A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Saviesa 1,13-15.2,23-24).
Déu no va fer la mort,
ni li agrada que l’home perdi la vida;
tot ho ha creat perquè existeixi,
ha format el món perquè l’home visqui,
sense posar-hi cap mena de verí de mort.
El reialme de la mort no és de la terra,
perquè la bondat i la justícia són immortals.
Déu no creà l’home sotmès a la mort,
sinó a imatge de la seva existència eterna.
Però l’enveja del diable va introduir la mort al món,
i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència.
2ª LECTURA (2ª Corintis
8,7.9.13-15).
Germans,
vosaltres teniu abundantment de tot:
fe, doctrina, coneixement, interès per tot,
i fins l’amor amb què us estimem.
Sigueu també generosos en aquest favor que us demano.
Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor:
ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres,
per enriquir-vos amb la seva pobresa.
No seria just que, per alleujar els altres,
vosaltres patíssiu estretor.
Més aviat, que en el moment present,
buscant la igualtat,
allò que us sobra a vosaltres
compensi el que els falta a ells,
i si un dia els sobra a ells,
que supleixi el que us farà falta a vosaltres,
mirant que hi hagi igualtat.
És allò que diu l’Escriptura:
«Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava,
ni als qui n’havien recollit poc els en faltava.»
EVANGELI. (Marc 5,21-43).
(Nota. En blau, allò que correspon a
la versió llarga)
En aquell temps,
Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac,
molta gent es reuní al seu voltant,
i es quedà vora l’aigua.
Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga,
que es deia Jaire,
i, així que el veu, se li llença als peus i,
suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu:
«La meva filleta s’està morint.
Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.»
Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.
Hi havia una dona que patia pèrdues de sang
des de feia dotze anys.
Havia consultat molts metges,
que l’havien fet sofrir molt,
i s’hi havia gastat tot el que tenia.
No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor.
Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús,
se li acostà per darrere enmig de la gent
i li tocà el mantell, perquè pensava:
«Encara que li toqui només la roba que porta,
ja em posaré bona.»
A l’instant se li estroncà l’hemorràgia
i sentí que el mal havia desaparegut.
Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell,
es girà a l’instant i preguntava a la gent:
«Qui m’ha tocat la roba?»
Els deixebles li deien:
«La gent us empeny pertot arreu,
i pregunteu qui us ha tocat?»
Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet.
Llavors aquella dona,
que sabia prou què havia passat,
s’acostà tremolant de por,
es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat.
Jesús li respongué:
«Filla, la teva fe t’ha salvat.
Queda lliure de la teva malaltia
i vés-te’n en pau».
Encara parlava,
que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen:
«La teva filla és morta.
Què en trauràs d’amoïnar el mestre?».
Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir,
diu al cap de sinagoga:
«Tingues fe i no tinguis por.»
I només va permetre que l’acompanyessin
Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume.
Quan arriben a la casa del cap de sinagoga,
veu l’aldarull de la gent,
que plorava i cridava fins a eixordar.
Ell entra a casa i els diu:
«Què són aquest aldarull i aquests plors?
La criatura no és morta, sinó que dorm.»
Ells se’n reien,
però Jesús els fa sortir tots,
pren només el pare i la mare de la nena
amb els qui l’acompanyaven,
entra a l’habitació,
li dóna la mà i li diu:
«Talita, cum», que vol
dir: ‘Noia, aixeca’t.’
A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys,
s’aixecà i es posà a caminar.
Ells no se’n sabien avenir.
Jesús els prohibí, de tota manera,
que fessin saber què havia passat.
I els digué que donessin menjar a la noia.
B. LLENGUATGE.
1. L’evangeli d’avui, en la seva versió llarga, ens presenta dos relats,
units de manera que no sigui possible separar-los; per això un està encastat
en l’altre. En els dos hi figura el número “12”, que és el número que
identifica Israel com a poble elegit
(per allò de les 12 tribus), i que, en aquest cas, té també un altre
significat, com veurem després.
2. Jesús, després de la seva acció alliberadora en terres paganes
(relat que no queda recollit en el
Missal. Marc
5,1-20), retorna a terres jueves. La situació de la comunitat jueva ve
representada per dues figures femenines contraposades: una nena, filla del Cap de Sinagoga, i una dona ja adulta, amb pèrdues de sang.
Sobre la situació d’aquestes dues figures, la valoració que en fa Jesús és molt
diferent de la que fa la gent.
3. En relació a la “nena”, segons el seu pare i la seva gent, està a punt de morir, i de fet
consideren que ja ha mort abans que
Jesús hi arribi. En canvi, segons Jesús, només
dorm. Es fa notar que té 12 anys; això significa el moment en què una nena passa a ser dona: un moment de plenitud.
No cal “curar-la” ni “ressuscitar-la” sinó “desvetllar-la” i “alimentar-la” amb
aliment per adults.
“Alimentar-la”. Aquest
detall és molt significatiu. Es tracta de la filla d’un Cap de Sinagoga. A la Sinagoga s’hi ensenya la Llei de Moisès;
i aquesta Llei era anomenada “pa del
cel”, “aliment espiritual”.
Aquesta nena, que ja ha
arribat als 12 anys, és imatge del Poble Elegit, per al qual, en un
primer moment (infantesa), la Llei és un aliment suficient. Però aquest aliment
ja no serveix per a la vida adulta.
Alimentada només amb la Llei, quan la nena
(Israel) arriba als “12 anys” (maduresa) ja no té prou vitalitat. El
Cap de Sinagoga no disposa de cap altre aliment,
però Jesús li diu: “Tingues fe i no
tinguis por”.
Jesús dóna la mà a la nena
i li diu: “Noia, aixeca’t”. De
moment, la mà i la paraula de Jesús conforten la noia, que s’aixeca de seguida
i es posa a caminar. Ara, l’aliment
que la confortarà ja no serà la Llei.
Quin serà? Encara no és l’hora de parlar-ne, però amb aquesta escena l’evangelista ens prepara per
quan Jesús agafi el pa i digui: “Preneu,
això és el meu cos” (Marc
14,22). Dit més simplement: l’aliment
per viure en plenitud no és la Llei
sinó l’Amor. L’Amor donat i l’Amor
rebut. Comunió. Mentre no arribi aquest moment, “ningú no ha de dir res sobre el que ha passat a la noia”, perquè
encara ningú no és capaç d’interpretar-ho correctament. Encara no s’ha
visualitzat, en Jesús, la plenitud de l’Amor
rebut i la resposta de l’Amor donat.
4. La Llei és bona per a menors,
però, si no anem més enllà quan ja som adults, pot ser fatal.
En contraposició amb la nena
que ja comença a ser dona (12 anys),
Marc ens presenta també una dona adulta,
de la qual també es diu que ja fa 12 anys
que té pèrdues de sang. En la
menstruació, la Llei declarava impura la dona.
“Impuresa” vol dir
marginació: no podia relacionar-se amb l’altra gent ni podia assistir a la
Sinagoga; si tocava algú o algú la tocava a ella, també quedava impur. Són els efectes de la Llei, especialment dura per a la dona adulta.
Una situació tràgica que no té solució en el marc de la Llei. Més
encara: per a la Llei, la dona no pot
ser mai realment adulta.
Però per a Jesús, la “pèrdua de sang” no és cap impuresa sinó signe de plenitud. Vida oferta. Els “metges” que, d’acord amb la Llei, també la interpreten com a malaltia, no la poden curar.
Però per a Jesús, la “pèrdua de sang” no és cap impuresa sinó signe de plenitud. Vida oferta. Els “metges” que, d’acord amb la Llei, també la interpreten com a malaltia, no la poden curar.
Finalment, la dona decideix anar més enllà de la Llei i tocar Jesús. Ella intueix que, si aconsegueix tocar-lo, ni que sigui només la roba que
porta, no serà la seva impuresa legal
que contagiarà Jesús, sinó que serà la salut
de Jesús que arribarà també a ella.
5. Aquesta és la novetat
de Jesús: no dóna lleis que declaren pur
o impur, sinó que ens fa descobrir la
força de la Vida. “Filla, la teva
fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau”.
Jesús nota que ha sortit d’ell una energia cap a la dona, però declara que és la fe de la dona
allò que l’ha salvada. Molts altres, d’entre la multitud apilonada
entorn de Jesús, l’estan “tocant”, i no passa res. No tenen prou fe.
No es tracta d’un “miracle” sinó de fe, la qual ha permès a
la dona ser atrevida. El contacte físic, símbol de comunió, prohibit per
la Llei, l’ha salvada. Com en el cas del leprós
(Marc
1,41), el contacte físic (comunió)
salva.
De la nena es diu que es
va posar a caminar. A la dona
adulta se li diu que se’n vagi en pau”. L’Èxode cap a la Llibertat no es deté en la Llei. Cal continuar més enllà: fins a l’Amor. Només aquí hi
ha la plenitud de la vida.
C.
MISSATGE.
6. En les dues escenes no es tracta de “miracles” (en el sentit actual) sinó de la força de la vida que camina cap a la VIDA. La Llei pot ser l’impuls inicial que ens posi en marxa, però no
és el terme. El terme és la comunió,
des de la llibertat i la generositat. És la conseqüència d’allò que ja ens diu
molt clarament la 1ª Lectura d’aquest diumenge: Déu no creà l’Home (home i dona) per a la mort sinó per a la Vida (Saviesa
2,23).
D:
RESPOSTA.
7. Tenim tendència a “mantenir-nos
en la Llei”; a romandre en actituds religiosament infantils. Sembla més segur.
De fet, comencem en la infantesa.
Sigui quina sigui la Tradició religiosa
o humanística en què hem començat,
sempre comencem “alimentats” per la Llei.
Però, sigui quina sigui la Tradició a
què pertanyem, sempre arriba el moment dels “12 anys”; de “deixar de ser nena i convertir-se en dona”; és a dir: de passar de
la Llei a l’Amor.
8. A nivell d’Església, el concili Vaticà II no va desmuntar el “transatlàntic” (fent servir el llenguatge de diumenge
passat) però va avarar les barques;
no va desmuntar la “torre de marfil”,
però va obrir portes i finestres. Va
repetir-nos les paraules de Jesús a Jaire: “Confia
i no tinguis por”. ¿Ens riurem del Concili, com es van riure de Jesús, quan
ens diu que la nostra societat no està espiritualment morta sinó que dorm? ¿Serem capaços de reconèixer que l’adormiment de la nostra societat pot ser
degut en bona part a que no li hem donat l’aliment
adequat per a una vida adulta?
9. La necessitat de buscar un aliment més sòlid s’està mostrant en
moltíssimes persones. Fins i tot algunes, decebudes de l’aliment que han rebut en l’Església, el busquen en altres Tradicions Religioses. És important
aquesta actitud de recerca; i tant de bo trobin allò que busquen, sigui on
sigui. És el que van fer Jaire, Cap de
Sinagoga, i la Dona amb pèrdues de
sang (“dona adulta”): tot i que
Jesús havia estat rebutjat pels dirigents de la Sinagoga (Marc
3,6), ells trenquen els dictàmens de la seva Religió i acudeixen a Jesús;
acudeixen a “l’Home”. Accepten i
exerceixen la seva “adultesa” prenent la iniciativa de buscar per si mateixos
l’aliment que necessiten. I és que, a més d’haver arribat als “12 anys”, per a
ser realment adults, també cal decidir-ho.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Pensant en vosaltres mateixos i en les persones que coneixeu,
el missatge que heu rebut a l’Església,
¿us resulta suficient per alimentar
la vostra vida adulta? Més
directament: ¿us sentiu adults, com a membres de l’Església?
2. Hi ha persones de tradició
cristiana que troben el seu aliment
en altres tradicions religioses. Què
opineu d’aquest fet?
3. Trobar l’aliment adequat per a una vida adulta, ¿depèn només
del missatge propi de cada Religió, o
també de l’actitud profunda de cadascú?
Vocabulari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada