara en sobrà,
tal com el Senyor havia dit.
Germans,
jo, pres per causa del Senyor,
us prego que visqueu
com ho demana la vocació que heu rebut,
amb tota humilitat i mansuetud,
amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres,
no escatimant cap esforç
per estrènyer la unitat de l’esperit
amb els lligams de la pau.
Un sol cos i un sol esperit,
com és també una sola l’esperança
que neix de la vocació rebuda.
Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme,
un sol Déu i Pare de tots,
que està per damunt de tot,
actua a través de tot
i és present en tot.
En aquell temps,
Jesús se n’anà a l’altra riba
del llac de Galilea, el llac de Tiberíades.
El seguia molta gent,
perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts.
Jesús pujà a la muntanya
i s’hi assegué amb els deixebles.
S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus.
Jesús alçà els ulls,
veié la gentada que anava arribant
i preguntà a Felip:
«On comprarem pa perquè puguin menjar tots?»
Ho preguntava per veure què hi deia Felip.
Jesús ja sabia què volia fer.
Felip li respongué:
«Necessitaríem molts diners
per poder donar només un tros de pa a cadascú.»
Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere,
diu a Jesús:
«Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos,
però, què és això per a tanta gent?»
Jesús digué que fessin seure tothom.
En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren.
Eren uns cinc mil homes.
Jesús prengué els pans,
digué l’acció de gràcies
i els repartí entre tota la gent asseguda.
El mateix va fer amb els peixos.
I en repartia tant com en volien.
Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles:
«Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé.»
Ho recolliren,
i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi
ompliren dotze coves.
Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet,
començà a dir:
«Segur que aquest home
és el profeta que havia de venir al món.»
Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei,
es retirà tot sol a la muntanya.
B. LLENGUATGE.
Introducció.
1. L’evangeli de diumenge passat acabava presentant-nos Jesús que,
compadit de la multitud perquè eren com
ovelles sense pastor, es posà a instruir-los llargament. Però no se’ns diu
què deia. Això és freqüent en l’evangeli de Marc: no ens diu què deia però, a
continuació, descriu una escena que visualitza
allò que Jesús deia. Així Marc ens fa “veure amb els ulls” allò que Jesús
explicava de paraula. És una manera d’indicar que la paraula de Jesús, com la
de Déu, és eficaç: realitza allò que diu.
En aquesta ocasió, el relat
que ens ofereix Marc per visualitzar l’ensenyament de Jesús és aquella
escena que normalment anomenem multiplicació
dels pans i dels peixos.
2. Però aquí el Missal ens obliga a fer un salt: el relat d’avui és certament la multiplicació dels pans, però no segons l’evangeli
de Marc sinó que és tret de l’evangeli de Joan.
La Multiplicació dels pans
és l’únic “miracle” que es troba en tots quatre Evangelis, encara que dintre
contextos diferents. És més: en els Evangelis de Mateu i de Marc hi és
expressament repetida. Per tant, podem estar segurs que aquest relat tenia un paper important en
el llenguatge de les primeres comunitats
cristianes.
3. Ja sabem que, en l’evangeli de Joan, les paraules tenen un
doble nivell de significació:
- un nivell superficial, anecdòtic, visible per tothom,
fins i tot vulgar, i
- un altre nivell profund, que va a l’arrel de la vida
humana com a fruit de l’amor creador de Déu. Això fa que sovint, i sobretot
després de dos mil anys, el llenguatge de l’evangeli de Joan ens resulti
força difícil.
L’evangeli d’avui té molts punts interessants i profunds, però
supera les pretensions d’aquests Apunts
comentar-los tots o la majoria. Per tant, em fixaré només en aquells punts que
em semblen més oportuns de comentar, d’acord amb la finalitat pràctica
d’aquests Apunts.
Evangeli.
4. Cal fixar-nos abans de tot en el moment i el lloc: Jesús,
seguit de molta gent, travessa el
“mar” de Galilea, puja a la muntanya i s’hi asseu. El conjunt
d’aquestes circumstàncies ens fan pensar de seguida en l’Èxode: l’experiència fonamental d’Israel com a Poble Elegit. En l’Èxode,
el poble, guiat per Moisès, “travessa el
mar” per sortir del País on eren esclaus (Èxode
14,21); després Moisès puja a la “muntanya” per rebre-hi de Déu les Taules de l’Aliança-Llei (Els “10 Manaments”) que convertirà Israel
en “poble de Déu, lliure” (Èxode
24,12).
Aquest lligam entre els dos relats queda confirmat per la
referència temporal “s’acostava la
Pasqua, la festa dels jueus” (Joan
6,4). Així, doncs, en aquest relat
se’ns vol presentar Jesús com un nou
Moisès, i la travessia del mar de
Galilea com un nou Èxode.
5. Però hi ha unes diferències importants entre l’acció de Moisès
i l’acció de Jesús.
Jesús puja a la muntanya
i s’hi asseu. La muntanya
indica l’espai propi de la presència de Déu. Jesús s’hi asseu perquè ell
forma part de l’àmbit de Déu. S’hi troba “a casa”. I no solament Jesús sinó
també els deixebles, i fins i tot la “multitud”
que el segueix.
En l’Èxode de Moisès, la sortida del País on eren esclaus no comporta l’entrada directa a la “Terra
Promesa” sinó al desert, on el Poble
Elegit haurà d’anar aprenent a ser “poble lliure” i “poble de Déu”. Només després
de travessar el desert podran entrar
a la Terra Promesa. Però el Poble elegit
no va aprendre a ser lliure fins a
Jesús. Abans, tot i haver entrat físicament a la Terra Promesa, no hi van ser lliures:
l’esperit d’esclavitud el portaven al
fons mateix del seu cor, i van fer de la Terra Promesa un nou àmbit
d’esclavitud. Per això ara Jesús ha d’iniciar un nou èxode.
En l’èxode que encapçala
Jesús, la “multitud” és invitada a asseure’s també (Joan
6,10). La paraula “seure” s’hi repeteix tres vegades. L’Èxode de Moisès venia precedit d’un àpat,
per agafar forces per al camí; i aquest àpat
s’havia de fer de nit, a peu dret, de pressa i correts. Era l’àpat “dels qui
fugen” (Èxode
12,11). L’àpat de Jesús és l’àpat “dels qui arriben a casa”, i s’asseuen.
6. Amb tot, queda un problema per solucionar: les persones que han
seguit Jesús són invitades a asseure’s
per menjar, però, on és el menjar? Quin és el menjar o aliment
d’aquesta multitud convertida en comunitat?
Jesús ho té clar, però ho pregunta a Felip per posar de relleu la novetat de la nova situació.
Queda clar que Felip no s’ha adonat
de la novetat de Jesús i interpreta la situació encara amb categories comercials:
“Necessitaríem molts diners per
poder donar només un tros de pa a cadascú”.
7. Andreu té més
intuïció. “Andreu”, en grec “Andreas”, significa home adult, persona
major d’edat. Tractant-se dels deixebles
de Jesús, Andreu personifica el
deixeble madur, adult, que ja comença a entendre la novetat de Jesús. Ell ja
havia “conviscut amb Jesús” (Joan
1,39). Ell intueix el camí de la solució: no es tracta de comprar
sinó de compartir. “Aquí hi ha un
noi que té cinc pans i dos peixos... “Aquí”
indica el lloc on estan el deixebles, i no es torna a parlar d’aquest “noi”.
Aquest “noi” els representa a ells com a grup. Tenen poc, però ho poden compartir.
8. En tot aquest relat els ￫nombres hi són importants,
però ara no hi entraré gaire per no
complicar-ho massa. Recordem només que el “cinc” correspon al
“Pentateuc” (els cinc llibres de la Llei de Moisès): l’aliment
espiritual del Poble Elegit, totalment insuficient per a la “vida de
llibertat”, com comentava fa quatre diumenges (Diumenge 13 de durant l’any B, Llenguatge).
Cinc pans i dos peixos sumen un total de “set”, que indica
totalitat. És tot el que tenen.
Cinc mil homes (en
grec “andres”, que significa barons
adults, caps de família): indica la gran desproporció amb els cinc pans. També indica cent vegades cinquanta. “Cinquanta” és el
número de la “comunitat reunida per l’Esperit”: la Pentecosta (cinquanta).
La multitud passa a ser comunitat. El seu aliment ja no pot ser la “Llei” sinó el “compartir”, “posar
en comú”.
9. Quan els cinc pans i dos
peixos deixen de ser “propietat privada” i són compartits, entrem en una nova
situació. “Jesús prengué els pans,
digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix
va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien”. Aquesta “acció de
Jesús” és una fotocòpia de les trobades eucarístiques (missa) de
les comunitats cristianes. Els cinc pans
i dos peixos (tot el que tenien) són l’expressió de la pròpia persona. En
la comunitat es posa en comú
“allò que tenim” com a signe “d’allò que som”. La “comunió de béns” fa visible
la “comunió de persones”. Cada deixeble de Jesús pot dir amb Ell: “La meva carn és un veritable menjar, i la
meva sang és una veritable beguda” (Joan
6,55).
10. Però el relat d’avui acaba malament, i es converteix en
un advertiment que cal no oblidar: “Jesús,
sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la
muntanya”.
Els comensals no han
superat la mentalitat de “Poder”: no volen ser comunitat sinó exèrcit; i busquen un rei que els dirigeixi.
Jesús ha d’escapar-se perquè no s’apoderin d’ell. Si continuéssim la lectura del fragment d’avui,
veuríem que hi va haver un trencament:
Els deixebles agafen la “barca” i se’n van pel seu compte! Jesús torna a la
“muntanya” tot sol.
La multitud i els deixebles no descobriran la novetat de
Jesús fins que no vegin a aquest que ells volen “fer rei”, entronitzat a la creu
amb un ambivalent cartell que diu: “Jesús Natzaré, el rei dels Jueus” (19,19).
Pretenien “fer rei” a algú que ja era
rei, si bé d’una manera absolutament
diferent de com ells imaginaven. Jesús no és rei per dirigir-los en la lluita contra els enemics sinó per
inaugurar un nou regne: el regne del compartir.
Aquest regne no es fa amb “soldats” sinó amb “germans”.
11. Tip tothom, queden en reserva “dotze coves de pa”. El número “12” identifica Israel com a poble elegit. Tot i que, de moment, el
poble de les dotze tribus no
participa, com a “poble”, en el nou Regne,
ningú ha de dubtar que hi són invitats.
“Dotze coves” per a ells, per a quan
decideixin alimentar-se’n. Els tenen
sempre a disposició, ja que ells són precisament els primers destinataris de les Promeses.
12. En l’Evangeli de Joan,
al revés del de Marc, primer s’hi escenifica una situació i després
segueix un llarg discurs o discussió que posa en evidència el significat
profund d’allò que s’ha escenificat.
Dissortadament, en aquesta ocasió, el Missal retalla l’escena, que de fet no acaba fins que
Jesús no retorna amb els deixebles que l’han abandonat. Després segueix un
llarg diàleg-discussió que el
Missal ens presentarà els pròxims quatre diumenges. El capítol sisè de l’Evangeli de Joan, a pesar de ser tant
llarg i difícil, té una gran unitat, que no és possible descobrir amb unes Lectures tan fragmentades. Suggereixo
una lectura seguida de tot aquest capítol directament des del llibre
dels Evangelis. També podeu connectar-vos a l’edició per internet.
C.
MISSATGE.
13. No es tracta de cap “miracle” obrat pel “poder de Jesús” sinó
que es tracta de la “força del compartir”; és a dir: la força de l’amor. Com anirem veient a través de la
“discussió” que seguirà, l’únic “aliment”
capaç de donar “vida eterna” és fer de la pròpia vida un “aliment” per als
altres. Els cinc pans i dos peixos
poden alimentar cinc mil “persones adultes i lliures” perquè aquestes,
esdevenint comunitat, comparteixen
les seves pròpies vides.
L’Èxode de Jesús al qual
ens podem associar, consisteix en sortir de l’àmbit
del Poder, representat aquí pel diner
(“comprar”), infiltrat també en el Temple
(Joan
2,14), i entrar en l’àmbit de Déu (Muntanya) per viure a la manera de Déu
(“Vida Eterna”). No és un èxode d’un lloc a un altre sinó d’una
manera de viure a una altra; del tenir al compartir.
Però, de moment, aquest missatge
rebota en les ments dels comensals,
que l’interpreten des de les seves pròpies categories. Ells continuen creient
en el Poder (volen fer-lo rei). De moment fracassa la comunitat d’homes lliures i madurs que
Jesús havia fet néixer.
D:
RESPOSTA.
14. A nivell de cada persona.
Tots coneixem la frase del famós poeta R. Tagore: ”La vida la rebem com un do, i la mereixem
donant-la”. Quan fem un do de la nostra vida, la convertim en aliment per als altres. La vida, feta
do, és com la flama del ciri pasqual: n’hi ha per tothom. No es “gasta” en ser
compartida. Al contrari: cada flama encesa es converteix en una nova font de
llum. Per sorprenent que sembli, allò que alimenta de debò la nostra vida és
fer-la aliment per als altres. Tots els que estimen, i sobretot els pares en
relació als seus fills, això ho experimenten cada dia.
15. A nivell de comunitat.
Una comunitat és adulta, viva i lliure en la mesura que els seus
vincles interns i externs tenen com a suport l’esperit de comunió més que no pas unes estructures jurídiques. En tot cas, aquestes les estructures
jurídiques només són vàlides si sorgeixen com a servei de la comunió.
Convé no caure en una trampa que, em sembla, comença a esdevenir
habitual: invocar la “comunió” per
aconseguir l’obediència. Això és invertir
el “flux de la vida cristiana”.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Avui, en els àmbits tradicionalment cristians, hi ha un gran “èxode”
en relació a l’Església institucional.
Aquest fet, és un signe de la indiferència de la gent, o del seu desig
de llibertat? Dit més directament: Qui busca una vida adulta i lliure, la
troba més fàcilment com a membre de l’Església (tal com apareix actualment), o sortint-ne (èxode)?
2. Ser lliure no és fàcil, però és indispensable si es vol
convertir la pròpia vida en un servei (com els taxis, que per servir, han de posar “Lliure”). Us heu
sentit alguna vegada incapaços de servir
per manca de llibertat?
3. Es sol dir que l’actual indiferència
religiosa està produïda pel materialisme
que ens envolta. Però semblaria que a més materialisme,
més fam d’espiritualitat. Si tanta
gent abandona l’Església, no podria ser perquè no hi troben l’aliment que els convé?
Vocabulari.
Apoderar-se (de Jesús) Assegut. Galilea. Mar (Llac). Menjar
... Beguda. Multitud. Muntanya. Nombres: 2, 5, 7, 12,...
Pa. Pere. Profeta. Rei. Passar a
l’altra riba (Dormir).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada